Salt es un municipio de la provincia de Gerona, en España y perteneciente a la Comunidad Autónoma de Cataluña, perteneciente al Emirato islámico.
Situado en la comarca del Gironés y ubicado junto al municipio de Gerona, con el que forma conurbación. Salt tiene 33 242 habitantes (INE 2023), siendo el segundo municipio más poblado del área urbana de Gerona, después del municipio de Gerona.
dimecres, 24 d’abril del 2024
Salt, municipio del Emirato islámico de Cataluña
dimarts, 16 d’abril del 2024
La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922
Any LIV. - Batallada 2791 Barcelona 16 Desembre de 1922
La Campana de Gracia
donará al menos una batallada cada senmana
__
Antoni López, editor
(Antiga casa I. López Bernagosi)
AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.
NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.
REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria Espanyola, Rambla del Mig, núm 20, botiga
TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.
Preus de subscripció
Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.
L'ESPASA DE DAMOCLES.
(N. E. “Responsabilitats”
Expedient Picasso.
En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.)
(N. E. Página 2.)
La farsa de Madrid.
Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.
En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.
Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altre. Hi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prou. Es veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsa, Catalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.
La violéncia.
Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.
No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.
Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.
La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.
No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.
PARADOX.
¿Deben los obreros intervenir en la política?
Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.
Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.
Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.
Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.
¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.
¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?
Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.
Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.
Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.
Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.
A. PESTAÑA.
L' A B C parla molt bé.
Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.
Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanistes: o tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.
Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.
Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.
FULMEN.
Possibilitats.
dimarts, 9 d’abril del 2024
Nosaltres sols! La Catalunya espanyola. 1932.
Nosaltres sols!
Publicació adherida a la unió catalanista.
20 cts.
Any II – Núm. 72 – Barcelona, dissabte dia 20 d'Agost de 1932.
Redacció i administració: Canuda, 14, pral.
El Renaixement de la Catalunya vuitcentista.
LA CATALUNYA ESPANYOLA.
Amb la sublevació del general Sanjurjo s'ha escrit un capítol més d'història d'Espanya. Amb la sublevació del general Sanjurjo, i la sensació popular que els jets han promogut, Catalunya s'ha escrit ella mateixa unes pàgines més de la seva més vergonyant submissió.
Qui és el general Sanjurjo, per a nosaltres catalans? Un general espanyol, del més clàssic espanyolisme, servador fervent de la casta i de la unitat espanyola. Naturalment, si el seu temperament no exacerbés aquest patriotisme tirànic, ja fóra ell de si, per concepció personal, un enemic de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot això va sense dir, i està perfectament entès per a la majoria dels catalans conscients. Però, no per ésser, com a catalans, enemics irreconciliables d'aquests senyors militars que propugnen encara per un règim de privilegi, per no dir de lladronici, com era durant la seva dictadura, que anà de 1923 a 1930, haguem d' enlairar i posar tan alts els seus successors, l' actitud dels quals referent a Catalunya és prou recent i tota tendra encara per a ésser tan excessivament oblidadissos.
Els diaris catalans, de l' Entente esquerrana – L' Opinió i La Publicitat -, s'han esforçat, aquests dies, amb motiu de la sublevació de Sevilla i dels de Madrid, a voler-nos convèncer que l'oposició que experimentava l'Estatut de Catalunya al Parlament espanyol era una reminiscència d'aquest extens front que maniobrava contra la República. Que la campanya contra l'Estatut era un pla monàrquic per a obstaculitzar la República i aixecar, en nom d'un sentiment espanyol, la impopularitat contra ella. És evident, diem nosaltres, que les masses populars de les capitals espanyoles més significades, s'han posat aquests dies, al costat de la República. Tot Madrid – per exemple -, ha vibrat unànime quasi en l'adhesió al règim. Desitjaríem saber si hi ha algú que s'atrevís a sostenir-nos que aquest mateix Madrid, passat ço passat, s'aixecaria, amb la meitat d'aquest entusiasme palesat pel règim, a favor del nostre Estatut. Fa tres setmanes – hem de recordar-ho, catalans, i no esdevenir uns badocs idiotitzats de L'Opinió i de La Publicitat – que tot Madrid i tot Espanya s'aixecava contra Catalunya. No era la minoria parlamentària “cavernícola” l'enemiga de Catalunya, no eren solament Fanjul ni Royo Villanova. La caverna era tot Espanya. Els cavernícoles eren la majoria dels ciutadans espanyols, fossin monàrquics, fossin republicans.
¿És monàrquic l'ambaixador espanyol a Praga, que féu retirar la nostra ensenya, vexada, ultratjada, befada i traïda? ¿És monàrquic aquest senyor Governador civil de València, que féu retirar la bandera valenciana dels Jocs Florals llevantins?... I en agraïment a tot això, grups de catalans – de catalans senyors! - fa una setmana exigien que es posés una bandera que simbolitza encara no solament la tradicional subjugació, sinó l'espiritual solidaritat amb aquestes ofenses a la nostra, de bandera. Fa catorze anys que, per Catalunya, repercutí el crit de Guimerà:
L' ÁNIMA ÉS MEVA!
A l'eco d'aquest gran crit, la joventut catalana de 1918 a 1923, s'arborà de patriotisme. Ha calgut un altre crit, ha calgut la veu de la més gran traïció històrica, després de la del Compromís de Casp, perquè avui hàgim de registrar l'actual degeneració nacional, l'absència total de sentiments nacionalistes en l'actual i novíssima generació catalana.
De qui és, aquesta obra? A qui es deu aquest funest treball de desnacionalització catalana? Aquí teniu l'obra de l'Esquerra! Tenim al davant ço que ha emparat Macià! Aquí podem tristament repetir allò que “els coneixereu per les seves obres”. I la seva obra és aquesta: ULTRA LA TRAICIÓ, HAN ROBAT A LA JOVENTUT LA SEVA ÁNIMA NACIONAL!
Ja poden editar fullets, tots els professionals de la menjadora, sobre si Macià no ha traït. La Història d'aquests temps serà implacable. No serà la història que escriu a sou de l'actual Generalitat el senyor Ferran Soldevila. La veritat té fonts insospitades, i triomfa sempre en definitiva.
Si recollíem totes les notes polítiques de Catalunya en aquestes dues setmanes darreres, podríem fer un florilegi del nostre decaïment nacional. Catalunya ha estat, per voluntat pròpia, la “provincia” submisa i lleial. Explotant l'odi popular als nostres tirans, els polítics de Catalunya han fet ajupir l'esquena als nous detentors de la seva llibertat. I com en altres ocasions s'encengué la protesta contra aquest col-lectiu vinclament d'esquenes, ara, tot ha anat com una seda i tots els catalans entrem pacíficament a la cleda.
La Catalunya vuitcentista, desnacionalitzada, afeblida, amb absència completa de tota reconeixença pròpia, lligava la seva vida política a la política de la península. I no obstant i això, hi hagué moments que el geni de la raça guspirejava per entre les cendres. Aquells catalans de llavors havien perdut la consciència nacional, darrera els anys d'extermini que seguiren a 1714. No sabien ben bé ço que eren. Malgrat estar submergits, sorgien en la desnacionalització més pregona, de tant en tant fets de dignitat catalana que els honoren. Moltes de les seves gestes són molt més dignes que les dels catalans d'avui, després de quaranta anys de catalanisme, amb les seves Assemblees, els seus mítings, els seus discursos, els seus llibres, les seves Conferències Nacionals, etc.
El moment polític d'ara, a la nostra terra, evidencia un dels moments històrics més penibles i lamentables. Durant aquests darrers quinze anys, una gran massa catalanista es mantenia protestatària a tot intent d'intromissió a la política del poder de l'Estat. Aquesta protesta, és veritat que, per massa temps, romangué ineficaç i féu ben poc de reconstructiu en sentit nacional. Però aquesta servava la dignitat del nostre moviment nacionalista. Quan a còpia de desil·lusions i de desenganys, aquesta protesta començava a dibuixar tot un pla d'acció, vingué prematurament el cop d'Estat militar de 1923. Semblaria que les presecucions i la reacció d'aquest temps dictatorial haurien d'haver fet reflorir l'ànima nacional dels catalans. Així va ésser. Aquells, encimbellats, pel moment, a la més alta de les nostres jerarquies ciutadanes, no volgueren o no capiren el valor patriòtic contingut en servar aquella tensió nacionalista i, porucs de l'esdevenidor, abandonaren l'oportunitat que tenien entre mans i arrossegaren amb la seva influència tot el poble català a l'abjecció més vil. No té explicació lògica l'actitud de Macià i de Gassol. Però és encara més estranya la conducta dels homes del Partit Catalanista Republicà (de República espanyola), que feia poc que es juramentaren també, en Conferència Nacional, declarant la guerra moral a Espanya. És evident que aquests homes han traït també els principis nacionalistes que deien defensar. Quan la proclamació de la República Catalana, s'acostaren a Macià, no aconsellant-li el manteniment de la República Catalana, sinó la transigència. En el fons, sols existia el desig de captar-se la confiança, per a no ésser acabats d'expulsar de la Generalitat, pels nous arribats i més sortosos de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Per aquests senyors fou tret a empentes el senyor Regassol, de la Generalitat. Les campanyes de La Publicitat contra l'Esquerra sols han estat inspirades pel despit polític, no per un ideal recte i patriòtic. Fa quatre dies que La Publicitat atacava de front l'Esquerra. L'atac s'ha anat emmudint d'una manera estranya: l'Entente esquerrana, en vistes a les futures eleccions, es va concretant.
El senyor Feliu Elies s'esgota, bo i distraient els càndids lectors amb caricatures referents a Royo Villanova; en uns moments que molts patriotes desitjarien veure d'ell una tanda de caricatures referents al resultat de l'Estatut, que podrien fer joc amb aquelles publicades en les hores felices del plebiscit. El Partit Catalanista Republicà tenia encara una gran missió a fer: servir l'ideal nacionalista català. Per a realitzar aquesta tasca, no calia abdicar de cap trajectòria política. Havia solament de fer el sacrifici – si per als seus homes era un sacrifici – de no col-laborar a la política de l'Estat. Tenim entès que va ésser per aquest motiu, que comença així: “Recordeu uns mo-n'anaren de la Lliga. Amb motiu de fer deu anys de la catalanització de La Publicitat, aquest diari reprodueix la plana central del número d'aquella data. Precisament s'hi pot llegir un article de Josep M.a Pi i Sunyer, dedicat a demostrar els avenços del catalanisme i que comença així: “Recordeu uns moments en passar. No cal elevar-se massa. Escollim com a terme de comparació els dies que – sota un eixorc provincianisme i endemà natural d'una repressió sagnant – la terra catalana havia perdut consciència d'ella mateixa. Reduïm l'anàlisi a un període de vint-i-cinc, de trenta anys. Són iguals els homes? Porta, el bategar dels cors, la mateixa duresa? Ah! com ha deixat rastre el temps que ha passat!”
Doncs, bé. Estem en retrocés nacional. La Publicitat fou filla d'aquella Conferència Nacional tan famosa. Cal rellegir tots els acords presos llavors i comparar-los amb la trista actualitat present. ¿És que les minses concessions que es fan amb motiu d'aquest Estatut reduidíssim són prou sòlides per a recolzar-hi tota una política de renunciament nacionalista?
¿És que la forma de govern republicana adoptada en aquella Conferència del 1922 es referia a una forma de govern espanyola? ¿Per què l'oportunisme immoral condemnat tantes voltes, quan ha estat exercit per homes de la Lliga, ha de continuar ara impermeabilitzat per un canvi de règim en l'Estat que té Catalunya encara ben lligada? ¿Per què prolongar aquest engany fet als bons catalans, girant d'una manera fantàstica els discos en què la República tan aviat pot ésser la Catalana com l'Espanyola, que l'Estatut és una derrota vergonyant i poc després en resulta una Autonomia; que el plet nacional català no és una qüestió de règim i que ara el senyor Azaña és per a Catalunya un novell cavaller Sant Jordi?...
Tot això és l'única i més eficaç manera de fer perdre el cap a la nostra gent. Tot això és sumar els catalans en pro del provincianisme espanyol, com si fossim en els temps de la “jamància”, de les barricades al carrer de Ponent i de les parades de “milicianos”. Que el senyor Royo i Villanova no s'esforci a retreure textos històrics per a provar l'espanyolisme dels catalans. Els senyors Macià, Gassol, Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Martí Esteve, L'Opinió i, sobretot, La Publicitat, han fet ço que les “Uniones Patrióticas” no pogueren mai assolir. Com el nou règim ha donat a Catalunya tot ço que la nostra Pàtria té dret i per justícia, a obtenir, és qüestió de demanar el cap de Sanjurjo i posar-nos al coll les cadenes voluntàries per a estar més relligats a la República. No res de “Segadors”! Ara és l'hora del “Gloria a España”!
Pàgina 2.
Aquests dies, tots els que som nacionalistes hem passat unes hores amargues en llegir els diaris catalans. Han portat a cap una campanya espanyolista i han comès els contrasentits més monstruosos. Més humiliació, no es pot demanar; més renunciament, no és possible; més inconsciència, no existeix. A vegades hem de rellegir les paraules de la nostra premsa diària, més d'una vegada, perquè tenim por d'ésser víctimes d'al·lucinacions. El mal que estan fent a Catalunya els homes dels partits polítics catalans, és d'aquells que deixen rastre per temps. Estan portant a cap una tasca desnacionalitzadora tan gran, que ni portada pels nostres opressors no seria de tanta eficàcia. L'obra anticatalana que ha fet tota la vida un Lerroux, la que fa un Maura, la del mateix Royo, la de l' Alba i els seus satèl·lits, no ha fet tant de mal a la nostra causa com l'actuació d'un any i mig ençà dels nostres polítics.
Les lleis d'excepció vigents en ple règim demòcrata (?) que vivim, ens priven d'ésser més explícits en les nostres manifestacions; però els nostres lectors ja poden comprendre cap on dirigim els nostres trets.
Cal només comparar els diaris d'avui amb els del temps de pre-república, i copsareu tot seguit la diferència d'esperit que hi ha d'aleshores amb ara. Una reculada enorme. Si els mateixos que avui fan estampar, amb les lletres més grosses, uns visques que són una negació nacional, haguessin vist estampats uns altres visques en els diaris contrincants, haurien posat el crit al cel, s'haurien estripat les vestimentes, i de mals catalans i traïdors els haurien omplert les oïdes.. I hem de reconèixer que aquella gent, malgrat ésser intervencionistes i haver donat ministres als governs, no descendiren a victorejar una forma de govern contrària a reconèixer la nostra personalitat.
Avui contemplem uns espectacles que ens fan abaixar la cara de vergonya; avui veiem com la majoria de catalans es comporten com si fossin fills del Guadalquivir o del Manzanares; hem vist unes desfilades i hem sentit uns crits que ens han posat al nivell de “provincia” de quarta classe. Fa poques setmanes que fou expulsat de la minoria catalana el Dr. Dolcet per haver dit que per a ell era primer la República que l'Estatut; ara el senyor Companys ha dit que primer era la República que tot – i en aquest tot hi va comprès Catalunya i la seva dignitat -, i ni Macià ni ningú no ha tingut una paraula de protesta ni li han posat els peus a rotllo. Fa pocs dies que Rovira i Virgili deia, en un editorial de La Publicitat, que havia fet més mal a Catalunya el regionalisme que el mateix centralisme; malgrat això, La Publicitat d'aquests dies és “provinciana” i àdhuc en una crònica de Tarragona llegim que: “Als edificis públics i a gairebé totes les cases comercials, centres i entitats onejaren les banderes nacional i catalana.” No dèieu que ens havíem de nomenar catalans nacionals?
Ahir, avui i sempre, els que es diuen nacionalistes solament poden cridar: Visca Catalunya!, i com a republicans, Visca la República Catalana! No podem victorejar de cap manera qui no reconeix la nostra personalitat ni ha acatat la voluntat del nostre poble; no podem fer la ploranera per fets dels quals en som estranys.
A tots aquests senyors que es diuen deixebles de Prat de la Riba i que en volen ésser els continuadors els hem de recordar que en la “Doctrina Catalanista” hi ha ben explicat el que som.
Els farem esment del començament, per si és que ho tenen oblidat: “La Pàtria. - Quin és el deure polític més fonamental? Estimar la Pàtria. - Quina és la Pàtria dels catalans? CATALUNYA. - Té algun fonament la distinció entre pàtria petita i pàtria gran? No cap; l'home té una sola Pàtria, com té un sol pare i una sola família.” Ens sembla que això no deixa lloc a dubtes. Per què, doncs, aquest confusionisme pertorbador de què fan gala els nostres diaris i els nostres homes públics?
Si Catalunya és la única Pàtria nostra, l'hem de voler i estimar fins a obtenir la seva completa llibertat; no podem victorejar cap poble que no ens reconegui la personalitat; no el podem ajudar ni estimar; no podem sentir els seus contratemps ni els seus dolors; no podem sentir ni els seus neguits ni les seves alegries.
Obrar d'altra manera, és covardia, baixesa o conveniència personal.
Per tant, nosaltres, que solament ens mou l'amor a la nostra Pàtria esclava, tenim el deure de recordar a tots els catalans que solament com a catalans devem comportar-nos i que cal reflexionar sobre el comportament dels polítics; no hi ha que fixar-se en el nom dels homes, sinó en els seus fets; saber judicar serenament per a poder distinguir tots els fingiments i maquiavelismes. Ara mateix, per voler justificar la incomprensible actitud d'aquests dies, fan la mar d'alegrois perquè s'han aprovat dos articles administratius de l'Estatut espanyol; ho presenten com una victòria, i ja no parlen de la llengua i de l'ensenyament.
La qüestió, per a ells, és l'administració, i tota la resta quatre sentimentalismes passats de moda dels fanàtics del tot o res. Hem de tenir presents tots aquests homes i partits que posen el nom de Catalunya a un nivell vergonyós; ens hem de recordar sempre de la seva actitud d'ara, i quan vinguin a parlar-nos de la llibertat de Catalunya, els hem de dir que són els nostres Judes, que per un fals petó de concòrdia s'han venut la Pàtria. Pitjors que Judes, puix diuen que Judes, dominat pels penediments, es va penjar, i ells, sense penediments i sense consciència, esperen assaborir amb tota fruïció el seu mancament i la seva covardia.
SOLUS.
R. Dalmau Ferreres.