allacuanta, fa mol tems, allaquanta , ăd ĭllas quantum ?
allabonses, llavors, llavós, entonses
dcvb :
LLAVORS , LLAVORES adv.
Aleshores;
en aquell moment (sentit temporal);
en aquest cas (sentit consecutiu);
després,
a més (sentit additiu); cast.
entonces,
luego.
E
lauores en G. de Muntcada féu ses conuinences d'amor, Jaume I, Cròn. 20. Es l'aygua pus freda que calda
lauores, Llull Felix, pt. iv, c. 10. Volch oir ço que'ls altres dirien.
Lavors lo bisbe de Barcelona: «Senyor», dix ell, Desclot Cròn., c. 16.
Llavors llevà les mans vers lo cel, Muntaner Cròn., c. 27.
Llavors era la major e ara és la menor, Pere IV, Cròn. 106.
Noresmenys de
lavores a ençà, Alegre Transf. 56 vo. Si la urina donchs ix fora ans que la calor natural haia començat a obrar en ella,
lavors ix térbola, Albert G., Ques. 38. Los romans, qui
lauors eren molt sàbia gent, Boades Feyts 9. Y fent signe
llavores a sa filla, li va mostrar una arpa, Costa Trad. 12.
Llavors sí que té la vida misteris d'encantament, Salvà Poes. 15.
Var. form.:
llavòrens (Si deuen guarir
lavòrens inflerà, Flos medic. 69; Dix
llavòrens ab grans rialles, Faules Isòp. 2);
llavòs (E fo nostre acort que haguéssem treuga ab Seyt Abuzeyt, qui era
lauòs rey de
Ualència, Jaume I, Cròn. 25; E serà
lauòs complida la prophetia Villena Vita Chr., c. 194; Y
llavòs ella li contà tot lo parlament, Comalada Pierres Prov. 20);
llavor, llavò (Lo que us he dit
llavò, vos torn dir ara, Alcover Rond. ii, 284; Y
llavor, | porqueret de la pellissa, | dexaràs d'esser pastor, Riber Sol ixent 14);
llavons (Era manat al batle
levons de la dita parròquia, doc. a. 1396, BSAL, xxiv, 267; Ordonam que'ls dits quatre diputats de la dita almoyna
lauons passat, doc. a. 1404, BSAL, vii, 408);
llavonses (El guardià
llevonces li manà que prengués el Sant Cristo, doc. a. 1761, Hist. Sóller, ii, 606; Rich era
llavonces, Penya Mos. iii, 66);
llavontes (molt dialectal);
laora, laores (
llaores);
llesores.
Fon.: ʎəβɔ́s (Empordà, Lluçanès, Vallès, Barc.); ʎaβɔ́s (Calasseit); ʎəβɔ́ɾəs (Berga, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Solsona); ʎəvɔ́ɾəs (Camp de Tarr., Men.); ʎaβɔ́ɾes (Calasseit); ʎəβɔ́ɾəns (Berga, Igualada, Selva del Camp); ʎəβɔ́ɾins (Cardona); ʎəβɔ́ns (Rosselló, Empordà); ʎəvɔ̞́ (Mall., Men.); ʎəvɔ́ (Eiv.); ʎəβɔ́nsəs (Empordà, Penedès); ʎaβɔ́nses (Tremp, Massalcoreig); ʎəvɔ̞́nsəs (Mall., Men.); ʎavɔ̞́nses (Pinós, Benidorm); ʎəβɔ́ntəs (Rosselló, Olot); ʎaβɔ́ntes (Tremp, Tamarit de la L., Prades).
Etim.: del llatí
ăd ĭllas hōras, ‘
a aquelles hores’.
La forma catalana antiga més representativa de l'adverbi llatí és
llesores; havent-se perdut la -s- com és normal en català perdre-ho tot, es desplegà com a substitutiu evitador de l'hiat un so v, resultant
llevores (o sia, la mateixa forma que avui escrivim
llavores). Per una contracció degué produir-se la variant
llavors (pronunciada
llavòs), afavorida tal vegada per la tendència a produir una forma d'aparença masculina en oposició a
llavores, que té aspecte de femenina (com ho era originàriament). Essent interpretada la forma
llavors com un plural susceptible de canviar-se en singular, resultà la forma de singular
llavò. D'aquesta, formant-se un fals plural en -ns o tal volta per influència de
doncs o de
lladoncs, resultà la variant
llavons. De
llavons es derivà el femení analògic
llavonses, i del mateix
llavons interpretat com si fos
llavonts, resultà la forma femenina analògica
llavontes. La variant
llavòrens ve de
llavores per aplicació de l'analogia de
plurals en -ns, com
hòmens, que porten la n per l'etimologia. De totes les variants indicades existeixen segones formes prefixades amb a- (
allavores, allavors, allavontes, etc.). Vegeu l'estudi d'aquest mot i les seves variants en BDLIC, xiii, 299 i ss.
