Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris morral. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris morral. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de juliol del 2024

Llibre segón. Capítul I. De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.

Llibre segón.

Capítul I.

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.


Que a ningú se li ocurrixque di, de esta aigua no beuré, perque pot sé que tingue que béuressela, y aixó encara que estigue térbola, y mesclada en sang humana; encara que la estiguen passán de un cuerno a un atre, com fée un loco al carré este atre día.

Lexique roman; Mania – Manjuiar

¿Cuánta aigua de cuerno per al hidalgo de la cantonada de la plassa, que vóres obligat a rendí la seua soberbia al fill de aquella pupila a qui ell va denostá en tan despressio y en paraules de tanta injuria, debénli nada menos que la vida de sa filla y no tenín pas y amor en ella si cada día no la visitabe lo que ell destinare pera comadrón y casamenté, y ademés va eixí ara, que valíe mes sén un chiquet y pobre que tots los hidalgos de la provinsia? Y encara ell va patí menos que datres en aquella humillassió, perque no ere desagraít, y l'agraimén, ¡ay, qué majo que es!, no permitix quisquilles del amor propi. Si visquere una mica mes, y veiguere encara coses mes grans, y la seua soberbia mes retirada, y la seua imprudensia mes arrepentida. Van preguntá a un sabut antic qué fée Deu, y va contestá: Recachá lo alt y eixecá lo baix.

Se ha de anotá que la Providensia done lloc a preguntes com aquelles: 

Disme, pare comú, pos eres just, an esta may se ha de dessichá mol tems lo seu cuidado de recordá al home vano, que no es res y no res pot fé de ell mateix; habénmos previngut pera que no lo extrañem, que lo que se alegre de la caiguda de un atre, de la flaquesa de l'atre, o se creu exento y segú de ella, no quedará sense cástic, no dixará de sé abandonat pera que caigue an aquella mateixa o a un atra mes miserable. 

Trobáe Pedro Saputo esta llissó y doctrina als seus llibres, y encara que lo chiquet la teníe sempre mol presén y evitabe així la vanagloria, la pressunsió, lo engreimén, ajudanli tamé sa mare que continuamén referíe a Deu totes les grassies y habilidats del seu fill.

Passáe lo tems mentrestán, y ell entráe ya als quinse añs de edat; y va di un día a sa mare:

- Yo, mare meua, voldría anamen a vore món. Hasta ara sol hay vist la siudat de Huesca y alguns atres poblets de la comarca aon m' hau portat; y aixó es com no habé eixit de Almudévar, perque no ña diferensia en les costums, ni al sel, ni a la terra y vull anamen sol y mes lluñ, perque al món ña mol que vore y mol que sabé, y a casa y per aquí sempre són los mateixos campos, los mateixos margens, ribassos, les mateixes parets, finestres y finestrons, y ni los uns diuen res, ni les atres fan mes llum que lo primé día. Conque doneume la vostra bendissió y men aniré en la vostra llissensia. 

Se va entristí sa bona mare en esta notissia, y li va di plorán: 

- ¿Cóm, fill meu, cóm sirás lo consol de ta mare si ten vas del meu costat?

- Mare meua, va contestá ell: los fills són lo consol de sons pares pero no están sempre lligats a les seues garres, sino honrats, guañanse honestamen la vida, no donanlos maldecaps, volenlos mol, y assistinlos y cuidanlos cuan u nessessiten. Ademés, no tardaré en torná, perque com sirá lo primé viache y soc encara mol sagal, no vull aná a terres apartades ni embutím a la confussió de llengües y nassions pera probá a la fortuna.

- Pos be, va di sa mare, ya que estás convensut, yo voldría que u comunicares al siñó mossen, que es home que coneix a moltes persones, y escriu y ressibix cartes del correu, pera que te dono cartes que diuen de recomanassió.

- ¡Ay mare!, va contestá ell entonses; ¡qué lluñ estéu de atiná al blang, y qué mal caléu lo meu pensamén! No vull cap lletra de recomanassió, perque ni sé aón aniré, ni dixen de sé pigüelas (esposes) que no se poden chafá sense ofensa de algú.

Ademés, ¿Qué faré? ¿Pintá? Es títul que obligue a mol, y per ventura no me se oferirá pintá un estrel. ¿De músic? No sé aón podríe portam esta habilidat si no es an algún sarao, boda o festa de convén. Pero sobre tot la libertat es lo que me fa al cas; cap respecte, cap ley inútil me convé, fora de la honradés; y lo parlá be y lo just comedimén. Esta nit anirem a casa de ma padrina y li direm que demá me se oferix un curt viache, y a ningú mes donarem cuenta, exepte si después vullgueres contálay al siñó mossen, que es tan amic nostre

- ¿Demá ya ten vols aná?, va preguntá sa mare. ¿No veus, fill, que aixó es massa de repén?

- Aixó pera vosté, va contestá ell; no pera mí, que fa mol tems que u ting pensat y resolt. Plegueume dos camises, y en esta mateixa roba y un morral al muscle ting lo menesté per al poc tems que penso caminá fora de casa.

Va habé de asseptá sa mare per mes que li ploráe lo cor; y en son demá de matinet li va besá la má y va eixí del poble eixecán los ulls al sel com pera invocá a la Providensia.

Com lo camí de Huesca ere lo mes conegut y al mateix tems lo mes curt, se ni en van aná los peus per nell y va dixá lo poble atrás, no portán mes bartuls que lo que per la nit li va di a sa mare, y deu libres jaqueses de or, no habén vullgut mes provissió, perque díe que lo que va a corre món a la aventura, lo món li ha de valé y al món ha de trobá la vida o la mort.

dilluns, 10 de desembre del 2018

pobre que se dedicabe a aná per los pobles a demaná

Una vegada ñabíe un pobre que se dedicabe a aná per los pobles a demaná.

- Pom, pom.
- Quí es?
- Me podríe doná algo per caridat? 


Només li van doná un sigró.
Mentres anáe a missa se va dixá lo sigró a la entrada y al torná una gallina sel habíe minjat.
No sen aniríe de allí sense lo sigró o la gallina que sel habíe minjat. No valíe gaire pero ere d´ell.
La gallina se va emportá.

Mateixa operassió que lo día abáns.
A l´atra casa aon li van doná posada ñabíe un tossino que va fé una festeta y se la va trampiñá, y lo pobre va demaná lo tossino


Va conseguí que li doneren lo tossino. Algúns díen:
Véigues si lay donarán! Pero sí, acabáe conseguínu, lo tossino en ell y a cambiá de lloc.

Al trespondre lo sol va fé cap a casa de una gen mol bona que li van tindre que doná lo bou que se va minjá lo tossino.  :)Marche en lo bou cap a un atre poble. Allí va demaná que li guardaren lo bou mentres anáe a missa.

A una casa ñabíe una chiqueta malalta al llit que díe:
!Mare, si puguera minchá feche de bou, m´apañaría !!

Li van doná lo gust a ver si podíe sé verdat.

Cuan lo pobre va torná, va di :
lo bou o la chiqueta.

Sen va endú a la chiqueta al morral.

Pel camí la fée cantá:

Canta a dins de la taleca,
sinós te pego una cleca!

La chiqueta cantabe ancara que plorabe, pensán en sa mare.

Va sentís la chiqueta en esperansa al sentí a dins de la casa que habíe triat lo pobre unes veus conegudes. E
re casa de sa tía ! 

Mentres ell anáe a missa, elles la van sentí gañí a dins del morral y la van recuperá.

Se li estaríe be que la chiqueta se tornere un cante ple de aigua y se enduguere un bon chasco.

Aixina que li van colocá un cante ple d´aigua al morral y ell sen va aná.

Después tot va sé enfadás perque no cantabe la chiqueta com ell li habíe manat.

Va pegá en lo morral contra una pedra y va eixí tota l´aigua. 



pobre, morral, zurrón, cuento, pedra, aigua


La chiqueta ya estáe en sa tía y después en sa mare.

La avaríssia trenque la taleca, lo sac, lo morral, lo surronet.


http://www.quintanal.es/Web_LECTURA/WebTorrijos/El%20pobre%20del%20zurron.pdf

https://es.wikisource.org/wiki/El_zurr%C3%B3n_que_cantaba

https://www.larioja.org/i-estudios-riojanos/es/libreria/libreria-on-line/logrono-facsimiles/3-zurron-pobre

http://www.escuelademusicalapaz.com/10-EDUCANDO_EN_VALORES/VINCULOS/zurron.pdf

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=61705