Roch, roija
ROIG, ROJA adj.
|| 1. Vermell amb tendència a groc o a color d'argila (or., bal.); cast. rojo. Açò fes si lo mal és negre, e si és roig no li posses, Micer Johan 416. Aquella aygua tornarà com un brou roig, Robert Coch 43 vo. Per a rentar el fanc roig del sementer, Rosselló Many. 29. S'havia posat uns balandrans vells, casi roigs, Pons Llar 66. a) Cabells roigs: cabells de color tirant a vermell. Era... joue de pochs dies, los cabells roigs, Curial, i, 38. Home roig (dona roja, etc.):home, dona, etc., que té els cabells roigs; cast. pelirrojo. Les christianes, | juhies, mores, | negres e lores, | roges e blanques, Spill 425. Mira tu, roig, no m'enfades,Roq. 14. Roig mal pèl: es diu a una persona de cabells roigs, per menyspreu, perquè hi ha la creença que els de cabells roigs no són persones de bon caràcter. Cavall (mul, bou, etc.) roig: nom que es dóna a un animal que té el pèl de color vermell fosc. La mula que sia tota rossa ho roja, Dieç Menesc. i, 5. Un jove... cualcant sobre un cavall roig, Rosselló Many. 94.
|| 2. Vermell (pir-or., occ., val.); cast. rojo, encarnado, colorado. Lo sol se mostrà royg, Sermons SVF, i, 146. Al seu rostre cadavèrich | dóna l'incendi un tint roig, Llorente Versos 155. Fluïa de sos llavis rojos suau i vibrant, Pons Com an. 76. Mars... és de sua natura calt e sech, e és de color roia e resplandent, Curial, ii, 1. Arròs roig, blat roig, figa roja, etc.: arròs, blat, figa, etc., de color vermell. Tornar roig: enrojolar-se, esdevenir vermell de cara per la vergonya, per l'acalorament, per massa menjar, etc. Tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, Tirant, c. 215. No pusch creure que... los meus dits sàpien gouernar la pluma qui torna roya e vergonyosa en la mia mà, Curial, ii, 70. Aquells qui han vergonya són fets roigs, Egidi Romà, i, 3a, 10. Amb la cara roja i el barretinot ficat, Massó Croq. 142.
|| 3. m. El color vermellós (|| 1) o vermell (|| 2); cast. rojo. Tenen un vert potent, | un blau marcial, un roig homicida y furient, Carner Sonets 64.
|| 4. Pertanyent a un partit d'esquerra, d'oposició a la monarquia (en el segle XIX) o d'orientació marxista (en el segle XX); cast. rojo. Axí en fa de tota casta | amb sos neos y amb sos rotjos, Aguiló Poes. 151.
Roig: llin. existent a Celrà, Palau Saverdera, Barc., Igualada, Terrassa, Valls, Prat de Comte, Calafell, Ulldecona, Agramunt, Anglesola, Torà, Benassal, Les Coves de Vinromà, Val., Cullera, Benidorm, Pedreguer, Mall., Men., Eiv., etc. Hi ha la variant Roi (escrita sovint Roy) a Vidreres, Vilabertran, Manresa, Mataró, Tortosa, Areny de Ribagorça, Arbeca, Val., Al., etc.
Roig, topon.: a) Mar Roja (o Mar Roig): la mar que separa Aràbia de la part nord-est de l'Africa. Nos desliurà de les mans de Faraó en passar la mar roja, Pere Pasqual, Obres, i, 124. Supèrbia féu perir Pharahó en la Mar Roja,Villena Vita Chr., c. 34. Una altra pàtria ens espera, com darrera el Mar Roig la terra de promissió, Verdaguer Exc. 6.—b) En Roig: llogaret del terme de Xert (Maestrat).
Loc.
—Roig com una pebrina (pir-or.), o com un perdigot (or., occ., val.), o com una tomaca (Al.), o com un bitxo (Empordà), o com un pebre (bal.): comparances que s'apliquen a una persona o cosa molt vermella.
Refr.—a) «Home roig, no et faci goig» (i hi ha qui afegeix: «Si te'n fa, no et durarà»); «Guarda't de pedra rodona, de ca que no lladra i d'home roig»; «Home roig i gos pelut, primer mort que conegut»; «Home roig i gos pelut, de cap mal és plangut»; «De pèl roig, ni gat ni porc» (val.): sentències populars que expressen la idea que les persones de pèl roig solen tenir mal caràcter. Pero hi ha una contrapartida en aquest refrany: «El roig, amb el pèl que té, bé pot ser home de bé»; i en aquest altre: «Més val cara roja que cor negre».—b) «Home roig, o és molt savi o és molt boig»: indica que els de cabells roig solen esser extremosos i mancats de moderació.—c) «Tot lo roig fa goig»: significa que el vermell és un color que sol agradar a molta gent (val.).
Var. form. dial.: roi.
Var. ort. ant.: rog (Signum Guillem Rog, doc. a. 1176, 2ap. Priv. Ordin. Valls Pir. 399; Nós veem que l'ome mort, qui serà gras e gros e rog e fresc, que en un poca d'ora lo metrà hom dejús la terra, Llull Cont. 103, 19).
Fon.:—a) Forma de masculí sing.: rɔ́ʧ (pir-or., or., occ.); rɔ̞́ʧ (val., bal.); rɔ́ј (Andorra, Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp);—b) Forma de femení sing.: rɔ́ʒə (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒɛ (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa); rɔ́јʒa (Tortosa); rɔ́јɛ (Sort, Tremp); rɔ́јa (Ribagorça); rɔ́ʤɛ (Fraga); rɔ̞́ʤa (Cast., Al.); rɔ̞́ʧa (Val.); rɔ̞́ʤə (mall., men.).—c) Forma de masculí plural: rɔ́јts, rɔ́јs, rɔ́ʒus (pir-or., or.); rɔ́јs (Ribagorça, Pallars); rɔ́јʒos (Urgell, Ll., Tortosa); rɔ̞́ʤos (Cast., Al., Mall.); ɾɔ̞́ʧos, rɔ̞́јs (Val.); rɔ̞́ʤus (Men.).—d) Forma de femení plural: rɔ́ʒəs (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒes (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre); rɔ́јes (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); rɔ́ʤes (Fraga, Cast., Al.); rɔ̞́ʧes (Val.); rɔ̞́ʤəs (Mall., Men.).
Intens.:—a) Augm.: rojàs, -assa; rojarro, -arra;—b) Dim.: roget, -eta; rogeu, -eua; rogiu, -iua; rojó, -ona; rojoi, -oia. —c) Pejor.: rojot, -ota.
Etim.: del llatí rŭbĕu, mat. sign. |||| 1, 2.
Rosegá
murmurar
ROSEGAR (i dial.roegar). v. tr.
|| 1. Dividir una cosa sòlida en petites parts per l'acció de les dents, mossegant-la; cast. roer. Tot bestiar qui roech ni mallmenarà plansons doc. segle XIV (RLR, xv, 41). La rayl del dit arbre royen continuament dues rates... e hauien ja tant rosegat de la rayl... que en poch staua de trencar, Eximplis, ii, 164. Com los calaixos de guardar la roba estiguen rouegats [sic] de rates, doc. a. 1595 (Hist. Sóller, ii, 828). Respongué l'altre rosegant-se els pèls aspres del bigoti, Víct. Cat., Ombr. 32.
|| 2. Menjar cosa sòlida, especialment fora de les menjades principals; cast. roer, comer. «Tot lo dia rosega»: es diu d'una persona que menja molt sovint. Per rosegar-hi uns borreguets i remullar-s'hi la gargamella,Pons Com an. 204. Ja anireu a viure, voltros, sense roegar!, Alcover Cont. 10.
|| 3. Gratar, esmicar una cosa o llevar-ne petits fragments amb un instrument, una pressió, etc.; cast. corroer. Deuen haver los combatents un instrument gran de ferro fet a manera de falç o de ganxo..., poden lo dit mur rosegar e dissipar poch a poch fins que l'hajen trocat, Eximenis Dotzè del Crestià, c. 293 (ap. Congr. Cor. Ar. 809). I cent destrals roseguen com mastins, Atlàntida introd. S'aygo comensà a roegar-li y dur-se'n s'empedrat, Roq. 31.
|| 4. Penetrar dins una cosa gastant-la lentament; cast. corroer. Per sa agudesa rosegua e macula dita pell, Albert G., Ques. 50 vo. Lo cranc d'un pecat negre va rosegant-li el pit, Atlàntida ii. La malaltia roega avui son cos sense vigor, Colom Juv. 167. Sa vida ciutadana menja y roega com sa llima sorda des ferrer, Pons Llar 103.
|| 5. Afligir, turmentar interiorment i continuadament; cast. roer. La tristesa rosega la ànima, Lacavalleria Gazoph. La dolor enuejosa que'l rosegaua,Villena Vita Chr., c. 70. A l'envejós continuament lo rosega la enveja, Isop Faules 20.
|| 6. Murmurar, malfamar; cast. morder, murmurar. «Ja sé que tu me rosegues; ¿per què no m'ho dius cara a cara?»No rosechs la vida de ton proisme, Canals Carta, c. 34. Los presumptuosos... jutgen e roseguen les obres dels altres, Villena Vita Chr., c. 12.
Loc.—a) Rosegar l'os: fer la feina més feixuga o desagradable; copsar la part de menys profit.—b) Rosegar-se els punys: estar en gran desesperació per impotència o remordiment.—c) Rosegar altars o Rosegar sants: fer falses o excessives devocions.—d) Fer rosegar una cosa a algú: declarar-l'hi sense eufemismes, fer-l'hi sentir.
Refr.—a) «Qui es menja la carn, que rosegui els ossos» (or., occ.); «Qui es menja la molla, que rosegue l'os» (Maestrat); «Al que menja lo madur, fes-li rosegar lo dur» (Val.); «Qui s'ha menjada sa carn, que roegui ets ossos» (Mall.): significa que és just que els qui han tingut els beneficis d'una empresa o d'una altra cosa en tinguin també els inconvenients o perjudicis.—b) «Rosega més l'enveja que la tinya».
Fon.: ruzəɣá (pir-or., or., eiv.); rozeɣá (occ.); rozeɣáɾ (Cast., Al.); roseɣáɾ (Val.); ruzaɣá (alg.); ruəɣá (or., men.); roəɣá, rovəɣá (mall.); ruɣəɣá (Cotlliure).
Sinòn.: roure, mastegar.
Etim.: del llatí *rodĭcare, mat. sign.
2. ROSEGAR v.:
V. rossegar.
Timó
Tomillo
TIMÓ m.
|| 1. Peça plana de fusta o de metall que va articulada verticalment a l'extrem de popa d'una nau o d'una altra embarcació, i que, girant a dreta o a esquerra a voluntat del qui la governa, fa que el vaixell es desviï cap a una o altra direcció; cast. timón.
Barcha ab timó, doc. a. 1252 (RLR, iv, 256). Los mariners... meten a les naus e als lenys timons per tal que vajen dret per la mar, Llull Cont. 117, 2. Lo maestre qui fa la nau... si conexensa no n'avia, posaria lo timó per arbre e l'arbre per timó, Llull Cont. 266, 19. Nau o leny qui per fortuna de mal temps perdrà alguna exàrcia, axí com són timons e timoneres, Consolat, c. 65. Y amayna tantost fallint lo timó, Proc. Olives 610. Maneig de timó ni vela | aquell mercader no en sap, Costa Trad. 101. Timó de canya: el que es mou mitjançant l'arjau, sia a mà, sia amb guardins. Timó de roda: el que es mou per la rotació d'una roda proveïda de mànecs perquè el timoner la pugui moure fàcilment. Timó de caixa: que té unes peces de fusta a manera de caixó que defensen els guardins. Dos timons de caxa e lo gobern de rode, doc. a. 1433 (Arx. Patriarca de Val.). La galera de Tirant e l'altra... no pogueren prendre en la illa, ans romperen los timons de caxa, Tirant, c. 281. IV timons, ço és, II de roda e II de caxa, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.). Gira 'l govern, | ferma e baxa | timons de caxa, Spill 12754. Timó de taló: el que té la cara de proa recta i la de popa corbada. Timó de rella: el que té una prolongació a la part baixa en direcció a proa, la qual prolongació sobrepassa la línia baixa de la quilla (Val., ap. Misc. Fabra 321). Fer timó: estar un home vora la canya o la roda del timó per dirigir aquest. Canviar el timó: tirar la canya del timó a la banda oposada a aquella en què estava. Servar el timó: dirigir-lo. Servau el timó ab tanta prudència, Passi cobles 4. per anal.: a) Peça plana mòbil, situada a la part posterior del buc d'una aeronau, que serveix per a mantenir o modificar la direcció d'aquesta.—b) Instrument o peça amb què es governa el moviment d'una màquina.
|| 2. Espigó de carro (Cerdanya); cast. timón. Timó forcat: Temo furcatus,Pou Thes. Puer. 57. Los dos brassos del timó de una carreta, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. Espigó d'arada (val.); cast. timón.
|| 4. fig. Govern, direcció d'una activitat, d'un negoci, etc. Vós l'excellent sou timó de ben viure, Trobes V. Maria [190]. Has sabut trobar el timó de la vida, Oller Febre, i, 29.
|| 5. fig. Nas gros. ¿Quant t'han d'escapsar es nas? ¿No estàs empeguehit de passetjar aquest timó?, Roq. 14.
Etim.: del llatí temōne, mat. sign. ||1.
2. TIMÓ m.
|| 1. Farigola || 1 (Solsonès, Urgell, Ll., Segarra, La Litera, Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. tomillo. Tot hom qui tayl timó, eura ne salse de altri, que pach de ban II sous, doc. a. 1393 (BABL, xii,195). Saboriga e sàluia e ginesta e orengua e timó e ruda, Micer Johan 324. Ab cendra de timons crematz, Tres. Pobr. 32. Sobre el timó i l'agrella, Carner Monj.10.
|| 2. Tomaní (Alt Empordà, Garrotxa, Montseny); cast. cantueso.
|| 3. a) Timó blanc o Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie capitatum (Horta, Corbera d'Alzira, Riba-roja).—b) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie polium (Tivissa, Horta, Corbera d'Alzira).—c) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie luteum (Berga, Garrotxa, Conca de Barbera), La mateixa subespècie s'anomena timó ver (Terra Alta, ap. Masclans Pl. 201).—d) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium aureum (Vayreda Cat. Flòr. 418).
|| 4. a) Timó mascle: futàcia de l'espècie Dictamnus hispanicus (Batea, ap. Masclans Pl. 201).—b) Timó reial o Timó de llei: rutàcia de l'espècie Dictamnus albus; cast. fresnillo. (V. gitam).
|| 5. Timó negre (Ripollès, Garrotxa) o Timó de prat (val.): serpoll.
|| 6. Timó de jardí: sajolida. Saduricha
Etim.: del llatí *thymōne derivat de thymus, mat. sign. ||1.
Thymus es un género con alrededor de 1500 especies[2] de plantas aromáticas herbáceas y perennes, conocidas comúnmente como tomillo, de la familia de las teneadas (Lamiaceae). Son nativas de las regiones templadas de Europa, África del Norte y Asia.
Varios miembros del género, entre los cuales el más conocido y especie tipo es Thymus vulgaris, se cultivan como condimento y planta ornamental
