Remugá

REMUGAR v. tr. 

|| 1. Tornar mastegar els aliments aquells animals herbívors que tenen estómac compost de diversos departaments, com els bous, les ovelles i les cabres; cast. rumiar. Natura dóna al bou que culla la erba e puxes que la remuc e la mastec, Llull Cont. 282, 28. Les ovelles remuguen l'erba pasturada,Rosselló Many. 114. 

|| 2. per ext.: a) Moure els morros el cavall mentres beu o menja; cast. bocezar, bocear.—b) Mastegar lentament i sense obrir la boca; menjar sense gaire gana i amb molt poc moviment (or., bal.). 

|| 3. Parlar entre dents; pronunciar confusament i en veu baixa, generalment en senyal d'enuig o contrarietat; cast. rezongar, refunfuñar. La Tuyas ho digué a sa filla, remugà un xich aquesta, Pons Auca 42. Beneeixen sa sopa remugant en llatí, Ignor. 38. a) Fer amb la boca un soroll confús, semblant al d'un home que parla entre dents; es diu dels gossos (Bal.), dels bous (Aín) i dels coloms (Aín); cast. gruñir, mugir. Es ca no s'aturava de remugar ensumant-mos ventant sa coua, Ignor. 44. 
|| 4. fig. Pensar, considerar lentament i amb atenció; cast. rumiar. Aquests mots... al gust y al ohir axí delitables..., però no'ls coneix qui bé no'ls remuga, y axí la finor d'aquells tan poch senten, Brama llaur. 246. Un mestre vell... se n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades, Ruyra Pinya, ii, 10.
 
   Refr.
—«El qui d'estiu no sua, d'hivern no remuga»: significa que el qui no treballa quan n'és temps, no pot menjar quan no pot treballar (val.).

    Fon.: rəmuɣá (or., bal.); remuɣá (occ.); remuɣáɾ (val.); rəmuʝá (Palma, Manacor, Pollença).

    Etim.: del llatí rumĭgare, mat. sign. ||1, amb metàtesi vocàlica afavorida per la influència del prefix re-, tan adequat a la idea de ‘repetir la masticació’.

estopeng

estopeng , estopenca

que no se pot mastegá be, o tragá per ejemple, lo llom de gorrino, l'atún massa fet, tonyina en català  

ESTOPENC, ESTOPENCA adj.  DCVB || 1. Fet d'estopa; cast. estopeño. || 2. Que sembla estopa; cast. estoposo. Un homonet de cabells clars y estopencs, Rosselló Many. 60. Una miqueta estopenca la perdiu, Bol. Dim. 137. Rasca que te rasques aquelles polseres estopenques, Pascual Tirado (Alm. Val. 1927, pàg. 22). Fon.: əstupέŋ (Barc.); estopéŋk (Val.); əstopə́ɲс (Palma).

 

Perteneciente o relativo a la estopa.

2. adj. Hecho o fabricado de estopa.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Estopa_(banda) 
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Cistus_albidus