dimecres, 26 d’agost del 2020

Capitol XXVI. Qui parle de peccat.

Capitol XXVI. Qui parle de peccat. 


Molt cara sor oges que diu Jhesu-Crist en lo Evangeli tot hom qui fa peccat es servent del peccat. En dues maneres se comet lo peccat ço es o per amor de cobeiançeo per paor de pena e cometse com hom vol haver assoque cobege e com hom tem que no li vingue lo mal de que ha paor. En quatre maneres se comet lo peccatdins lo cor e en quatre maneres se posa en obre. Primerament pecca hom dins lo cor o per consel o temptacio del diable o per delectacio de la carn per consentiment de la pensa o per defensio de superbia. Lo peccat se met en obre a veguades amaguadament a veguades publicament a veguades per longua custuma a veguadesper desesperacio. En aquestes damunt dites guises se comet peccat en lo cor e peccat per obra. En tres guises se comet lo peccat. Primerament per ignorancia segona per flaquesa tersa scientment e per industria. Per ignorancia peccaEva en Paradis car segons diu Lapostol Adam no fo enganatmas la fembra fo dessebuda. Donchs Adam pecca industriosament e Eva pecca per ignorancia. Aquell qui es enganat ignora ço en que conscent. Sant pere pecca per flaquesa lavors com per temor de una serventa renega Jhesu-Crist. Pus greu cosa es peccar per flaquesa que per ignorancia mas pus greu cosa es peccar per industria que per flaquesa. Pus greument pecca aquell qui en publich erra o pecca que aquell qui pecca en amagat car aquell qui fa lo peccat en publich en dues maneres pecca car ell pecca e fa peccar als altres. Ja es una part de justicia com lom conex la sua propia iniquitat e ha en si mateix vergonya dels seus propis peccats. Mes val no peccar que lo peccat fet esmenar. Tot hom qui pecca es superbios car faent les coses que li son vedades menyspresa los manaments divinals. Sor cara oges aço quet dich e veges de quet amonest. Sapies que per un mal perexen molts bens. Guarda donchs la tua anima de peccat. Aquell qui haura peccat en una cosa es fet culpable e malmirent de totes. Per un peccat perexen moltes iusticies. No abaxes lo teu cor a aço en ques delitalo cors. No poses la tua anima en potestat o senyoria de la carn. Deneya donchs la tua consciencia de tot peccat. Sia la tua pensa pura. Sia lo teu cor purgat de tota iniquitat. Sialo teu cors sens macula. No romangua en lo teu cor macula de peccat. Nos pot corrumpre lo cors si no es primerament corrumputlo coratge. Si la anima cau ten tost es apparallada la carn a peccar. No pot fer la carn sino aço que vol lo coratge. Deneia donchs lo teu cor de iniquitat e la tua carn no peccara. Poriesme tu dir sor mia - diguesmecar frare e ja la anima del hom peccador si es leia e negra e la anima del hom just si es bella e resplandent. - Sapies ma cara sor que tres coses son les pus negres e les pus piiors de aquest mon e son aquestes la anima del peccador qui persevera en peccat que es pus negre quel corp e los diables que la arrapen en lo die de la mort e lo infern hon la acabuçen no son en lo mon pus negres ni piiors tres coses. Altres coses son les pus belles e les pus resplendents del mon e son aquestes la anima del hom just qui persevera en bones obres la qual es pus bella quel sol los sants angels qui la reeben en lo die de la sua mort e Paradis en lo qual es collocada. No ha pus belles tres coses entre totes quantes Deus na creades. Los sants angels presenten la anima del hom just a Deu dients veus Senyor aquesta anima la qual tu has elegida e acostada a tu la qual abitara per tostemps en la tua casa. Sor en Crist molt amada si tu deneiaras la pensa tua de tota iniquitat e perseveraras en lo servey de Deu axi com has promes sens tot dupte tu te alegraras ab Jhesu-Crist espos teu en lo talemcelestial Amen.

Capitol XXV. De ambriaguesa.

Capitol XXV. De ambriaguesa


Sor molt cara oges les paraules de Jhesu-Crist dient guardatsvos quels vostres corssos no sienagreuiats per gola e per ambriaguesa. Sant Pau apostol castigant sos dexebles lus dix nousvullats ambriaguar ab vi en lo qual staluxuria. E Salamo dix luxuriosa cosa es lo vi e barallosa cosa es la ambriaguesa. No vulles mirar lo vi com hix de la bota en se gran fragancia e daurada color ni com resplandeix en lo vidre car sapies que fort dolçament e suau entre per la gola e a la fi mort e enverina axi com la serp e escampa son veri axi com la vibra. No pot star res secret en lom en lo qual regne ambriaguesa. Lo vi ha destrohits molts homens els ha portats a parillde perdre los corssos e les animes. Lo vi es stat creat per alegrar lo cor e no pas per ambriagar lom. En tot loch hon abundara sadollament senyorayara luxuria. La cobeiansede luxuria segueix lo ventre qui es massa ple per habundancia de viandes e regat ab molt beure massa soven. La ambriaguesa debilita lo cors e enlaça la anima. La ambriaguesa nodrex torbacions de pensa. Ambriaguesa fa crexer furor de cor. Ambriaguesa ençen la flama de fornicacio. Ambriaguesa gita lom axi de seny que no conex si matex. Lom ambriach es axi fora de seny que nos sabhon ses. Molts son loats que beuen molt e nos ambriaguen los quals reprova lo Propheta dient maladiccio es a vosaltres prava e malvada gent qui sou poderosos a beure 
lo vi e homens forts a vençer la ambriaguesa. En altre loch diu maladiccio es a vosaltres homens quius levatsgran mati a seguir la ambriaguesa bevent fins al vespre en tant que cremats de vi. Lo propheta Joel crida dient despertatsvos ambriachs e plorats e cridats tots quants bevets vi en dolçor no dix que bevets vi per necessitat mas dixque bevets vi en dolçor ço es gran delectacio. Embriaguesa crim es mortal. Ambriaguesa gran peccat es. Ambriaguesa es comtada entre homeyers e adulteris e fornicadors. Ambriaguesa gita lom fora del regne de Deu. Ambriaguesa gita lom de Paradis. Ambriaguesa gita lom de la via de salvacio. Ambriaguasa acabuçalom dins lo pregon infern. Noe fo lo primerqui begue vi e com si fou ambriagat mostra ses vergonyes les quals havia çeladese amaguades per DC anys. Lot se ambriaguae conech ses filles carnalment empero no senti lo peccat com fora era de si matex. Pensa donchs sor molt amada com deu esser avorrida e foragitada la ambriaguesa per los servidors de Deu. - Poriesme tu dir frare meu es peccat beure vi. - Dichte la mia sor que no es peccat si hom lo beu temprat e amerat. E per ço deya sant Pau a son dexeble Tymotheu beu poc vi per amor del teu ventrell e per les tues sovineiades malalties. Oyes que diu Salamo lo vi begut mesuradament es sanitat de cors e de anima vi destempradament begut vari es vi qui no es amerat vençe sobra la pensa. Per sobres de massa beure es agreuiaida la pensa. Per lo vi es despertade la luxuria. Molt beure vi nodrex luxuria. Deus nos ha donat lo vi per alegrar lo cor e no pas per ambriagarnos. Adonchs honesta sor no begam segons loappetit o el desitg de la gola mas ten solamenttan com requir la necessitat. Gardemnos que aço que Deus nos ha donat per medicina del cors nou convertischam en vici de la gola. Guardemnos quel vi que Deus nos ha donat a salut dels cossos nol girem en us e custuma de vicis. Guardemnos de convertir en vici de ambriaguesa la medicina de la carn. Molts na cativats lo diable ab lo vi. No es altra cosa ambriaguesa sino manifest dimoni. Donchs tu sor en Jhesu-Crist molt amable beu lo vi atemprat e sera a tu sanitat del cors e alegria de la pensa. Beu vi a mesura e tolrat peresa e faxuguesae farat devota e molt esvellada en lo servey de Deu car lo vi tempradament begut fa lom esvellat en oracio e agut e penetrant en lo servey de Deu. Donchs sor molt cara si tu housa mi qui son ton frare e fas tot açoquet he dit seras molt savia e discreta e aconseguiras Paradis Aman.

dimarts, 25 d’agost del 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.