rella

Rella

"Era en una tierra un ome labrador
Que usaba la reia mas que otra labor."

RELLA f. 
|| 1.   Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o de tall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).
|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegar) una rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades, Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).
|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).
|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).
|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico. 
|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).
    Loc.—a) Més cego que una rella: es diu d'una persona molt curta de vista (Al.).—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles,Guinot Capolls 45.—c) Sortirà rella o picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).—d) S'engoliria una rella per la punta: es diu d'una persona molt menjadora (Val.).
Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.
    Var. ort. ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).
    Fon.: rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).
    Intens.:—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.—c) Pejor.: rellota, rellot.
    Etim.: del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’.

RELLÀ topon. 
Pla de Rellà: pla situat entre Toir i Corbera (Ross.).

dalla

Dalla

fulla, brindó, pontet, rastell, rampill, mánec, maneta, manelló, manilló, maniguill, costella de la fulla, falte la pedra per a esmolá y la enclusa

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Dalla

dalladós, dallá

Viquipèdia en dialecte catalá:

La dalla és una eina agrícola emprada principalment per tallar l'herba farratgera.

Consisteix en un mànec llarg (fins a 170 cm) fet abans de fusta i actualment també d'altres materials metàl·lics o plàstics i una làmina metàl·lica menys corbada que la falç però molt més llarga, de fins a 80 cm normalment. També necessita un altre petit mànec al mig del mànec llarg per poder controlar l'operació de dallar. Per utilitzar-la la làmina metàl·lica es disposa paral·lela a la superfície a tallar. És una eina ràpida però perillosa, especialment si es treballa en equips de dalladors situats a prop.

En el País Basc i Cantàbria la dalla constitueix un dels esports tradicionals concretament l'anomenat segalaritza o siega a dalle que consisteix en una competició de segar herba amb la dalla.

La dalla no va aparèixer a Europa fins als segles XII i XIII i va substituir la falç en alguns casos. Actualment la seva feina la fan màquines accionades amb motors.

En la iconografia popular es presenten amb una dalla el Pare Temps, els Quatre genets de l'Apocalipsi i la Mort especialment en el cristianisme interpretada com a segadora d'ànimes i vestida de negre amb una caputxa que no permet veure que en realitat és un esquelet. Es va triar la dalla com a símbol de mort perquè en tallar iguala totes les herbes, tal com la mort arriba igual a tots els éssers vius (catalans inclosos) sense importar l'origen.

Vegeu tambéModifica

• Falç o corbella
• Falçó

arpioc, arpiocs

Arpioc

ARPIOT o ARPIOTS (amb ses var. arpillots, arpillocs, arpiocs). m. 
|| 1.   Eina consistent en una fulla de ferro que per una banda està dividida en dos o tres forcons llargs i per l' altra té tall horitzontal o vertical, i que va posada al cap d'un mànec llarg que forma angle agut amb la fulla (or., occ.). Aquesta eina serveix per cavar la terra, per arrabassar ceps, patates, etc. Els homes, negrosos, palplantats als marges amb la fanga o els arpiots, Llor Laura 226. 
|| 2. Eina de la forma d'un tràmec que serveix per davallar el fem del carro (Perles, Montgai). 
|| 3. Espècie de caveguell de fulla forcada, que serveix per eixonar olives (Llofriu). 
|| 4. Les ungles llargues i corbades, com les dels gats i dels galls (Llofriu).
    Fon.: aɾpiɔ́t (Tremp, Lleida, Maella, Calasseit, Tortosa); əɾpiɔ́ts, əɾpiɔ́ʦ (Puigcerdà, Llofriu, Bagà, Pobla de L., Cardona, St. Vicenç dels Horts, Igualada, Vilafr. del P., Avinyonet, Vendrell, Sta. Col. de Q., Selva del C.); aɾpiɔ́ts, aɾpiɔ́ʦ (Oliana, Perles, Organyà, Pobla de S., Tremp, Ll., Massalcoreig, Linyola, Gandesa, Tortosa); aɾpiʎɔ́ts (St. Martí de M.); aɾpiʎɔ́ks (Montblanc); aɾpióks (Flix, ap. Griera, Atlas, c. 156); aɾtiʎɔ́ks (Montblanc).
    Etim.: derivat de àrpies.

http://revistadefilologiaespañola.revistas.csic.es

Alcover, en su Dic., trae: aixartigar y eixartigar: remoure la terra
amb els arpiots o amb l' aixada estreta per llevar les males herbes que perjudicarien el sembrat; cast. arrancar, ...