dimecres, 13 de setembre del 2017

Gemegá

Gemego, gemegues, gemegue, gemegam o gemeguem, gemegau o gemegueu, gemeguen.

Gemech, gemec. 

Capitol. VIII. Com pujant la Senyora los.*.mes alts graons. dix los darres.*.psalms del canticum gradum continuant la dita suplicacio.

Muntant la senyora lo onzen scalo fon dauant ella la sua amada donzella humilitat. e ficant lo genoll dix a sa altesa. O ma senyora escoltau y hoyreu los dolorosos crits de aquells qui a vos reclamen e dien. ¶ Exules filij eue ad te suspiramus gementes et flentes in hac lacrimarum valle. Car los fills de Eua (Eva) exellats e lançats en aquesta vall de lagrimes ab plors e ab gemechs suspiren e demanen lo adjutori vostre: socorreu los senyora. ETC...




Me va prometre (o prometí) uns díes de turisme rural sense pará... Y va y me porte a cullí olives, lo mol fill de la gran puta !
Me va prometre (o prometí) uns díes de turisme rural sense pará... Y va y me porte a cullí olives, lo mol fill de la gran puta !

DCVB:

GEMEGAR (i ant. i dial. gemecar). v. intr.: cast. gemir

|| 1. Fer gemecs (de dolor, de pena). Sospira e jamega per les injúries que a tu són fetes, Genebreda Cons. 71. Souint lo qui's riu gemeca y sospira, Passi cobles 34. No us cal gemegar ab llàgrimes falses, «Cancion muy gentil» (Cançon. Sat. Val.) 49. La muller de Xantus, plorant y gemegant entrà en la cambra, Isop Faules 11. a) usat com a tr. en aquesta frase: Ell gemega sa desditxa, Lacavalleria Gazoph. 


|| 2. Fer soroll planyívol, com semblant a un gemec de dolor. Corbs e molts altres aucells gemegants agrament, Metge Somni iii. Damunt l'esberla que més fort gemega, Canigó ix. La palanca cruixia com gemegant al pas de tanta carn, Pons Auca 189. Y arbre y entenes van gemegantSalvà Poes. 143. 


|| 3. fig. Sentir-se oprimit. Anys fa que Palestina, minvant, sota l'assot de la secor, gemega, Alcover Poem. Bíbl. 71.
    Refr.

—«Qui gemega, ja ha rebut»: es diu al·ludint al qui es queixa d'una desgràcia ja consumada, que no té remei.
    Fon.: 
ʒəməɣá (or., bal.); ʤemeɣá (occ.); ʤemekáɾ (Cast.); ʧemekáɾ (Val.); ʒəməʝá (Palma, Manacor, Pollença).
    Etim.: 
del llatí *gemĭcaremat. sign. // 
suspiramus gementes

Els malnoms felanitxers contemporanis

)

Ñaulá

Dcvb

nyaular

A Beseit, ñaule un gos, si li has fet mal, no es lladrá,
au au au au ! 
Ñau,ñau, onomatopeya dels crits del gos

Escarbá

Escarbá

Esgarrapá , escarcotá (Tamarite ? )

ESCARBAR v. tr. 

|| 1. Gratar; separar una cosa d'una altra per frotació (occ., val.); cast. escarbar. Terra movia quasi escarbant e escrodinyant, SVF Quar. 166. Escarbar el foc: furgar amb el burxó per avivar el foc. Escarbar les orelles: gratar les orelles per netejar-les. Escarbar les dents: burxar entre les dents per llevar-ne les partícules d'aliment o altres cossos estranys (val.). 
|| 2. fig. Procurar diligentment de saber o d'obtenir una cosa secreta, difícil, etc.; cast. escarbar. Y encara que'l vell fenir se coneix, | no vol que u coneguen... ans pensa, fabrica, regira y escarba | per fer ab què's faça per jove tenir,Proc. olives 1901. 
|| 3. Prendre, robar (en l'argot dels malfactors barcelonins). C. Vallmitjana Crimin. 59; Wagner Argot 56.
    Fon.: 
əskəɾβá (Barc.); askaɾβá (Ll., Tortosa); eskaɾβáɾ (Val.).
    Etim.: 
pres del castescarbar.


https://es.m.wiktionary.org/wiki/escarbar