https://www.lacomarca.net/dga-delega-en-los-municipios-regular-el-catalan-de-aragon/

Cartel de Beceite instalado tras la comarcalización en los dos idiomas

DGA delega en los municipios regular el «catalán de Aragon»

La nomenclatura del idioma, el mayor escollo. 17 de los municipios bajoaragoneses rechazan la norma, 8 la respaldan y 4 no contestan

Disparidad de opiniones y controversia ante la circular que el Gobierno de Aragón envió a 29 de los municipios del Bajo Aragón Histórico para que se pronunciasen sobre el «catalán de Aragón».

La consejería de Educación, Cultura y Deporte remitió el pasado mes de agosto una carta a todas las localidades de los denominados municipios del ámbito de los idiomas aragonés y catalán de Aragón para decidir sobre su incorporación o no en la denominada zona de utilización histórica predominante de cada una de las dos lenguas, delegando así esta decisión en los equipos de gobierno municipales.

La circular fue enviada a un total de 208 municipios. En el ámbito del catalán se incluyen 56 municipios de las comarcas del Matarraña, Bajo Aragón, Bajo Aragón-Caspe, Bajo Cinca, Litera y Ribagorza y los 152 restantes de 10 comarcas oscenses y zaragozanas están considerados del ámbito del idioma aragonés. En dicho documento se les insta a tomar la decisión de adscribirse a esta denominada «zona de utilización histórica» y se les concedía un plazo de dos meses, que ya ha finalizado, para manifestarse a favor o en contra y se les daba la opción de no responder en cuyo caso el ejecutivo entendería que no había objeción.

Desde el Gobierno de Aragón explicaron que el objetivo es determinar las zonas en las que el catalán es lengua propia, incluyendo todas las variedades locales y denominaciones locales, de tal manera que se pueda seguir manteniendo la enseñanza en los centros y los ciudadanos puedan ejercer los derechos que les reconoce la Ley de Lenguas, para «organizarlo normativamente».

En dicho documento, a la vez que propone a los municipios su incorporación a este dominio histórico, les asegura que se incluirán sus modalidades lingüísticas propias. / JA JE JI JO JU (agarro aire) JU JO JI JE JA !!!

De igual modo les ofrece utilizar de forma voluntaria el idioma propio en los distintos trámites del día a día o lo que es lo mismo, utilizarlo en documentos oficiales, bandos y trámites burocráticos.
En dicho documento se hace alusión a la ley de lenguas y se recuerda que el Gobierno de Aragón es competente en el tema relativo a la lengua.

Hasta el momento el ejecutivo no ha tomado una decisión sobre las opiniones recibidas de los 208 municipios consultados y previsiblemente se pronunciará a principios de diciembre.

Pintada en un muro privado en favor del chapurriau en la travesía de Valderrobres

Mayor oposición que respaldo

Entre las localidades bajoaragonesas consultadas, 17 se posicionaron en contra, 8 a favor y 4 optaron por el silencio administrativo o no se declararon competentes. La mayor parte de ellas llevaron la cuestión al orden del día de sus respectivos plenos municipales. 

A favor se posicionaron las localidades de Arens de Lledó, Beceite, / hay un error /
Calaceite, Mazaleón, Fabara, Monroyo, Peñarroya de Tastavins y Valjunquera.

En contra Belmonte, La Chinebrosa - Ginebrosa, Torrevelilla, La Cañada de Verich, La Codoñera, La Portellada, Fuentespalda, Lledó, Ráfales, Fórnoles, La Fresneda, Valdeltormo, Torre de Arcas, Torre del Compte, Valderrobres, Maella y Nonaspe.

«Piden opinión a un alcalde y concejales sobre una cuestión que tiene que solucionar el ejecutivo y los expertos en el tema, no nosotros», explicó Fernando Camps, alcalde de cretas.

Fayón, Aguaviva y La Cerollera optaron por el silencio administrativo y Cretas declaró que no era competente para regular esta cuestión. «Piden opinión a un alcalde y concejales sobre una cuestión que tiene que solucionar el ejecutivo y los expertos en el tema, no nosotros», explicó Fernando Camps, alcalde de cretas. https://chapurriau.blogspot.com/2018/04/juan-luis-camps-juan-lacomarca.html

En otros municipios como Calaceite o Peñarroya de Tastavins se aceptó por unanimidad el término de «catalán de Aragón». Entre algunos de los alcaldes que se manifestaron a favor reconocen, de igual modo, la dificultad de incluir todas las sensibilidades. «Nosotros hemos votado afirmativamente pero pensamos y respetamos que otros vecinos denominen a la lengua de otra manera», explicó Jose Ramón Guarc, alcalde de Monroyo. Otros alcaldes pese a reconocer la unidad de lengua, rechazaron la propuesta por considerar que en sus respectivas localidades el término utilizado por la mayoría es el de chapurriau. «Hemos llamado siempre a la lengua chapurriau y hay bastante unanimidad entre todos los vecinos», explicó Carlos Martín, alcalde socialista de Torrevelilla.

En el caso de Aguaviva, cuyo alcalde es de IU-Unidos Podemos, se ha optado por la nomenclatura bilingüe y por la normalización y potenciación del idioma propio. Sin embargo no votaron afirmativamente a la propuesta por la denominación de «catalán» recogida en la circular, pero optaron por el silencio administrativo, por lo que a efectos prácticos para DGA se dará como aceptada. «Compartimos lengua y llevamos mucho tiempo apostando por su potenciación. Pero si la denominación suscita rechazo igual no hay que seguir por ese camino», explicó el alcalde Aitor Clemente.

«Están intentando maquillar la denominación del idioma llamándolo catalán de Aragón. Nosotros lo llamamos chapurriau que es lo que nos han enseñado nuestros padres»

Otras localidades rechazaron el texto en su totalidad argumentando que el chapurriau se trata de una lengua distinta y rechazando frontalmente la utilización del término «catalán». Una de las primeras localidades en manifestarse en contra de la propuesta del Gobierno de Aragón fue Valderrobres. «Están intentando maquillar la denominación del idioma llamándolo catalán de Aragón. Nosotros lo llamamos chapurriau que es lo que nos han enseñado nuestros padres», explicó Carlos Boné, alcalde de Valderrobres.

Cartel de Mazaleón en los dos idiomas, localidad en la que se votó a favor por unanimidad

En la misma línea se manifestó el alcalde de Maella que lamentó la «amenaza» que supone para el idioma propio la política del ejecutivo actual en materia de lengua. «Tenemos recopiladas cientos de palabras propias del maellano. Cuantos más idiomas sepamos mejor, pero esto no es territorio del catalán», manifestó el Jesús Zenón, alcalde de Maella.

Otros alcaldes contrarios a la política lingüística abogaron, de igual modo, por preguntar a los vecinos en lugar de a los alcaldes y concejales. «No vamos a permitir que se nos adscriba a lo que ellos denominan catalán. Que pregunten a los vecinos de aquí», explicó María José Gascón, alcaldesa de La Codoñera.

La denominación, principal escollo

Las opiniones tanto de los alcaldes y concejales como de los vecinos a pie de calle son muy dispares y complejas por lo que lejos de haber unanimidad o dos claras opiniones enfrentadas, existe un amplio abanico de posiciones, lo que hace de la cuestión un asunto muy heterogéneo.

Entre los defensores del catalán existe una postura y argumentación clara y defienden que el idioma es el mismo que el que se habla en el Norte de la provincia de Castellón y en el Sur de Tarragona, el denominado catalán noroccidental que englobaría además las vecinas comarcas de Morella y la Terra Alta. Argumentan que, a pesar de las peculiaridades que puedan existir en cada una de las localidades y comarcas, se mantiene de forma «clara» la unidad de lengua y defienden que, preservando las peculiaridades, deba de existir un marco común o estándar al igual que existe en todas las lenguas.
Esta denominación contaría con más defensores en la comarca del Matarraña y causaría un mayor rechazo en las localidades con hablantes en la zona del Mezquín del Bajo Aragón.

De igual modo tampoco existe una postura homogénea dentro de cada uno de los partidos políticos a nivel de municipio. A nivel regional e incluso nacional, el PSOE, Unidos Podemos y Chunta Aragonesista defienden la normalización del catalán en Aragón y apuestan por un modelo más o menos bilingüe. Por el contrario el PP siempre ha mantenido una postura clara en contra de utilizar el término “catalán” para referirse a la lengua que se habla en la zona oriental de Aragón, al igual que Ciudadanos. Y por su parte el PAR mantiene una posición ambigua que ha ido variando con el paso de los años y que actualmente pasa por un mayor rechazo del término propuesto por el ejecutivo autonómico.

Sin embargo esas posiciones a nivel autonómico no son extrapolables a lo que han votado los alcaldes, que han mantenido o bien un criterio propio o bien han intentado recoger el sentir de sus vecinos.

El mayor respaldo se encuentra entre los ediles socialistas, que mayoritariamente han votado a favor de la propuesta, excepto en el Bajo Aragón -Torreveilla votó en contra-. En el lado opuesto están los alcaldes del Par, que han votado todos en contra excepto el de Peñarroya de Tastavins. En el caso de los 7 alcaldes populares del Matarraña 3 votaron a favor -Beceite, Calaceite y Mazaleón- y uno declinó pronunciarse -el ya citado caso de Cretas-; en el resto de las comarcas se opusieron.
Todo ello pocos meses después de que, de igual modo, DGA remitiese una carta a los municipios bilingües para preguntarles sobre la toponimia y nomenclatura local.

Sin duda otro de los factores que contribuye a sembrar mayor confusión es la situación política que desde hace unos años se vive en la vecina Cataluña con la deriva secesionista. Son numerosas las opiniones de personas que creen que la utilización del término catalán obedecería a la visión catalanista de los denominados Països Cagaláns, término que incluye todas las comarcas orientales de Aragón, así como el resto del ámbito catalanoparlante y que mayoritariamente causa rechazo en la población del territorio

lingüistas y académicos advierten del peligro que comporta mezclar cuestiones políticas con el idioma / Exactamente, el idioma valenciano. /

Sin embargo otras personas, así como lingüistas y académicos advierten del peligro que comporta mezclar cuestiones políticas con el idioma y aluden a casos concretos como que en hispanoamérica o incluso dentro de España existen notables diferencias y dialectos del castellano y no por ello el nombre universal utilizado para denominar el idioma deja de ser el de castellano o español. “Somos aragoneses, somos españoles y hablamos catalán, no sé qué problema hay”, explicó un vecino de Calaceite. / Pues que habláis chapurriau o valenciano , ese vecino no sería Juaquinico Monclús, presidente de la ASCUMA, que escribe Montclús o Monclús según le venga en gana ? /

Una de las denominaciones que resuena, aunque no termine de contentar plenamente a nadie, es la denominación de parla o parlá -habla- para referirse a la lengua, utilizando así la misma fórmula usada para referirse a la lengua aragonesa conocida coloquialmente como fabla, a pesar de que su denominación oficial y utilizada por los académicos es la de aragonés.

Ley de Lenguas

La Ley de Lenguas del Gobierno de Aragón de 2009 reconoce como catalán a todo el idioma hablado en las comarcas orientales aragonesas de la Ribagorza, La Litera, El Bajo Cinca, Matarraña y algunos municipios del Bajo Aragón y el Bajo Aragón-Caspe. La polémica de la denominación no es nueva. Cabe recordar que el anterior ejecutivo propuso en 2013 denominar a ambas lenguas con los controvertidos acrónimos de Lapao -Lengua Aragonesa del Área Oriental- y Lapapyp- Lengua Aragonesa Propia de las áreas Pirenaica y Prepirenaica-, hecho que suscitó la frontal oposición de académicos y lingüistas /y gente de a pie, que lo llaman chapurriau también/ de todo el país. / qué país, el valencià ? /
Finalmente en enero de 2016 el nuevo ejecutivo de Javier Lambán eliminó el término Lapao y volvió a denominar a la lengua como catalán.

Más de 15.000 hablantes en el Bajo Aragón Histórico

Actualmente el Matarraña, los municipios bajoaragoneses del Mezquín y los del Bajo Aragón-Caspe de la cuenca del Matarraña constituyen el territorio con mayor porcentaje de hablantes de la lengua propia -llámese catalán o chapurriau- /valenciano no se puede llamar, verdad? / de todo Aragón con una tasa de más del 87%, tal y como se desprende del último estudio de 2017 que llevó a cabo el Seminario Aragonés de Sociolingüística de la Universidad de Zaragoza. /Ignacio Sorolla Amela y sus estadísticas/

Destaca la tasa de vecinos que utilizan el idioma propio como lengua materna, más del 65%, una tasa incluso superior a la que se da en ciudades de la vecina Cataluña como Barcelona. Sin embargo la tasa de hablantes es inferior en las comarcas de la margen izquierda del Ebro y va decreciendo progresivamente hacia el Norte.

En el conjunto de Aragón existen 81.000 hablantes bilingües, de los cuales 55.500 son catalanoparlantes y 25.500 utilizan el aragonés. Sin embargo solo 44.119 declaran que saben escribir correctamente su lengua materna. 27.110 corresponderían al catalán y 17.009 al aragonés. En dicho estudio se llega a la conclusión de que, pese a no estar amenazado, se observa un ligero descenso de catalanoparlantes. Por su parte advierten del serio peligro que corre el aragonés.

lengua OCCITANA, 1196

Distintas asociaciones

En el territorio existen distintas asociaciones culturales que abogan por la conservación de la lengua. La más antigua es la Associació Cultural del Matarranya, que con sus más de 400 socios aboga desde su constitución en 1989 por la defensa del catalán en el Matarraña así como en resto de municipios catalanoparlantes del Bajo Aragón. Como principales objetivos plantea la divulgación del catalán a través del arte, la cultura y la edición de varias publicaciones, actividades y trovadas culturales.

Por su parte recientemente se constituyó la Asociación Amics del Chapurriau, que suma casi un millar de apoyos, principalmente de la comarca del Matarraña y apuesta por la denominación de chapurriau como la lengua hablada en el territorio con las peculiaridades existentes en cada una de las localidades, rechazando así la denominación de catalán y organizando distintas actividades culturales.

Carlos Sancho Meix, lo parlar antic; Valdeltormo, La Vall

https://vilesigents.wordpress.com/2017/07/07/lo-parlar-antic/

(Publicada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)

Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, (este imbécil no sabe escribir la CH de cuchillo?, o es un ignorante de la palabra coltell ?)
abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… 

La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.

Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica.
Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.

Carlos Sancho Meix:

https://es.linkedin.com/in/carles-sancho-meix-b1b98ab7

Carlos Sancho Meix va nàixer a la Vall el 1952. Va estudiar a l’escola del poble i als catorze anys va començar el batxillerat a l’ Institut d’Alcanyís. Més tard va continuar els estudis de Magisteri a Teruel i, des de 1979, fa de mestre a Barcelona, agon es va matricular a la Universitat de Barcelona per licenciar-se en Geografia i Història. Mestre a l’escola de Cervelló durant dotze anys i, a continuació, va exercir com a professor de Secundària primer a l’Institut de Vallirana, agon ha viscut des de 1983 i ha consolidat la seua residència. Més tard obté la destinació a l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del Penedès durant dotze anys i altra volta a l’Institut de Vallirana. Durant tota la seua vida ha estat molt vinculat a l’activisme cultural del territori. Primer en el Grup de Treball de la Vall del Tormo el 1979, a continuació a l’Associació Catalanista del Matarranya de la que va ser membre fundador el 1989 i, actualment, és lo vicepresident de l’entitat. Ha col·laborat en moltes publicacions i revistes: Sorolla’t, Temps de la Franja del meu cul,

La Comarca, Kalat-Zeyd, Gaceta del Matarraña, Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses, Plana Rasa, Lo Portal, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica... Forma part del col·lectiu d’articulistes
"Viles i Gents" a La Comarca des de fa disset anys.
És membre del Consell Científic del Instituto de Estudios Turolenses i del Consell Redactor de la seua col·lecció "Lo trinquet".
És autor, amb Enric Puch, de l’estudi Toponímia de Vall-de-Roures (2000), amb Juan Luís Camps, de Toni Llerda, terra i llengua (2006) i Jocs tradicionals del Matarranya per a xiquets i xiquetes (2009) i editor 

del segon volum de Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2 Cançoner (1996) i de Deu anys de "Viles i Gents" (2007).

http://valdeltormo.com/wp-content/uploads/2012/08/Carlos-Sancho-Meix.pdf

batre

Batut batre batuere.

BATRE v. tr.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Era_de_batre

I. || 1. Donar cops repetits a qualcú, per fer-li mal o per altre fi; cast. batir. Ell tallaria cinch vergues..., e batria tant sa muller tro que totes les hagués trencades, Llull Felix, pt. vii, c. 6. E vetlant continuament, bat les ànimes cruelment, Metge Somni iii. Esbalayt, batentse 'ls pits, Spill 14144. 

Timoneda, Valdeltormo, Valldeltormo, La Vall :

|| 2. recípr. o refl. Lluitar cos per cos; cast. batirse. Los mascles se baten per la famella la hu ab lo altre, Agustí Secr. 160. Son de colós sos muscles, mes jo'm batria ab ell, Atlàntida ii.
II. Donar cops repetits a una cosa; cast. batir, golpear. Una bregadora petita per batre lli, doc. a. 1541 (arx. mun. d'Igualada). Especialment: 
|| 1. a) Ferir amb projectils les construccions o obres defensives de l'adversari. La'n començà a batre fortment ab molts ginys, Boades Feyts 361. Y de les roques tirades | se'n valen los africans | per batre la dura porta, Costa Agre terra 29.—b) Recórrer una regió fent-hi mal i barrejant-la. Ell se'n tornà, batent tota la ribera entrò a Cepta, Muntaner Cròn., c. 31. Com l'almirall hach batuda tota Calabria, id. 82. 
|| 2. a) Picar amb un martell una peça de metall per reduir-la a la més poca gruixa possible. Un juheu... lo qual bat aqui fulla d'or e d'argent, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 556).—b) Fabricar moneda metàl·lica. Com no s'es legut a algú sino a Nos solament batre moneda, Pere IV, Cròn. 123. 
|| 3. Tupar amb bastons les branques d'un arbre de fruita forta (ametler, noguer, garrofer, avellaner, etc.) per fer-ne caure el fruit. Al batre les rames pel dolç fruyt d'aquella, Viudes Donz. 69. Veremareu, batreu les nous,Agustí Secr. 8. 
|| 4. Ferir repetidament la collita de cereals o llegums, sia amb instruments manuals, sia a cops de peu de bísties o amb aparells especials, per separar el gra de la palla o tavella; cast. trillar. No gos... batre encara alsguns blats, ni lagums, en la plaça del dit loch, doc. a. 1385 (BABL, xii,191). Lo segar e'l batre se fa en quinze jorns, Eximenis, II Reg., c. 36. Y al temps de les messes batreu bon çenteno, Proc. Olives 1559. Trotar de mules lleugeres y batre de carretons, Salvà Poes. 71. 
|| 5. Pescar amb xarxa a lloc de roques fent sortir el peix avalotat a cops de rocs tirats dins l'aigua (Empordà, Benidorm). 
|| 6. Agitar a cops repetits de cullera un ou o altra matèria semilíquida per donar-li cohesió i mesclar-la d'una manera homogènia; cast. batir. Hi posau tres unses de pasta real y se torna batre un poch, Ignor. 63. 
|| 7. entre xocolaters, Aplanar les rajoles de xocolata (Barcelona); cast. extender. 
|| 8. absol. Tancar-se violentament una porta per l'impuls del vent (Mall., Men.).
III. || 1. intr. Fer batre: fer donar voltes a una bístia cavallina per cansar-la (Mallorca). 
|| 2. intr. Caminar molt (Menorca). «M'ha costat batre tot lo dia per trobar-te» (Ciutadella). a) met. Fer batre algú: provar-li la paciència, fer-li passar pena d'esperit (Men.). No voldria aquest mosquit que cada instant te fa batre, Benejam FyF, acte i, esc. 1.a
IV. Ferir intensament el sol, la pluja o el vent, sobre un punt determinat (Cat., Bal.); cast. dar, azotar. Lloch ahont bate be lo sol, Agustí Secr. 158. Una alenada frescoia de la nit va batre a la cara an en Roc, Massó Croq. 73. Desert el pati de l'església, sota la pluja que hi bat, Villangómez Any 65.
V. || 1. tr. Moure repetidament. Ni son mes que galls quant baten les ales,Proc. Olives 860. ¿Y no batrà ses ales d'alegria l'aucell d'amor ferit?, Verdaguer Idilis. 
|| 2. intr. Moure's repetidament. Per l'amorosa ardor qui el mogué li començà a batre lo pols pus fort que no solia, Decam. ii, 134. E mos polsos comensaren ha batre,Fr. de la Via (Cançon. Univ. 233). Sentint batre en son cor la sanch heroyca,Canigó ii. La banderola bat, Alomar Columna 241.
VI. sentits especials: 
|| 1. Batre la ginyola: alçar-la a plom i deixar-la caure després d'untar-la d'aigua tenyida perquè senyi una retxa dreta damunt el tronc que han de serrar o damunt una filada de pedres per retallar-les dretes (Palma). Vay tirà la partió per lo meu hort, linyola batuda, fins a una creu de almàngana, doc. a. 156 (Hist. Sóller, ii, 18).
|| 2. Batre es compte: sortir bé el compte, haver-hi coincidència de la quantitat real amb la calculada (Bunyola). «De guerreres en tenc dues; | remirada hauré d'anar! | M'arribaran a comptar | de ses faldetes ses rues; | jo les me faré menudes, | i es compte no else batrà» (cançó pop. Bunyola). 
|| 3. Batre's: perdre tot el capital, fer bancarrota (Reus). V. abatre. 
|| 4. ant. Batre de rems: posar-se en moviment una galera o un estol de barques al rem. Tantost com lo senyor rey Darago fo en terra, les galees van batre de rems, Muntaner Cròn., c. 67.
    Loc.—a) Batre ferro fred: esforçar-se inútilment (Mall., Men.).—b) Batre el coure: pegar molt fort (Vallès).—c) Fes-te batre!: ho diuen despectivament a algú, com per indicar-li que no volen saber res d'ell (Valls, Tarr.).—d) Batre l'empedrat: perdre el temps rodant pels carrers (Lacavalleria Gazoph.).—e) Batre fesols: ballar apressadament (Llofriu). «Quan els pagesos ballen la polca, corren tant, que se'n diu batre fesols» (Llofriu).—f) Al batre; si no aquest, l'atre: ho diuen parlant d'una cosa incerta, que probablement no esdevindrà mai (Solsona, Val.).—g) Batre per la palla: treballar sense treure'n gaire profit (Tarragona, Gandesa, Cast.). En sentit propi, significa batre els cereals d'altri, donant al propietari tot el gra i quedant-se amb la palla com a remuneració pel treball de la batuda.—h) Batre sempre a la una: estar sempre a un mateix estat econòmic o social, sense millorar de posició (Santanyí).—i) Fer batre ses foranes a algú: tenir-lo en un estat d'inferioritat, carregant-li les feines més feixugues o deixant-li els beneficis més magres (Mall.).—j) Batre cames (Ll.), o batre les cames (Tarr.), o batre l'ala (Blancafort), o batre ses pernes (Llofriu), o batre els peus (Mallorca): morir-se.—l) No poder batre més ala: no poder més de cansament (Llofriu).—m) Batre les cames: caure defallit (Segarra).
    Refr.—a) «La ventura d'En Samarró, que pensava batre i bateren-lo» (Manresa).—b) «Lo fill que sos pares bat, ja té l'infern guanyat» (València); «Qui a la mare bat, té l'infern guanyat» (Olot); «El fill que bat el pare o la mare, mai més fa xiu» (Olot).—c) «Qui no bat merdós, no pot puis batre pelós» (Fasset, segle XIV): vol dir que qui no corregeix els infants, després no pot governar-los quan són grans.—d) «Després de segar ve el batre»: ho diuen per recomanar l'orde natural en tota cosa (Manresa).—e) «Qui no bat al juliol, no bat quan vol» (Empordà, Urgell, Segarra, Rib. d'Ebre).—f) «Qui bat primerenc, bat de franc» (Mall.).—g) «No és meua l'era; hi bati qui vol»: ho diuen per expressar indiferència i abstenció d'intervenir en una qüestió (Sineu).—h) «Bon batre, mal hivern» (Solsona).—i) «Llengua muda, mai és batuda» (Rojals).
    Cult. pop.—  La batuda, acte de batre o mallar els cereals, és una de les feines agrícoles més importants, que té per objecte separar el gra de la palla o pellerofa que l'acompanya. Les maneres de fer aquesta separació són quatre: 1a, pegant cops amb les garbes damunt un banc aposta; 2a, tupant les espigues amb un bastó o batolles; 3a, fent trepitjar a bísties al trot les garbes escampades per terra; 4a, triturant-les per l'acció de corrons de pedra o de fusta que les bísties rosseguen. El lloc aposta per fer-hi la batuda és l'era, la forma de la qual varia segons les regions (V. l'art. era).—A Andorra, la primera operació de la batuda és escarriar les garbes: un home agafa les garbes i dóna amb elles bons cops damunt un banc inclinat (l'escarriadora); a cada cop boteixen de la garba els grans millors (blat de cap de garba), i en haver pegat quatre o cinc cops tiren la garba a un racó i n'escarrien d'altres, i les van apilant i fent-ne garberes. D'aquesta feina d'escarriar, és de la que els andorrans en diuen batre; en canvi, anomenen mallar a la segona operació, que consisteix a estendre les garbes damunt l'era i fer-hi passar un parell de bísties perquè les trepitgin, mentres dos homes van regirant amb forques l'estesa perquè quedi ben mallada. El gra que surt de la mallada (blat de malladissos) és menys granat i no tan bo com el de l'escarriada. Quan està ben mallada l'estesa, treuen les bísties de l'era, separen la palla del gra que queda (feina que es diu ventar) i després fan net el gra decantant-ne la volva.—En el Pallars (Esterri, Sort) i en el Ribagorça (Pont de Suert) també es fa la batuda a cops de potes de les bísties, sense corrons. Estenen les garbes damunt l'era (tirar batuda, Sort; estendre mallada, Pont de S.), i la fan trepitjar a la colla d'animals, que generalment es compon de quatre egües o mules lligades pel coll unes amb les altres amb el ramal; l'home que toca, aguanta el ramal de la bístia de davant o de més prop del centre de l'era. Quan les garbes ja estan disgregades i desfetes de tant de passar-hi la colla, els homes van acostant cap al centre la palla de les voreres (fer les vores, Sort; voreiar, Pont de S.), i després fan la segona tocada, trepitjant les bísties les espigues que en la primera tocada eren quedades sense batre. Després, amb les forques fan la tria, enretirant la palla cap a les voreres de l'era i deixant enmig el gra i la volva; la primera triada la fan amb les forques de dos forcons; tot seguit hi passen el rascle amb les puntes per avall, i després la forca de cinc forcons per treure la palla menuda; llavores amb una escombra de bedoll o salenca (l'esbaleia, Pont de S.) es posen a esbaleiar o escombrar lleugerament la superfície de la tria per treure'n la miqueta de palla que encara hi ha, i a l'últim passen el rascle amb les puntes cap amunt i amunteren el gra i l'olva a un costat de l'era. Aquesta operació de triar la palla del gra, la fan primer a mitja era i després a l'altra meitat. Fet això, tornen estendre la palla batuda i la tornen fer mallar per les bísties fins que la palla és prou menuda, i aleshores la posen dins el paller, tirant-la-hi amb les forques si el paller és veïnat de l'era, i transportant-la-hi en llençoles o aixavegons si està situat a certa distància. El blat que queda a l'era després de separar la palla, és blat riscós (Pont de S.), és a dir, una mescla de gra amb risca o olva; per llevar-li la risca, és necessari ventar-lo. L'operació de ventar avui es fa amb màquines (ventadors), però antigament es ventava a portell (Sort): es posava el blat dins un garbell o cabàs, a un lloc on pegàs el vent, i abocant-lo a poc a poc, el gra queia emplomat i la risca se n'anava volant; després porgaven el gra amb el garbell per llevar-li els darrers residus de brossa, i ja quedava en disposició d'esser engranerat.—A la Pobla de Lillet també trobam el sistema de batre sense corró. L'acte de passar els animals damunt les garbes es diu esgarbassar; feta l'esgarbassada, treuen el coble d'egües, adrecen les garbes i les deslliguen, i el coble hi torna passar per damunt, i quan les han xapades amb les potes, els homes amb forques espolsen i treuen la palla; després tornen posar la palla damunt l'era, hi fan dues girades, i llavores ja és feta la palla; un home arrenca la batuda (treu la palla) i queda el gra i el boll. L'operació d'arrencar la batuda es fa amb les forques i el raspall (un rampill amb puntes voltades): llaurar és la primera vegada que passen el raspall en espiral; raspallar és la segona vegada que el passen, en espiral i en sentit contrari al del llaurar. La palla més petita que treuen llaurant i raspallant, és el raspallum. Feta la llaurada a l'era, hi fan una creu perquè les bruixes no se'n portin la batuda. Aleshores apiloten el boll i el gra, i venten amb una pala; la separació de boll i gra que es fa ventant es diu la collada; després de fer la collada tornen ventar el boll per treure'n el gra que hi queda mesclat, i d'això en diuen la recollada. Un home abrigat amb un sac frega amb una escombra lleugerament dalt la cara de la batuda per decantar-ne les capses de llepadencs, tavelles i veça borda; aquesta operació es diu baleiar.—A Guissona (Segarra) ja trobam moltes diferències dels sistemes de batre que hem exposats. Els animals porten curró o curra: el curró és una peça de pedra viva, de forma troncocònica, llisa; la curra és més llarga que el curró, però no tan gruixuda, i és acanalada. Fan anar els animals amb les curres o currons per damunt l'estesa de garbes, i hi fan cinc o sis tandes; entre tanda i tanda, els homes, dirigits pel cap d'era, giren amb les forques la batuda perquè resulti trepitjada de pertot. Fetes totes les tandes, els homes van a beure i llavores es posen a ventar amb la forca de dues pues per separar la palla del gra; després tornen ventar amb les forques trianses (de sis forcons) per treure més bé la palla; aleshores amb l'estiràs acaramullen el gra amb el bolló a un costat de l'era. La batuda es divideix en tres colls, situats en direcció perpendicular a la del vent; venten el primer coll, l'escombren, es posen a ventar el segon i acaramullen amb l'estiràs el gra amb el bolló a un cap; venten després el tercer coll i fan el mateix amb el gra i bolló. Llavores desembollonen (treuen el boll del gra) amb les trianses; després traspalen per acabar de treure el boll, els tronquets o espigues buides; posen l'erer enganxat d'un costat a una forca de ventar, tiren amb cabassos el gra dins l'erer, i un home fent anar i venir l'erer fa caure el blat i queda l'espigada, que donen a les gallines o posen a una altra batuda; a l'últim balegen, fregant lleugerament amb una escombra damunt el blat caigut de l'erer, per acabar-lo de fer net.—En el Penedès sol fer la batuda una sola bístia (un mul) rossegant un corró de pedra; quan amb la tocada estan les garbes prou esclafades, els batedors es posen a girar la batuda amb forques, sense que l'animal s'aturi de rodar fins que la palla està ben trita. A més del corró, que és llis, empren el trill, que és un cilindre de fusta que té ficades raores tallants que passen per damunt la batuda i esmenussen més la palla, encara que la deixen més troncosa que el corró. Després passen el rampí, barra de fust amb pues de ferro que serveix per treure els residus de palla i boll que encara hi haja a la batuda; i llavores, amb el tiràs amunteguen el gra batut amb la polsegada (empilar la batuda), fent ordinàriament dos munts o piles; aleshores dos dels batedors comencen a ventar amb forques espesses; després palegen tirant a l'aire el gra i boll de la pila perquè se'n vaja el boll i romanga el gra; tot palejant, de les dues piles en fan una i després garbellen (passen el gra pel garbell).—Molt diferent dels que hem dit, és el sistema de batre que observàrem a Calaseit. Tiren damunt l'era de deu a trenta cargues de garbes, i llevant-ne els vencills les escampen amb les forques (escampar l'erada); junyen un o dos animals a un trill, postissada que antigament tenia el davall armat de pedrinyeres i que avui du tres o quatre rodets armats de tallants per capolar bé les espigues; un home va dret damunt el trill i toca (guia) l'animal o animals que hi van junyits. Cada home dels qui serveixen a l'era té una tanda de tocar (una tocata). Així com el trill funciona, els homes van girant amb forques la batuda perquè l'acció del trill arribi a totes les espigues; quan la palla està prou capolada, treuen els animals i el trill i comencen a replegar i fer la tonga, o sia un munt de tota la batuda, de forma llarguera, que travessa tota l'era diametralment. Feta la tonga, agranen amb ramassos de botja les dues bandes d'era i es posen a ventar amb la forca; després palegen amb les pales, i una dona baleja amb un ramasset fregant-lo lleugerament damunt el gra palejat per separar els totxos, nugos, espigues mal batudes i altres impureses que hi ha barrejades amb el gra. Llavores ve l'operació per ererar: passar per l'erer el gra palejat, per acabar de purificar-lo.—A Morella i el Maestrat també baten amb un trill de postissada, rossegat de dues bísties (la colla); hi pot haver una o vàries colles que baten al mateix temps; l'home que toca o guia la colla, a vegades va dret damunt el trill i altres vegades no. Per fer una batuda completa cal fer quatre o cinc tocades; després de cada tocada giren amb les forques la batuda. Fetes totes les tocades, fan el primer coll, és a dir que amb lo tiràs duen la palla i el gra cap a una mateixa línia i formen la primera serra (munt llarguer), venten amb les forques i tornen replegar el gra i la palla (segon coll) per formar la segona serra, paral·lela a la primera, tornen ventar i després palegen i fan el munt.—A l'Horta de València (Sueca, Cullera) observàrem el sistema de batre que segueix. El dia abans de començar la batuda, preparen l'era raspallant-la, o sia fent-hi passar un aplec de rames d'olivera, de morera o altre arbre, arruixant-la d'aigua i passant-hi una sària amb un cudol o altra cosa feixuga per tal de fer ben llis el sòl de l'era. Després ve l'operació per serrar lo blat: tallar amb una corbella les espigues de las garbes, separant a un munt la palla (l'empallim) i a un altre les espigues (el serrat). La bístia o colla de bísties arrossega el trill, que és una postissada que per davall va armada de claus o de pedres de foc; també solen fer anar el carro de tragí per damunt l'era. Així se baten les espigues; cada mitja horeta donen un giró a l'erada, amb les forques; en haver donat quatre o cinc girons, treuen el trill i es posen a ventar amb les forques. Per ventar fan dues dutxes, és a dir que els ventadors fan dues tirades de ventar de cap a cap, i després amb el tiràs se'n duen el gra ventat fins a la ratlla del no ventat. Després de tirassar, es fa feina d'arramassar, o sia agranar amb ramassos de murta allò que han tirassat. Quan han repetit diverses vegades les operacions de ventar, tirassar i arramassar, ve la per passar la pala o traspalar el blat, amuntegant el gra amb les pales. Després s'ha d'erejar (passar el gra per l'erer).—A les Balears la batuda es fa amb els carretons de batre, que són rodets troncocònics de pedra amb talls de ferro, i van muntats a un bastiment de fusta que s'enganxa amb cordes al collar de la bístia. Les bísties que s'empren per la batuda són muls o mules, que van una darrera l'altra, rossegant cadascuna un carretó; en primer també s'empraven sovint les egües, que solien anar encollades i portaven esquelles en el coll. La primera operació de la batuda és escampar les garbes damunt l'era (estendre); deixen assolellar una estona l'estesa o batuda, i després hi posen el bestiar; primer fan donar algunes voltes a les bísties sense carretons per mesclar bé les garbes (embuiar o aplanar), i tot seguit hi enganxen els carretons; el qui toca es posa a un punt equidistant del centre i de la vorera de l'era i es mou molt lentament conservant sempre aqueixa equidistància, mentres les bísties volten ràpidament entorn d'ell; quan el tocador ha fet el primer revolt entorn del centre de l'era, els altres batedors comencen a girar amb les forques la batuda, i després de cada tocada continuen la feina de girar perquè l'acció dels carretons arribi a totes les garbes. Cada tocada consta de dos o tres revolts del tocador. Quan s'han fet totes les tocades, lleven els animals de l'era i es posen a ventar, o sia alçar amb forques i després amb pales la batuda perquè el vent se'n dugui la palla i quedi el gra tot sol dins l'era; abans de ventar, arregussen amb el tiràs la batuda d'un terç de l'era, reunint-la en un munt llarguer perpendicular a la direcció del vent (es prímer coll), i tot seguit venten amb forques de tres forcons el dit munt; després atirassen un altre terç d'erada formant el segon coll, paral·lel al primer, i el venten en la mateixa forma; fan després el tercer coll i el venten igualment; el gra es reuneix en un munt llarguer que travessa l'era i es diu sa serra; per llevar-ne els residus de palla que encara hi ha mesclats, venten la serra amb forques de quatre forcalls (trasforcar o forquejar), i per acabar de netejar-la la venten amb les pales (palejar o traspalar); després amunteguen amb les pales el gra en el centre de l'era (fer es caramull), mentres un o dos homes balegen, i finalment porguen el gra passant-lo per l'erer (ererar). Per una descripció molt minuciosa de les operacions del batre tal com es fan a Mallorca, vegeu Rokseth Cult. cér. 130 i ss.—Per completar la informació sobre cada una de les feines i eines del batre, V. els nostres articles carretó, coll, curra, era, ererar, forca, pala, serra, tiràs, trill, ventar, etc. En la present exposició general de la batuda sols ens falta fer referència a les cançons del batre. El qui toca o guia les bísties en la batuda, sol cantar cançons de cadència lenta i monòtona, principalment a València i a Mallorca. De les valencianes tenim diverses tonades publicades per E. Chàvarri en la Revista Musical Catalana y per F. Figueras en la Geografía de la provincia de Alicante, p. 248; de les tonades del batre mallorquines n'hi ha un parell de publicades per N'Antoni Noguera en sos Ensayos de Crítica musical, i en el volum present (pàg. 381) en publicam algunes més, inèdites, que foren replegades del nostre col·laborador Mn. Antoni Josep Pont i Llodrà.
    Fon.: bátɾə (pir-or., or., bal.); bátɾe (occ., val.).
    Conjug.: la flexió d'aquest verb en els dialectes catalans, va exposada en el paradigma de les pàgines 382-383. No hi posam el dialecte alguerès perque a Alguer no s'usa el verb batre. Les formes que posam entre claus [ ] són de localitats fronterisses i representen influència del dialecte veí.
 Etim.: del llatí vg. battĕre (clàssic battuĕre), mat. sign.