Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alicant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alicant. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 de març del 2019

Villachoyosa

A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc / 
Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673



A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc /  Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673


LLENGUA VALENCIANA: LA LLENGUA DEL POBLE VALENCIÀ JUNT A LA ESPAÑOLA

La llengua valenciana te necessitat d'usar com a grafies propies les lletres «ch» (che) i «y» (i grega). Estes lletres corresponen a fonemes diferenciats i es convenient mantindre signes grafics distintius en correspondencia en el sistema fonologic per a preservar la peculiaritat fonetica i ortografica valenciana. L'ortografia es un subsistema depenent de la fonologia. De res mes. Qualsevol criteri diferent ad este no estara exent d'alguna classe de prejuï.

Son lletres que trobem en quasi totes les llengües cultes i elaborades. Son lletres de llarga tradicio en el valencià i abundantment documentada en els nostres classics.
GRAFIA O LLETRA «CH»
El seu nom es «che». El so que representem per «ch» el tenien ya els mossaraps, existint en el valencià del segle XIII. Durant els segles XIV i XV, possiblement per influencia napolitana i siciliana, va aumentar la palatalisacio, seguint despres clarament diferenciat del palatal fricatiu sort que representem per «x».
FONOLOGIA
La lletra «ch» (junt a «ig», «g») es una de les grafies del so palatal africa sort (chic), que existix en valencià clarament diferenciat del so palatal fricatiu sort (caixa, Xixona).
La commutacio, es dir la substitucio d'un troç fonic o so per un atre de manera que el resultat fonic evoque una significacio diferent, permet saber si un so te valor distintiu, si es un fonema, i per tant si necessita un signe grafic diferenciat i diferenciador.
Es evident que en valencià tenim el fonema [^c]: chocolate, archiu... I que es diferent del fonema [^s]: coixo, Xeraco...
FONETICA
El so [^c] es palatal africat sort. Correspon a totes les CH ortografiques (chufa, Chirivella, clochina, archiu) excepte en posicio final de paraula en que sona [k] (March, Bosch, Alberich) i a on es manté per concessio a la tradicio; tambe al grup IG en final de paraula darrere de A, E, O, U o CONSONANT, sempre que la I siga atona i muda ( vaig, veig, goig, fuig, Puig, Elig) i a la G en posicio final de paraula darrere de I tonica (frig, desig). Com podem comprovar, no hi ha problema de confusio perque CH i -G/-IG apareixen en posicio complementaria.
Per tant, en valencià nos podem permetre la distincio clara en l'escritura dels fonemes [^c] representat per «ch», i [^s] representat per «x» (la qual cosa no es possible si adoptem el sistema ortografic catala: la X de xoriguer, Xixona, xocolata... ¿sonen [^c] o [^s]?). Per lo qual:
DIEM che chiquet chufa chiular chapar
NO DIEM xe xiquet xufa xiular xapar
per tant
ESCRIVIM che chiquet chufa chiular chapar
GRAFIA O LLETRA «Y»
El seu nom es «i grega» i el seu so es palatal friatiu sonor [y], que existix en valencià clarament diferenciat dels sons vocalics corresponents al fonema /i/. Ha segut usada profusament en els escrits valencians, tant classics com recents. De manera que es ocios i podria considerar-se pedantesc aportar testimonis.
Com la seua funcio es de consonant, apareix en posicio inicial i en interior de paraula, entre vocals o darrere de consonant (yo, ya, yogurt, apoyar, joyos). No apareix en posicio implosiva silabica ni en final de paraula, excepte en noms propis de pobles i llinages que la tenen per tradicio, encara que siguen semivocals en lloc de consonants (Alcoy, Montroy, Gay).
Les normes ortografiques solen ser molt respectuoses en els toponims, en els quals no sol haver variacio o evolucio durant segles, com tampoc la hi ha en els casos dels apelatius familiars o llinages. Com a eixemple, podem observar el nom ALCOY (i Roig, i Alberich...).
El nom d'ALCOY no es va canviar en l'epoca de l'implantacio del castella com a llengua oficial en força del Decret de 29 de juny de 1707, en el qual Felip V derogava els antics Furs de Valencia. Abans i despres del decret mencionat, Alcoy s'escrivia ALCOY. Des de temps de Jaume I el Conquistador, Rei de Valencia, s'ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY.
Una cosa pareguda, molt pareguda, passa en el nom de LA VILA JOYOSA. L'unica diferencia es que en l'implantacio del castella esta passà a nomenar-se VILLAJOYOSA. Pero resulta que degut a l'actual «NORMALITZACIO» el seu nom en catala passa a ser LA VILA JOIOSA. Lo que no s'ha fet casi mai, ara es fa i per caprig es canvien ya inclus els toponims. La pregunta es, encara que no tinga que vore en est apartat: ¿que passa en un llinage tan valencia com GINER o Ausias March?.
Per a acabar, el mensage es: una ortografia ha de ser lo mes coherent possible en el sistema, pot tindre determinades (les minimes) concessions a la tradicio i per damunt de tot ha de rebujar tot allo que entorpixca el seu us. La seua funcio es facilitar -no dificultar- l'escritura.