triá

triá

trio, tries, trie, triem, trieu, trien

TRIAR v. tr. 

|| 1. Separar, posar persones o coses fora del conjunt on estaven mesclades o confoses; cast. separar, apartar. Los lauradors veem que con han segat lo blat, que'l baten, e com l'han batut venten-lo, per tal que'l vent triu la palla del gra, Llull Cont. 121, 8. Benahuirats són aquells qui dels peccadors se trien, Llull Cont. 279, 15. Faem-lo uenir denant nós a la església de Sent Feliu e triam-lo a una part ab lo maestre del Temple, Jaume I, Cròn. 521. Cabrit qui sia triat de lur mare, doc. segle XIV (Priv. Ordin. Valls Pir. 348). Viu lo sudari... qui estaua triat a una part dels altros vestiments, Serra Gèn. 229. E triaren la un del altre per saber si se acordarien les rahons de amdós, Serra Gèn. 252. Com foren al portal triaren-se tots los capitans e cauallers, Tirant, c. 314. D'anar triant triant el breny de la farina, Riber Sol ixent 90. Especialment: a) Separar el gra de la palla (occ., val.).—b) Separar el bessó de les clovelles de les ametlles (mall.).—c) Separar l'oli de l'aigua o de la molinada, dins el safareig (mall.).—d) Treure el carbó de la sitja (mall., men.).—e) Separar la llana fina de la comuna.—f) Separar del ramat els caps que són d'un altre propietari, o bé aquells que cal conservar perquè formin el ramat de la temporada vinent, apartant-los dels que es destinen a la venda.—g) Pentinar de manera que se separi una porció de cabells de l'altra amb una ratlla enmig (Empordà).—h) Separar d'una cosa les impureses que conté, sia garbellant-la, sia denejant-la amb les mans, etc.—i) Posar a munts diferents els trossos de suro per fer carracs, segons llurs qualitats (Empordà, Gironès).—j) Netejar les cols (Llofriu). 

|| 2. refl. Desfer-se, descompondre's una cosa en les seves parts; es diu especialment de la llet que perd la seva cohesió líquida i es resol en grums, i també de l'allioli que sofreix una transformació semblant; cast. cortarse. Car tot l'all hi oli haueu fet triat, Proc. Olives 787. Alerta a que sa llet tenga punta d'agre... Pren una pella ben neta y fe-la-hi bollir a veure si se tria, Ignor. 71. 

|| 3. Prendre una cosa o coses d'un conjunt, sia com a millors, sia com a especialment pròpies a un destí determinant; cast. escoger, elegir. Los animals... no han poder de triar enfre bé e mal, Llull Cont. 44, 5. Vos ha Déu eleta e triada sobre totes, Llull Sta. Mar. 83. Segurament triaran de dos béns lo millor, Muntaner Cròn., c. 72. Plàcia a aquel senyor de qui tots béns vénen, que us lex triar lo meylor, doc. a. 1331 (Anuari IEC, ii, 325). Per aquella fe e naturalesa que'ns sóts tenguts, ne triets ço que conegats que'n sia pus profitós,Epist. Pere 142. Que triàs de aquelles dues la que millor li paregués, Tirant, c. 57. Bonic de cara y dolcíssim, | com a triat entre mil, Verdaguer Idilis. Pren els camells, i tria | dintre ma casa del millor que hi ha, Alcover Poem. Bíbl. 30.
    Loc.

—M'afluixaria de prendre per no triar: ho diem quan ens trobam davant diverses coses de les quals no veiem quina és la que ens convé.
    Refr.—a) «Qui tria, s'engana»: significa que sovint el qui cerca les coses millors s'equivoca i pren les menys bones (mall., men.).—b) «A qui donen a triar, li donen què rumiar»: vol dir que quan ens donen facultat d'escollir, solen causar-nos preocupació per la por d'equivocar-nos en l'elecció.—c) «A qui tria i s'enganya, Sant Pere l'escanya»: blasma la curtedat de la persona que, podent triar, s'equivoca i pren la cosa menys bona.
    Fon.: tɾiá (or., occ., bal.); tɾiáɾ (val.).
    Etim.: incerta. Cal abandonar definitivament l'origen llatí *trītare, ‘esmicolar’, proposat per Diez i acceptat per Meyer-Lübke; ni fonèticament ni semànticament és acceptable. Segons G. de Diego Dicc. 6838, cal partir d'una base llatina *triare, «terciar», derivat del llatí tria, ‘tres’; però l'evolució de significat no s'explicaria. Vist que el significat bàsic de triar és ‘separar’, Corominas DECast (s. v. triar) ha suggerit la possibilitat que triar sigui una forma bastida per falsa descomposició de destriar, i que aquest vingui d'un verb llatí *destriare derivat de stria, ‘ratlla’.

trobá

trobá,
castellano: encontrar

Infinitiu, presén:

trobo, trobes, trobe, trobem o trobam, trobéu o trobáu, troben.

(Vore trobadó o trovadó, trovadós o trobadós)

DCVB:

TROBAR (i ant. atrobar).

I. || 1. ant. Inventar, descobrir amb treball i enginy una cosa nova o no coneguda d'abans. La rahó per la qual cauayleria és atrobada, Lull Cavall. 14 vo. La ànima... ha trobades diverses figures de letres, Metge Somni i. Aquells qui han trobades arts e les han divulgades, Metge Somni iii. Aquell dia fo atrobat lo misteri de la sancta Missa, cor de abans no era, Serra Gèn. 186. Per qual rahó aquest joch fou trobat, Scachs 7. 

|| 2. especialment, Compondre una cançó, una obra poètica; cast. trovar. Lo trobador cové de necessitat que tenga son enteniment... als mots e al so e a la cansó que vol atrobar, Lull Cont. 352, 30.

II. || 1. Veure presentar se una cosa que cercàvem o que apareix per casualitat sense cercar-la; cast. encontrar, hallar. Per una via anaua un hom ab sa muller, e en aquella via atrobaren una gran serpent, Lull Felix, pt. iv, c. 11. Met en la vila dels millors hòmens d'armes que trops, Desclot Cròn., c. 2. Matauen e enderrocauen dels moros alí on los trobauen, Jaume I, Cròn. 60. Si dins aquella nau seran atrobats, perden lo cap, doc. a. 1391 (Archivo, v, 199). Aquí trobarets port plaent contra tota tempestat, Genebreda Cons. 152. Yo devallí en Infern, hon trobé Eurídices muller mia, Metge Somni iii. Los falsos juheus amagaren la creu..., e depuys per temps la trobà la regina Elena, Serra Gèn. 226. 
Prin una salsa la pus gran que tròpies, Flos medic. 243 v. Quan troba un cingle altívol, lo voreja, Canigó ii. Anar a trobar algú: anar al lloc on és, per veure'l, parlar-li, etc. Jo aniré a trobar-lo en sa casa, Lacavalleria Gazoph. Arriba't a trobar l'Arcalde, Vilanova Obres, xi, 35. a) recípr. Esser presents dos o més (persones, animals, etc.) en un mateix lloc. En una bella plana se atrobaren Na Renart e el bou, Lull Felix, pt. vii, c. 4. Ab tant trobam-nos ab los siruents, Jaume I, Cròn. 63. Ens trobaríem a la placeta de l'església, Ruyra Parada 15.—b) amb pron. refl. datiu ètic. Anant a la església me trobé una agulla, Egidi Romà, i, 1a, 5. Quant jo'm despertí trobé'm lo infant mort al costat, Serra Gèn. 118.

|| 2. Experimentar, sentir una cosa; obtenir, atènyer; cast. encontrar. Com més lo mandauen calar, él mas clamaue mercè a nostre seinor, e per zo trobà mercè, Hom. Org. 4 vo. Si per auentura poria atrobar remey en sa tristícia, Lull Gentil 5. Prech vos que'm vullau dir, si desplaer no hi trobats, què és Infern, Metge Somni ii. Jo desig fer per misser Corrado ço en què ell tròpia plaer, Decam. ii, 77. Major bé, fora tu, ma pensa no troba, Tirant, c. 316. En nostra casa trobareu estatge, Alcover Poem. Bíbl. 35. 

|| 3. Veure presentar-se (quelcom o qualcú) sota una determinada forma, aspecte, manera d'esser o d'estar, etc.; cast. encontrar. Totes les vegades que hom jaurà ab elles les atrobarà punceles, Lull Gentil 287. Com lo rey... entra en la ciutat... atroba totes les carreres empaliades e encortinades, Lull Cont. 103, 2. E trobe la porta tancada, Jaume I, Cròn. 32. Tota hora trobà-lo de bon enteniment envers lo rey d'Aragó, Muntaner Cròn., c. 87. Lurs cambres e altres lochs secrets trobaràs plens de fornells, Metge Somni iii. Jacob se acostà a ell, e Isaach lo palpà e trobà-lo pelós al coll e en les mans, Serra Gèn. 28. A qualseuulla part que tastes la mar, salada la trobaràs, Tirant, c. 340. Un cop arribi aquí dalt i trobi el parany ocupat, Ruyra Parada 49. 

|| 4. Atribuir (a quelcom o a qualcú) una qualitat, un estat determinat; reputar, considerar com a tal o tal; cast. encontrar. Si atrobaran aquell esser suficient..., sia reebut en confrare, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 79). Si atroba ab consell la sentència dels dits cònsols esser ben donada, Consolat, c. 15. Que els ne troba de tristos, aquells màrgens, Canigó x. Lo que trob més raro del senyor és que... no hey venga colca vegada, Penya Mos. iii, 29. No ho trobo pas gaire divertit, Ruyra Parada 35.

|| 5. Opinar, creure, considerar probable (val., bal.); cast. creer, parecer. «¿Què trobes?»: ¿què et sembla? Diu-vos que abans que vengan tres mesos, troba que haurà la ciutat de Bona, Muntaner Cròn., c. 52. Jo trobo que vós no teniu culpa, Lacavalleria Gazoph. a) refl. Considerar-se, sentir-se de tal o tal manera. Tan ignorant me trobe yo en tota res, Pons Auca 83. Quant l'ànima cansada | se troba en les converses de la vida, Costa Poes. 2.

|| 6. refl. Estar (en tal o tal situació, de tal o tal manera); cast. encontrarse. Per ço que pus poderosos se tròpien los huns contra los altres, Pere IV, Cròn. 395. Trobant-me en tal necessitat, Vent. Pel. 4. Los hòmens qui's trobaran en estament de gràcia, Villena Vita Chr., c. 47. En altra congoixa semblant no us trobeu, Proc. Olives 206. Qui sab si vostè se troba en aquest matex cas, Penya Mos. iii, 29. Atordit per la insistent idea de trobar-me altre cop malalt, Pons Com an. 68. 

|| 7. refl. Esser en un lloc, estar-hi present; cast. encontrarse. D'on me trobí... en cambra ben tancada, Somni J. Joan 92. En aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, Tirant, c. 13. 
a) No trobar-s'hi: no poder acostumar-se a un lloc, a una situació.
«No puc fer feina, i no m'hi trob». «D'ençà que el noi se n'ha anat, no m'hi trob».

    Loc.—a) No trobar aigua a la mar: tenir poca traça per a trobar les coses cercant-les. «Anessis a la mar, no hi trobaries aigua».—b) Tant m'estimo això (o tant se me'n dóna d'això) com lo que he trobat avui: es diu per expressar indiferència o menyspreu envers alguna cosa. A mi tant me s'i dóna de lo que poden dir, com de lo que m'he trobat you hui, Rond. de R. Val. 49. «Tu i lo que m'hai trobat avui, tot és u»: es diu per manifestar menyspreu a alguna persona (Morella).
    
Refr.
—a) «Tal faràs, tal trobaràs»; «Qui mal fa, mal trobarà»: significa que les males accions solen arribar a esser castigades.
—b) «Cercant cercant (o «demanant demanant») troben Roma»: significa que esforçant-se i demanant informació, s'arriba allà on es vol.—c) «Les persones es troben, que les muntanyes no»; «Són els homes que es troben, i no les muntanyes»: vol dir que el qui ha estat perjudicat per algú, arriba a tenir ocasió de venjar-se.—d) «Qui troba, estoja; i qui perd, cerca»: vol dir que qui té sort està bé, però qui no en té ha de passar pena per viure (Men.).

    Fon.: tɾuβá (pir-or., or., Sóller, men., eiv., alg.); tɾoβá (occ., mall.); tɾoβáɾ (val.).

    Conjug.: segons el model cantar, però dialectalment presenta algunes particularitats: per exemple, les formes trobs i trob (segona i tercera persones singulars del present d'indicatiu), usades a la zona nord de Catalunya en lloc de trobes i troba que són les formes regulars. Més esteses encara estan les formes de subjuntiu en -ia o en -iga (tròpia o tròbiga o tròpiga, trópies o tròbigues o tròpigues, tropiguem, etc.), de les quals es deriven les formes de pretèrit imperfet de subjuntiu tropigués tropiguesses etc.

    Etim.: probablement d'un verb llatí tardà *tropare, que originàriament devia significar ‘parlar amb figures (llatí tropus), amb llenguatge figurat’, i després ‘compondre versos’; de la idea de ‘arribar amb esforç i enginy a veure la imatge o figura’, es degué passar al significat de ‘inventar, descobrir amb treball i enginy allò que se cercava’, i d'aquí al significat general de ‘veure presentar-se allò que se cercava’ i secundàriament ‘veure aparèixer una cosa sense cercar-la’.
Aquesta teoria, exposada per Gaston Paris, sembla més acceptable que la de Diez EWb 331, que feia venir trobar del llatí tŭrbare amb el sentit de ‘desordenar, descompondre’, perquè el qui cerca una cosa mesclada amb altres les remou i descompon; Schuchardt Rom. Etym. ii, 74 i ss., acceptava la mateixa idea de Diez, però concretant-la més: deia que de turbare aquam, ‘remoure l'aigua’, operació feta pels pescadors per cercar els peixos, havia arribat a tenir el significat de ‘cercar’ i després el de ‘trobar’. Spitzer és partidari de l'etimologia *tropare i explica aquesta forma com a extreta del verb contropare, documentat en llatí tardà amb el significat de ‘parlar figuradament’ (cf. Corominas DECast, s. v. trovar).

tronada

TRONADA f. 

Sol mon enrecordem de Santa Bárbara cuan trone.

troná, trone, trons

Successió de trons; tempestat de trons; cast. tormenta. Tremolen a la forta tronada de sa veu Atlàntida iii. El trontoll de la tronada creixia. Massó Croq. 52. a) fig. Tempestat d'ordre moral; renyada forta, gran manifestació d'irritació. Sabia l'astuta chiqueta que dient en sa casa, al tornar que l'acompanyà son cosí, se desfaria la tronaa com nuvolaa d'istiu, Morales Id. 17.—b) Engegada de petards posats al llarg d'un regueró de pólvora, usual en certes festes majors. A la plaça de les Monges el pirotècnic calà la tronada,Oller Vilaniu 48.
    Loc.

—No plourà d'eixa tronada: es diu per manifestar tranquil·litat respecte a les conseqüències d'una cosa que sembla perillosa (val.).
    Fon.: tɾunáðə (or., men., eiv.); tɾonáðɛ, tɾonáða (occ.); tɾonáɛ (Fraga); tɾoná (val.); tɾonáðə (mall.); tɾunáɾa (alg.).
    Intens.: tronadassa, tronadeta, tronadota.
    Etim.: derivat de tronar.