empapussá
EMPAPUSSAR v. tr.
|| 1. Alimentar un animal, un infant, etc., ficant-li el menjar a la boca (Pla d'Urgell, Ribera d'Ebre, Maestr., Cast., Val.); cast. embuchar, engargantar. Se'n putgen... al colomer del terrat | miren así colomins | ... | per allí dos parellets | que escomencen a bolar, | per allà com empapucen; | tot és diversió ben gran,Ros Obres 114. Ara voldrà empapussar a Climentet, escarramat damunt l'anca li anirà donant de menjar, Bol. Dim. 94.
|| 2. Fer menjar massa; cast. empapujar (Escrig-Ll., Un Mall. Dicc.).
|| 3. Menjar amb golafreria, amb excés (Pla d'Urgell, Eiv.); cast. tragar. «Tot s'ho empapussa!» (Massalcoreig). «Que no acabaràs d'empapussar, avui? Aqueix ventre teu no té sòl!» (Eiv.).
|| 4. Ennuegar; atravessar-se el menjar a l'esòfag i no acabar de passar (Solsona); cast. atragantar. «He menjat castanyes sense beure, i m'han tot empapussat» (Solsona). embossiná a Beseit
|| 5. fig. Reunir en una cosa diferents colors o figures desordenadament i en quantitat excessiva, de manera que es confonen unes amb les altres (Bal.); cast. abigarrar, amazacotar.
|| 6. Empastifar, embrutar de cosa aferradissa (Mall., Eiv.); cast. pringar. «Tenc ses mans empapussades de mel».
Fon.: əmpəpusá (or., bal.); ampapusá (occ.); ampapusáɾ (val.).
Etim.: probablement derivat de pap amb el sufix -ús.
