diumenge, 16 d’abril del 2017

res

Res


RES o RE f. (ant.) i pron.
I. f. ant.
|| 1. Cosa; cast. cosa. a) En frases afirmatives. Ha molts cavallers qui són mos amics e qui farien tota res que yo volgués, Llull Arbre Sc. ii, 355. A conèxer l'esser de la re | covenen III coses, per ma fe, Llull Gatz. 154. En pochs temps membra tantes res, Llull Rim. 535. Bonea eternitat e glòria són una res en nombre, Llull Arbre Sc. ii, 320. Que tot hom pag de tota res que 's carrec e's descarrec a la mar un diner, doc. a. 1339 (Capmany Mem. iv, 99). Esser moll e fred e tèbeu en tota res de bé, Eximenis Reg. 78. Altre cosa és... la qual ames sobre tota res, Canals Arra 126. Aquella res que no fall algun' ora | entenen pochs, Ausiàs March c.—b) En frases negatives. Qui a caritad no enuega a nula re, Hom. Org. 2. No porà fer neguna res qui bona sia, Llull Cont. 141, 10. Sens vós, nulla re no és profitable, Llull Cont. 158. Que no la'n lexàs tornar per nuyla re, Jaume I, Cròn. 2. Per què estàuem així que no fàyem neguna re, Jaume I. Cròn. 262.—c) Gran res o Gran re: gran quantitat. Vengren lops... qui deuoraren gran res de les ouelles, Llull Felix, pt. i, c. 7. Recontava a gran re de prohòmens la captivitat en què son marit era, Llull Blanq. 71. De guisa tiraua lo fenèuol que gran res n'i hauia ferits, Jaume I, Cròn. 15. La ciutat e gran res del regne, Muntaner Cròn., c. 12. De gran res abans: (ant.) de molt de temps abans. La qual ja les sabia de gran res abans, Curial, i,30.
|| 2. per ext., Persona. Ela [la reina] dix... que en la nostra honor ne el nostre bé nuyla re no y hauia tan gran part con ela, Jaume I, Cròn. 271. La donzella Nerguis qui viu aquella res que ella més amaua en aquest món, Jacob Xalabín 10 vo. E tuyt li membres de blancor | qui són en vós, ma dolsa res, Fasset 780. Ha, dolsa res, plasent et cara, Fasset 861. Una alegria de la qual guart Déu a mi e a tota res bona, Curial. iii,42.
|| 3. Animal boví, de llana o de cabrum; cap de bestiar (Maestrat, Val.); cast. res. Carn de res grassa, Spill 10119. Les grasses resses... ells les menjaven, Spill 13275.
II. pron.
|| 1. Alguna cosa (en frases afirmatives); cast. algo. De cavalers qui perden res en osts ni en cavalcades, Usatges 71. Ans que re s'i partesca, Capbr. Ribes 1283. D'on s'esdevé que res cert de ses promeses esperar, és en vanes e folles esperances cercar repòs, Corella Obres 224. Ans se dexaria morir que venir en res contra la honor, Tirant, c. 57. L'emparava contra res que pogués venir a torbar-la, Plana Sta. Mar. 8.
|| 2. Alguna cosa (en frases interrogatives o condicionals); cast. algo. «¿Vols res de Barcelona?»«¿Tens res per als pobres?»Si alcú gitarà a home lança..., si'l nafrarà en res, esmèn lo mal que li farà, Usatges 82. Volets que'ls diga res per vós?, Jaume I, Cròn. (ap. Aguiló Dicc.). Si res voleu, preneu tot quant tinch, Vent. Pel. 19. Teniu vós res de nou?, Lacavalleria Gazoph. Y si acàs de res demana, | és de la gent d'allà dalt, Collell Flor. 51.
|| 3. No res: absència de l'ésser real; negació de tota cosa; cast. nada. «¿Què has vist?—No res». Bous, ni porcs, ni moutons, ni bocs, non re [sic], Reua Perp. 1284. Vós avets creades les creatures de no re, car enans que elles fossen, eren no re; e de no re en què eren, vós fets-les esser re, Llull Cont. 30, 7. Nulla ymaginació no pot compendre com pusca esser creada cosa de no re, Llull Cont. 65. Cor no res no pot donar començament a res, Llull Gentil 71. E què seràs?—No res, Metge Somni i. O tu est Déu, o est hom, o est no res, Scachs 11. No res tenia ni esperava tenir res,Riber Miny. 5. Un no res: una cosa petitíssima, insignificant. Per un no res que ma senyora vos ha dit, stau ja smayat?, Tirant, c. 199. En un no res: en un moment, en molt poc temps. (V. no-res).
|| 4. Cap cosa (en oracions negatives); cast. nada. a) Quan res va darrera el verb, exigeix sempre la companyia de l'adverbi no. Dix que no me'n fermarie res, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). Prometem... que no recebam, en re del nostre, homeier ni nafrador, doc. a. 1244 (ibid. 19). Si Déus no era res, Llull Gentil 18. Jo no us menaria per re en ma companyia, Llull Blanq. 6. Que cuydàuem hauer goanyada Múrcia e nós no hauíem re goanyat, Jaume I, Cròn. 446. Si... lo castel és tal que'l senyor no y reeb re de les rendes, Commem. 159. Sabets que no us forsarem de re, doc. a. 1344 (BSAL, xi, 47). Fonch tan poca cosa que no vench a res,Eximplis, ii, 327. No sabem de res, y per axò volem parlar de tot, Ignor. 1. No digues res pus, Alcover Cont. 8. No valia res engorronir-se, Ruyra Parada 15.—b) Quan res va davant el verb, aquest sol portar l'adverbi no en el català literari; en el llenguatge parlat generalment se suprimeix el no, i també es tolera aquesta omissió en els escrits. Si ho fa, van serà e res no valdrà, Usatges 95. Segons veritat, re no valem, Llull Cont. 29, 21. Dixem que passatge era que nós per re del món no lexaríem que no y passàssem, Jaume I, Cròn. 109. Y en res no volgué fer may resistència, Passi cobles 15. Res no em surt bé, res!,Ruyra Parada 32. Donchs canta, per ma vida, | que res te donaré, Costa Trad. 45. Res en sabia de l'amor, Alcover Poem. Bíbl. 23.—c) En frases negatives el·líptiques, o sia, en què el verb se sobreentén, s'admeten les dues construccions: no res, i res sense el no. «¿Què t'han dit?—No res». «¿Què t'han dit?—Res». Quan res és el subjecte d'una oració de verb sobreentès, va sense el no. Però res tan pintoresc com sentir-li parlar d'aquella illa llunyedana, Massó Croq. 10.
III. adv. En proposicions negatives, es troba a vegades usat res adverbialment; és més usual i correcte usar l'adverbi gens. O lenga enverinada de diable, no temi res los teus turmens, Sants ross. 47. Però si a vós, legint estes noues, | vos creix la saliva, o poch o no rres, Proc. Olives 450. Fo un mal home molt pervers e no res semblant a son pare, Boades Feyts 32.
    Loc.—a) No res! o Res!: exclamació per a declarar-se disposat a no parlar més o a no pensar més sobre un assumpte. Ella s'exclamà:—Res, me n'hi vaig jo a veure si n'hi faç cap, Aurora 271.—b) No res no res: es diu per indicar un treball o procés en què, sense adonar-se'n, s'arriba a fer quelcom d'importància. «Em vaig aficionar als llibres, i no res no res, vaig arribar a tenir una bibliotequeta» (Valls).—c) Res més, o Res pus, o Res altre (i ant. res àls): cap altra cosa. Farem ço que fer deuem, e no res àls, Jaume I, Cròn. 42. L'home quedà enteressat, més per s'ànsia que tendrien es de ca seua que per res altre, Rond. Eiv. 69.—d) Res nat, o Res del món, o Res nat del món, o Res vivent: absolutament res.—e) No res menys, adv.: V. no-res-menys.—f) No donar-se res: (ant.) no preocupar-se. Donà remey a la sua dolor aconsolant-la e preguà-la no's donàs res en lo fet de Ypòlit, Tirant, c. 247.—g) No anar de res: no estar disposat a fer o acceptar tal o tal cosa.—h) No voler saber res: no admetre raons ni explicacions.—i) No esser res de bo, o Esser un res-de-bo: no esser bona persona. «Tan res-de-bo és l'un com l'altre» (Cardona, Solsona).—j) Com si res fos, o Com si res: indica la inadaptació entre un fet i un altre; sense eficàcia o sense resultat. Joanoya!—tornà ab més forsa encara, y també com si res, la veu se li perdia..., J. M.a Folch i Torres (Jocs Fl. 1904, 140).—l) Com qui no n'és res: fingint indiferència (Mall.). Y jo, com qui no n'és res, me vaig girar per veure aquell gomboy, Roq.—m) Això és un fart de re, barrejat amb poca cosa: es diu humorísticament per indicar que una cosa és molt magra, insignificant, menyspreable (Empordà). En el mateix sentit es diu: No res, no res, dos cebetes tres diners (Martí G. Dicc.); o bé: Això i no res, tot és u (or., occ., val., bal.).
    Refr.—a) «No és res, i li penjava el nas»: es diu quan algú fingeix que no dóna importància a coses que en tenen molta.—b) «Més val un poc que re» (or.); «Val més qualque cosa que no res» (mall.).—c) «Per res, no es dóna res»; «No es fa res per no res»; «Ningú fa res de franc».—d) «El que és estat i no és, com si no hagués estat res».—e) «Don Re, porta botes i està serè»: es diu referint-se a algú que s'alarma o pren precaucions inútilment (Penedès).—f) «Per a no res, no cal cabàs»: es diu contestant a algú que diu que no necessita res (val.).
    Fon.: rέs, rέ (pir-or., or.); rés (occ., val.); ré (occ.); rə́s (mall., Ciutadella, eiv.); rέ̞s (Maó, Alaró, Binissalem).
    Var. form. ant.: ren.
    Var. ort. ant.: ras (Graal 71).
    Etim.: del llatí rēs, ‘cosa’. La forma catalana res representa el nominatiu llatí, i la forma re ve de la d'acusatiu o d'ablatiu.
2. RES m.:
V. rés.
RÉS (escrit també res). m.
Acció de resar; so de veus que resen; cast. rezo. Se senya l'atalayer | tan bon punt el res acaba, Picó Engl. 33. Un llavi mogut pel rés, Ruyra Pinya, i, 83. S'alsava una lleu bronidissa de resos, Galmés Flor 36. Especialment: a) Ofici eclesiàstic que els clergues i religiosos estan obligats a recitar diàriament.
    Etim.: derivat postverbal de resar.

revindre

revindre

desgelás, fondre lo gel, lo gel ha revengut, revenut




REVENIR v.
|| 1. intr. a) Anar, del lloc on s'ha anat, al lloc d'origen o de partida; cast. volver, regresar. Cant la guerra fo pasade, sí revench lo prom en son armitatge,Graal 88. Te planyies de que els hèroes passats no revinguessen, Costa Horac. 37.—b) Passar de nou a l'estat, acció o manera d'esser en què es trobava abans; cast. volver. Tots los que aquí eren reuengueren en tan grans crits e plors,Muntaner Cròn., c. 214.—c) Repetir-se, esdevenir-se de nou; cast. volver. Per los affers de la dita guerra, la qual era revenguda e tornada per culpa del dit rey de Castella, Pere IV, Cròn. 346. Ez aprés un pauc revenia lo bon temps, Metge Fort. 64. Atenta a descobrir les meravelles que revénen cada any. Villangómez Any 30.—d) Resultar, obtenir-se com a conseqüència d'una activitat; cast. resultar, redundar. Obligan... tot lo que los puga revenir de las presas y armament,doc. a. 1780 (Rev. Men. xxiv, 120).

|| 2. intr. Reprendre l'activitat, la influència (una funció, una activitat, una passió, etc.); cast. volver, reanudarse. La virtut de la imaginatiua li comença a reuenir, Llull Felix, pt. v, c. 3. La memòria del pastor començava a revenir, Llull Blanq. 49. L'anyoransa li revengué, Galmés Flor 124.

|| 3. intr. Augmentar de volum l'aigua d'un riu, torrent, etc.; cast. crecer. De prompte revingué la rierada, Canigó xi. S'escampen els torrents i els rius revénen, Riber Geòrg. 23. a) fig. Fa revenir més térbola la font de ma tristesa, Ferrà Rosada 56.

|| 4. intr. Reinflar-se, augmentar de volum per efecte de la humitat. Adobades y compostes les portadores a l'entorn del pou, mitges d'aigua perquè revénguin tot seguit, Rosselló Many. 104. «Les portes han revingut i no es poden tancar». «El guix ha revingut»: s'ha inflat a causa de l'absorció d'humitat. Que són les oliues que en l'oli reuénen, Proc. Olives 2200.
|| 5. intr. o refl., Reblanir-se o perdre l'encarcarament;—tr., reblanir o fer perdre l'encarcarament; cast. ablandar, suavizar. Lo cant del gall ressonava fresch com lo so d'una flauta que l'acaben de revenir ab aygua, E. Soler de las Casas (Jocs Fl. 1904, p. 191).
|| 6. intr. o refl. Recobrar les forces, refer-se d'una malaltia, d'una decadència, d'un desmai, d'una sorpresa, etc.; cast. rehacerse, reponerse. Lo malaute mellora e revé per la carn que menuga adoncs con lo mal l'a jaquit, Llull Cont. 55, 12. Foren bé revenguts del affany de la mar, Muntaner Cròn., c. 99. Una persona de bon sforts e de bon compte fa revenir e esforçar tot un poble, Epist. Pere 169. Uns y altres se varen revenir de la impressió primera, Genís Julita 101. Li fregaven els polsos... per fer-la revenir, Oller Febre, ii, 24. a) refl. Sossegar-se, calmar-se, sobretot d'una enrabiada (Empordà). «Sort que m'he revingut a temps!»
|| 7. tr. Fer recobrar les forces, la vitalitat a algú; cast. rehacer. «El malalt ja està fora de perill; ara l'hem de revenir».
|| 8. tr. ant. Recuperar. A vós deman... ajuda con pusca vós servir e en vós revenir los jorns que he perduts, Llull Gentil 291. Mentre que la mia dreta mà revenia aquell per voler-lo tirar, Alegre Transf. 64.
    Var. dial.: revindre.
    Fon.: rəβəní, rəβíndɾə (or.); reβíndɾe (occ., val.); rəvəní (bal.).
    Conjug.: segons el model venir.
    Etim.: del llatí revenīre, mat. sign. ||1.

Ribás

Ribás

Eres mes de poble que un kilómetro de ribás

RIBÀS m.

|| 1. Marge molt pendent; cast. ribazo. Entre el pou e'l peu del alt ribaz dur,Febrer Inf. xviii, 8. Que'ns encontram ensemps davant un ribàs, Cançon. Univ. 136. La mar que entretalla sos ribassos, Atlàntida vii.
|| 2. a) Vora del riu (occ., val.); cast. ribera.—b) La part gruixuda del caixer o barana d'una sèquia (Cast.).
|| 3. a) Marge natural, sense pedres, format de terra endurida per herbes i brossa (Gandesa, Tortosa, Maestrat).—b) Porció de terra o camp que no és cultivada (Morella).
    Refr.
—«Al mes de febrer, ja ix l'herba pel recer; al mes de març, per tot lo ribàs» (Morella).
    Var. form.: ribast.
    Etim.: derivat de riba, o potser ja en el llatí vg.: *rīpacĕu, mat. sign. ||1.