Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris codoñ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris codoñ. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 de setembre del 2017

Temps de Franja, 2010, número 97, L'ou de la serp, Juaquinico Monclús, Joaquim Montclús

Temps de Franja, 2010, número 97, L'ou de la serp, Juaquinico Monclús (presidén de la Ascuma, catalaniste com ell sol).

Aspis, Aspic, s. m., lat. aspis, aspic.
Una serpen es que es appellada en lati aspis.
V. et Vert., fol. 104.
(Este texto en plana lengua romana se assemelle bastán al catalá subnormalitzat que fan aná los subnormals catalanistes)
Il est un serpent qui en latin est appelé aspic.
Eluc. de las propr., fol. 277.
De l'oeuf d'aspic naît le basilic.
CAT. Aspit (àspit, serp). ESP. Áspid. PORT. Aspid. IT. Aspide.

Temps de Franja ,2010, número 97, L'ou de la serp, Joaquim Montclús, Juaquinico Monclús

Franja Viva ha ficat este texto a la seua página de facebook.


El passat 20 de març van ocórrer a la població matarranyenca (es del Mezquín, Mesquí, atontats) de la Codonyera uns fets absolutament vergonyosos que no haurien d'haver-se produït mai: aproximadament uns cent veïns van impedir que es pogués celebrar una xerrada divulgativa de la nova Llei de Llengües aragonesa —a càrrec de la CHA, una formació, per cert, gens sospitosa de catalanisme (JA JA JA) —, amb crits contra 'el català' i l'exhibició de cartells on s'afirmava que ells defensaven el 'chapurriau' , una expressió per si sola prou eloqüent, ja que etimològicament vol dir llenguatge mal parlat… / aixó chapurrear en castellá /

origen-terme-chapurriau.html

champouirau, champoiral, chapurriau
CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnold'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.  / Som chapurriaus / Aón está lo catalá an esta frasse? A cap puesto. 


Deixant de banda els aspectes surrealistes del cas —o precisament per això mateix— sembla bastant evident l'actuació d'una mà oculta al darrere, perquè una manifestació així, amb consignes i cartells, en una població d'aquestes característiques no s'organitza espontàniament; i no només això, sinó —cosa absolutament comprovable i òbvia— que hi hagué una fase prèvia d'intoxicació i escalfament deliberats de la població per part del mateix ajuntament, regit pel PAR. Precisament, la posició del PAR i del PP en relació a la nostra llengua és d'una absoluta bel·ligerància i hostilitat, fins al punt de negar-li el nom comunament acceptat pel món científic i de pretendre que en el seu àmbit territorial aragonès no sigui més que una sèrie de 'modalitats' locals, o, pitjor encara, una mena d'engendre inclassificable. És més, aquestes formacions duen a terme, amb total impunitat i amb la passivitat de gran part de la ciutadania, una guerra bruta contra la llengua, i s'ha arribat —com ha explicat Joaquim Montclús des de les pàgines de 'Temps de la Franja del meu cul'— a finançar actes dedicats 'a fer soroll contra el català' per part de persones que han ocupat càrrecs institucionals en representació del PP.

Aquesta guerra bruta, però, no es dóna únicament a l'Aragó, sinó també a la resta del nostre àmbit lingüístic. Així, el màxim dirigent del PP a les Balears —per no parlar del País Valencià…— no s'amaga de dir que si arriben a manar treuran l'obligatorietat de conèixer el català per part del personal sanitari —del castellà, vés per on, no diu res…— i es fomentarà el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i —agafeu-vos— el formenterenc [sic]. És allò tan vell i tan clàssic del 'divideix i venceràs'. / Així u hau fet en lo aragonés / I aquesta política de genocidi cultural no solament la duu a terme el PP en relació a la nostra llengua, a Galícia i Euskadi fa el mateix. I encara sort que som a la UE, perquè no vull ni imaginar on arribarien en cas contrari.

Tornant als tristos fets de la Codonyera, el que més irrita és la manipulació descarada del PAR, amb el recolzament del PP i, si cal, de tota la caverna mediàtica, d'unes qüestions que haurien de ser intocables. Hi ha coses amb les quals no es juga!, i és una obscenitat i una indecència servir-se de certs temes per fer política partidista de curta volada. En veritat, els aprenents de bruixot hereus de la vella política caciquil i franquista, basada en els tòpics i la ignorància secular, que tan irresponsablement han promogut aquesta mascarada han demostrat tenir molt poc respecte per a la senzilla i bona gent de la Codonyera, que ha estat vilment manipulada en funció d'interessos inconfessables.

El més execrable, però, no és tant la manipulació en si, sinó el cinisme i el desvergonyiment amb què ha estat feta, perquè tant els manipuladors com els mateixos manipulats —almenys en la seva immensa majoria— són perfectament conscients que la llengua que es parla a la Codonyera —independentment del seu nom— és la mateixa que es parla a, per exemple, Morella o Tortosa. Però això als manipuladors els és ben igual, el que prima és la seva voluntat anihiladora —i no se n'amaguen—, la voluntat de fomentar l'odi, la voluntat de fer que els habitants de la Codonyera es regeixin per la irracionalitat, contra tota evidència i sentit comú, apel·lant al foment dels instints més baixos, de la mateixa manera que el totalitarisme alemany apel·lava al recurs de l'antisemitisme. D'aquí l'inquietant títol que encapçala aquestes línies, perquè tantes mostres d'intransigència i de manca d'acceptació de la diversitat causen molta inquietud. Malauradament, alguna cosa molt greu i molt lletja està covant-se.

En realitat, el cor de la qüestió radica en la combinació letal entre jacobinisme i caciquisme que representa l'acció combinada i complementària del PP i del PAR contra tot allò que pugui implicar un ús normal del català en l'àmbit de la comunitat autònoma aragonesa. De fet, tampoc no ens hauria de sorprendre, perquè malauradament, i en línies generals, el jacobinisme a l'Estat espanyol s'imbrica i es confon ben sovint amb els vells caciquismes locals, és a dir, amb la reacció pura i dura en la seua forma més rupestre i primària. Així, un dels objectius dels jacobinistes és la imposició amb ànims uniformadors de determinades característiques folklòriques o pseudoculturals — si cal, fins i tot negant la realitat i les opinions científiques —, per, en darrera instancia, mantenir els seus privilegis, funcionarials i caciquils.

Algunes fotos del acte trobades a internet, google images




Somos de Aragón y no hablamos catalán, todos juntos a luchar

Agón está lo del finestró ? Gracia Zapater, Codoñera

Agón está lo del finestró ? Gracia Zapater, J. M.

Eixe cap pelat es lo del meu amic Lo Bola (QEPD)

Eixe cap pelat es lo del meu amic Lo Bola (QEPD)

Ne falte alguna

Ne falte alguna ....



dimarts, 25 d’abril del 2017

codoñ, codoñs

codoñ, codoñs




codoñat : dulce de membrillo

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat




tamé hi ha passat algún ratet per este poble:


Cydonia es un género de plantas perteneciente a la familia de las Rosáceas. Se trata de un género monotípico, cuya única especie es Cydonia oblonga, comúnmente llamado membrillo o membrillero
Es un árbol de tamaño pequeño a mediano, originario de la región del Cáucaso, en el sudoeste cálido de Asia (Irán, Turquía). Es un árbol frutal emparentado con el manzano y el peral. Su fruto, llamado asimismo membrillo, es de color amarillo-dorado brillante cuando está maduro, periforme, de 7 a 12 cm de largo y de 6 a 9 cm de ancho; su pulpa es dura y muy aromática. Los frutos inmaduros son verdes, con una densa pilosidad de color gris claro, que va perdiendo antes de madurar. Sus hojas están dispuestas de forma alterna; son simples, de 6 a 11 cm de largo, con una superficie densamente poblada de finos pelos blancos. Las flores, que surgen en la primavera después de las hojas, son blancas o rosas, con cinco pétalos. El fruto se clasifica como climatérico, con una elevada sensibilidad al etileno, y su vida en postcosecha alcanza de 2 a 3 meses Las condiciones óptimas de conservación son 0 °C y una humedad relativa próxima a 90 % El membrillo es demasiado duro, astringente y agrio por lo que no es usual comerlo crudo, a menos que sea escarchado (preparándolo de modo que el azúcar cristalice). Se usa para hacer mermelada, compota y pudin, o puede pelarse para posteriormente asarlo. Su fuerte aroma hace que sea un complemento para añadir en pequeñas cantidades al pastel de manzana y a la mermelada, para potenciar el sabor. Se puede también producir vino de fruta del zumo estrujado de membrillos, una especialidad en países como Alemania y Polonia. En España, hay regiones del archipiélago canario donde se suaviza su sabor sumergiéndolo previamente en agua de mar, de modo que éste resulte más apto al paladar; también es popular en toda España cocer el membrillo con azúcar a partes iguales, resultando la tradicional y afamada "carne de membrillo". Éste - también llamado dulce de membrillo - se consume a menudo con nueces o acompañado de queso de Burgos. En México existen lugares donde se come crudo preparado con sal, chile y limón. En Atotonilquillo, Jalisco, se celebra la Feria del Membrillo en el mes de agosto, en donde se venden y comercializan productos a base de este. También es consumido cocinado con azúcar hasta hacer una pasta que se le conoce como cajeta o ate de membrillo, muchas veces consumido con queso Chihuahua, Gouda o Manchego. De los centros de los membrillos que contienen las semillas se prepara jalea de membrillo, la cual es preparada con azúcar y agua. Otra forma de consumirlo es agregarlo en el cocido de res. En Chile, además de ser consumido como mermelada (dulce de membrillo), se consume crudo, para lo cual previamente se golpea bien la fruta (membrillo machucado, popularmente en Chile membrillo machucao), con lo cual se le quita su sabor astringente y se vuelve dulce. También se suelen comer con un poco de sal. En Argentina y Uruguay el dulce de membrillo es de primera importancia en la repostería tradicional, utilizándose tortas como la pastafrola (también llamada pastaflora); o postres como queso con membrillo, típico en la región norte de la Argentina. En Venezuela se consume el dulce o conserva de membrillo acompañado de galletas, crackers o pan y café, como postre o merienda. En Francia suelen colocarse los frutos dentro de las gavetas y entre la ropa para perfumarlas con su potente fragancia.