1. 6. De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Iguals en lo essensial y diferens en lo acsidental va fé als homens la naturalesa. Y encara que es sert que an eixa desigualdat se contenen les causes del orden primitiu general de la sossiedat, y hasta de la condissió dels individuos en particulá, pero lo que es la autorisassió no prové de ixes causes sino de les que fan al pare digne del respecte del fill, al agüelo per al jove, y al magistrat per al siudadá; sen tot lo demés ussurpasió, pressunsió, orgull, soberbia.

Cap autoridat representabe lo hidalgo pera empendre a la pubilla; y la caridat, si per la caridat u haguere fet, parle y obre de un atra manera. Sobre tot pera avassallá, pera ofendre, pera insultá y afrentá al pobre, al desgrassiat, al infelís, cap ley done dret; y es lo orgull tan grave ofensa del sel, que rara vegada dixe de castigál, fenmos vore tart o pronte humillat al soberbio, així com exaltat al humilde.

Entre tan ya va castigá com va pugué lo chiquet Pedro la insolensia en que lo hidalgo va parlá a sa mare, y encara se resserváe mes gran vengansa com donáen a entendre les seues paraules.

Va arribá a casa de sa padrina, pos la trobada de la plassa no lo va distraure del seu propósit y la va trobá ocupada cusín unes teles y fen cuentes pera uns vestits que habíen de fes, ya que tindríe allí al sastre en son demá. Al sentí aixó Pedro Saputo se va alegrá y va di: - Mol be, siñora padrina, mol be me ve; perque en esta ocasió escomensaré demá a adependre lo ofissi de sastre. Matinaré y vindré abans que lo maestre pera vore totes les seues operassions. Li va pareixe be a la padrina, perque res del seu fillol li podíe pareixe mal, pero li va chocá que vullguere adependre aquell ofissi habén ella consebut coses mes altes.
Va callá, empero, temén la resposta de Pedro, que tan fassilmen confoníe a tots.

En son demá va aná a casa de la padrina mol abans que lo maestre sastre, y així que se va presentá éste y se va ficá al ofissi, va mirá en molta atensió cóm preníe la mida a la mare, cóm estenén la tela a una taula aplicán la mida y fen puns y rayes blanques y dixán siñalat lo cos, les mánegues y demés pesses; cóm después va empleá la estisora y les va tallá una a una. Va pendre enseguida la mida al home, y va aná fen lo mateix part per part. Y cuan va aná a pendre la mida a una chiqueta que teníe nau añs, va di Pedro:

- Dixeume, siñó mestre, que an esta li vull tallá yo lo vestit per la meua má. 

- Sí, fill meu, va di la padrina. Pero lo mestre espantat va di: 

- ¿Hau perdut lo entenimén, siñora? ¿voléu quedatos sense la pessa y lo mocadó? 

- No vull aixó, va contestá ella; pero si lo meu fillolet Pedro erre lo tall y me fa malbé lo vestit, ya está pagat. 

- Es verdat, va contestá lo home, que tamé volíe vore la proba. 

- Y después, va continuá la dona, ting un atra pessa al arca, y a Huesca micha dotsena de botigues a la meua disposissió y a la dels meus doblés. Conque fill meu, pren la mida a tan germaneta y tállali lo vestit segons lo teu bon juissi y entenimén. Pedro entonses mol confiat va pendre la mida, va aná fen tot lo que va vore fé al mestre; y cuan va tindre siñalades les pesses a la roba, y endressades y corregides, va di al mestre: 

- Miréu si me ha iluminat avui bona llum; ¿qué diéu de eixes rayes? 

- Dic, va contestá lo mestre, lo que vosté vullguéu y cumplix a la meua confusió Per la memoria de mon pare a qui sol vach coneixe ya mort, que eixes pesses están marcades com si les haguere dibuixat lo mateix mestre Lorda Azufre de Huesca. Venga, tira les estisores y vorem. Va tirá Pedro la estisora, va tallá les pesses amostranles al mestre y a la padrina tal com les anáe retallán, y acabada la operassió va di: ara veigam lo que es cusí. 

- No fill meu, va contestá lo mestre; ara vorem lo que es jalá; que la siñora Salvadora se ha olvidat del nostre amorsá en la contemplassió de la teua habilidat.

- Teniu raó, mestre Gafo, va di ella; y en la chiqueta y la criada va traure lo amorsá per als dos mestres y tamé van fé un mosset lo home y la chiqueta.

Acabat de amorsá, y después de enríuressen y selebrá la nova grassia del chiquet Pedro, se van assentá a cusí. Va demaná un dedal lo aprendís de mestre, y com no sabíe tindre lo dit doblegat, va passá un filet per lo dedal, y embutit al dit, va fé que li lligaren lo fil per damún. Va pessigá la agulla en una hebra y sense fé pun o nugo, anáe cusín un retall perdut y passán mol depressa la agulla; y no va fé datra cosa hasta michdía. ¡Cuán sen va enriure sa padrina! ¡Cóm sen enríe y divertíe la chiqueta! Perque en tan afán y traball no resultáe costura, pespún, bordat ni cusit.

Va arribá la hora y van minjá de mol bona gana. Eixecats de la taula, va pendre Pedro lo capotillo de la chiqueta, y va cusí primé lo cos, después, les mánegues, que sol eren miches y ubertes; después les va ajuntá de hilván pera probáu. Lay va ficá a la chiqueta, y li caíe tan be, que se van admirá lo mestre y la padrina, arribán an este tems la mare de Pedro que veníe a vore cóm son fill entráe al ofissi. La chiqueta no se va volé ya traure lo capotillo hasta que vinguere son pare; y lo que faltabe, que eren les juntes del forro, la esclavina y los vivos, u va fé lo mestre en son demá, perque Pedro no va volé continuá lo ofissi dién que no ere digne de homens cabals, sino propi de geputs, coixos, enanos y monfloritos. Sol a casa seua y per an ell y sa mare va tallá y va cusí alguna vegada los vestits.

Un atre día va volé adependre de pelaire, y va aná a casa de un mestre, y va adependre a cardá y a pentiná, y abans y primé de tot a abatollá y prepará la llana. Per la nit li va portá a sa mare per mostra un vestit mol untat y un copo de estambre pentinat y acabat per nell de una dotsena que aquella tarde habíe fet. Y del ofissi va di que ere una mica despressiat, pero sano y alegre.

Lo dilluns va aná al taller de un fusté, y per la nit li va portá un marc de finestra a modo de bastidó en un enserat mol pulit y fet tot de la seua má. Pero va di a sa mare que aquell ofissi requeríe vuit díes de estudis y un mes de práctica; y que veiguere quin atre o quina dotsena de ells volíe que adeprenguere y quin preferiríe. Sa mare estáe contenta, pero no sabíe qué contestali: 

- Yo no sé, fill meu, lo que vull y lo que no vull: lo que me pareix es que sol vull lo que tú voldrás; y lo que tú faigues, tot, fill meu, tot u dono per bo, perque ya vech que te guíe una sabiduría mes alta y una llum que no arribo a entendre. Y va di ell: 

- Ya veéu, mare, cóm en poques hores hay adeprés consevol ofissi que me hay proposat. Perque hau de sabé que eixes arts y atres moltes, segons lo que yo ting observat, les sabem tots los homens naturalmén, y sol fa falta vóreles y inventá los instrumens propis si no són coneguts, y después amoldá les mans an ells, be que la perfecsió sigue cosa de la práctica y de mes tems. Pero ahí, a casa del carnissé vach vore uns papés en uns dibuixos de portes, finestrons, taules, aladres, masades, rius, bosques y montañes y me han agradat mol y voldría adependre lo art del dibuix. Si podeu aneu un día a Huesca y compreume los instrumens que fan falta, que me pareix són un llapis, dos compasos, y lo que tos diguen a la tenda, que no sirá molta cosa. Y va aná sa mare a Huesca, y li va portá tots aquells instrumens; y ell passáe después lo tems dibuixán lo que li fée goch, y va omplí lo seu cuarto de dibuixos. Después de un tems va fé lo retrato de sa mare, después lo de sa padrina, al llapis los dos; y eren tan pareguts, que tots al vorels díen: esta es la pupila, la Salvadora de Olbena.

Capitol VI. De les obres que comensen a fer los quis convertexen per penitencia.

Capitol VI. De les obres que comensen a fer los quis convertexen per penitencia. 

Als qui comensen a fer bones obres es promes lo premi mas es donat als qui perseveren car diu la Scriptura aquell qui persevera fins a la fi sera salvat. E elavors es plasent a Deu la nostra coversacio com portam a bona fi lo be que havem comensat. Diu la Scriptura maleits seran aquells qui han perduda la perseveranse he no han acabada la bona obra. Molts homens son quis convertexen a Deu per sola devocio de pensa altres son quis convertexen forçats per açots e adversitats qui nos convertirien per devocio. Axi ho diu lo Psalmista Senyor striny les barres (mandíbula, dents, dientes, dens) de aquells qui a tu no sacosten ab fre e ab brida. Tot hooi qui es convertit novellament per penitencia deu plorar al comensament axi plorant passara al desitg dels bens celestials. Sor molt cara primerament devem levar ab grans lagremes los mals que havem fets per tal que ab pensa neta e pura contemplem lo be que cercam e en guisa que com nos plorant lavant la macula (taca; mancha) del peccat mirem francament les coses celestials ab los ulls del cor depurats he deneyats. Necesari es a tot hom qui novellament se convertex a Deu que apres la temor se leu a Deu per amor axi com a fill per tal que no jagua tostemps catiu sots miserable temor. Los qui novellament se convertexen a Deu deuen esser aconsolats ab paraules dolçes e suaus car si hom los comensava axebucar espaordits per la forts reprensio tornarien als primes peccats. Aquell qui no amonesta e castiga lo novici ab suauetat e dolçor mes lo agreuya el torba que nol corregex nil castigua. Primerament deu esser castigat e corregit lo novici de la mala obra e puys de la mala cogitacio. Tota novella conversio encara es mesclada abla primera vida e rete algunes coses de la vida prop passada. E per so no es virtut al mon que deya de aquella exir als ulls del hom fins que la sua antigua conversassio del peccat ne sia del tot foragitada de la pregonesa del coratge. Com la persona se acosta al servey de Deu tant com mes si acostara tant mes se sintra de la batalla que li donen los vicis. Axi com lo poble de Israel qui era singularment pus apremut e agreviat per los egipcians de pus greu carrech lavors com Deu manifestave per Moyses la sua divinal conoxensa. Molts son qui apres lur conversio sostenen gran temptacio carnal la qual certes no porten a lur dampnacio ans los prova Deus donantlus enemichs ab los quals combaten continuadament per foragitarne la peresa si empero noy consenten la conversio tebea o freda fa caura a molts en les primeres erros els fa viure en vida peresosa. Aquell qui tebesament ses convertit no considera les sues paraules ocioses e vanes e folles cogitacions mas com lo coratge se desperta de la son e de la paresa hon dormia tant les jutge mes esser coses vicioses e malvades quant primerament les jutyave esser facils o leugeras. En tota obra de Deu devem esquivar frau engan e peresa. Lavors fem frau e engan a Deu com de la bona obra que fem loam a nosaltres mateys e no lo nostre Creador. Lavors erram per peresa com les obres de Deu fem negligentment e peresosa. Totes les arts e los oficis daquest mon han ardents amadors e molts spetxats a axeguirles e metrales en obre e la raho es aquesta car han ab si present la remuneracio de lur obre. La art de la temor divinal ha molts dexebles tebeus flacs e congelats ab peresosa negligencia e la raho es aquesta car lo premi o loguer de lur treball nols sera donat en la present vida sino en la sdevenidora. Aquells qui novellament son convertits a Deu nos deuen enlaçar en les ancies daquest mon car si masse si freguen seran axi com larbre qui es novellament plantat qui no ha formades les rayls si es farit ab gran vent cau e secas. A vaguades val e es molt profitos als novellament convertits per salut de lur anime mudarse de un loch en altre car diverses veguades se sdeve que mudant lo loch se muda la afeccio de la pensa. Covinent cosa es e justa que hom se luny corporalment del loch hon ha per molt de temps servit als vicis e peccats. Germana molt honorable scolta les paraules quet dire. Molts son quisconvertexen a Deu mes de cors que de cor la qual cosa nos no podem dir sens greu plor e gemech porten habit de religio e no han la pensa religiosa molts han habit de religio e no han coratge religios molts venen a conversio e stament de religio mes per necessitat que passe lo lur cors que per salut de la anima los quals no servexen a Deu sino a lur ventre dels quals diu Lapostol quel seu ventre es lur Deu no es lur intensio de servir a Deu dignament sino de ben menjar amplament e beura desmesuradament vestirse delicadament e que hagen be e repos en lo present mon e per so com amen les coses terrenals perden los bens celestials e de aquests diu Jhesu-Crist en Lavengeli aquells han reebut lur loguer en aquest segle. Perque la mia cara sor molt amada forment devem squivar les coses transitories e terrenals e amar los bens celestials en guisa que no perdam ensemps lo cel e la terra e per so nos amonesta lo Psalmista dient si havets habundancia de riquesa noy vullats posar ni fermar lo vostre cor les coses terrenals devem posseir en us e les celestials en desitgs los bens terrenals devem despendre e los spirituals desiyar car en aquells spirituals ha una merevelosa cosa e gran multitut de dolçor la qual nostre Senyor Deu te amagada e stoyada a aquells quil amen de la qual es scrit que ull no ha vist ni orella no ha oit ni es puyat en coratge de hom asso que Deus te aparelat als quil amen de la qual diu lo Propheta seran sadollats com aparexera Senyor la tua gloria. Perque la mia sor preguem Deu que aquell sadolament sia nostre benaventuransa Amen.