Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paraulas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paraulas. Mostrar tots els missatges

dimarts, 16 de novembre del 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XVIII. + Taula

SEGLE XVIII. 
Balart, Francisco. - Eura, Agustí. - Ferreras, Ignaci. - Puig y Blanch, Ignaci. 
- *Ribera, Bernat. - Serra y Postius, Pere. 

FRANCISCO BALART. 

Jesu-Christ la Passió vostra 
tots la devem contemplar; 
al manco la de Sant Pere (al menos la de San Pedro)
quant sentí lo Gall cantar. 
Christians lo que 'us diré: 
creuréu de la Passió 
dels Apóstols y deixebles, 
de Jesu-Christ Nostre Senyor: 
y de tota la conversa 
que entre ells va passar; 
al manco la de Sant Pere 
quan sentí lo Gall cantar. 
Un Dijous Sant de cap vespre 
com estava ordenat, 
digué Jesus als Deixebles 
que vajan á la Ciutat: 
allí trobaréu un home 
ab un canter d' ayga en má, (agua; aigua, aygua)
seguíulo fins á la porta 
de ahont veuréu que entrará. 
Los Deixebles humilment 
fan lo que el Mestre 'ls ha dit, 
vanse á Jerusalem 
perque Dèu n'era servit. 
Allí entrant á la Vila, 
davant d' ells se demostrá 
un home ab gran alegría, 
ab un canter d' ayga en má. 
Diréu al amo de casa, 
que jo vos hi he enviat, 
que vull celebrar la Pasqua, 
puig lo temps es arribat. 
Demanaréu una Taula, 
comensáula de parar, 
esta nit los meus Deixebles 
ab vosaltres vull sopar. 

Quan Jesus fou en la Taula 
en casa Simeon Leprós, 
humilment li presentaren 
aquell menjar tant preciós. 
Digué Jesus estas paraulas, 
comensantse á contristar: 
ab gran desitg esperava 
de menjar aqueix sopar. 
Quan Jesus fou en la Taula, 
segons escriu Sant Matheu, 
esta nit los meus Deixebles 
hu de vosaltres me trahiréu. 
Ja fugirán las Ovellas 
quan lo Pastor pres será, 
los Soldats tots á la una 
deixarán llur Capitá. 
Lo qui á mí me trahirá 
posará la má al meu plat, 
y ell se'n portará 'l bocí 
que per mí está reservat. 
Y vindrá lo Fill del home, 
puix així promés está, 
crucificat será lo Home, 
Dèu clarificat está. 
Miráu quanta amistat porta 
Jesu-Christ á n' al traydor, 
posant junts la má al plat, 
qu' es voluntat del Senyor. 
Per veure si 's penediria 
no 'l volgué escandalisar, 
perque portava la bossa 
del vendre y del comprar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, may vos deixaré, 
avans moriré per Vos, 
Senyor, que no fugiré. 
Y si algú se escandalitsa 
escandalitsat será, 
que jo 'l ne perseguiré 
ab lo coltell en la má. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
mira en esta santa nit, 
antes que lo Gall no cante 
jurarás que no m' has vist: 
y totas las teuas obras (“i totes les teves obres” en catalán inventado)
ab mi vindrás á ignorar, 
fins dir no coneixes l' Home 
que es lligat en lo Pilar. 
Encara dich mes avant, 
mira, Pere, que farás, 
antes que lo Gall ne cante 
tres voltas me negarás. 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
comensá de contristar, 
volgué entendrer lo Misteri 
que en la Taula se va obrar. 
Acabadas estas paraulas (Acabades aquestes paraules)
acabaren de sopar; 
Jesus pren la tovallola, 
la bacina en l'altre má. (palangana, bacín)
Per mostrarnos la Doctrina 
los peus los volgué rentar, 
á fins y los peus de Judas 
Jesu-Christ se va inclinar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, vos no 'm rentaréu; 
tú no rebrás lo meu Cos 
si jo no 't rento los peus. 
No, Senyor, los peus á solas, 
que las mans me vull rentar; 
lo que ja está net, Pere, 
no fretura de rentar. 
Deixebles, tots sou mòlt nets 
de culpas y de pecats, 
si no es aquell mal enterch 
Deixeble tant desditxat. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
tot passa en veritat, 
valdria mes que en la terra 
un home tal no fos nat. 
Jesus may fa ninguna obra 
sinó ab gran cumpliment, 
va posar la tovallola. 
y ordená 'l Sant SAGRAMENT: 
Qui menjará de la Carn mia, 
y de la mia sanch beurá, 
si es mort cobrará vida, 
si es viu bè morirá. 
Judas també combregá, 
possehit ja del Dimoni, 
Jesu-Christ li va parlar: 
vesten acabar ta obra. 
Ningú d'ells may entengueren 
lo que Jesus va parlar, 
pensant podé li dolia 
quan Judas se va penjar. 
Quan Judas se 'n fou anat 
Jesu-Christ feu un Sermó, 
haja pau entre vosaltres 
y no hi haje mes rencor: 
lo que lo mes petit vulla 
lo mes gran també ho voldrá, 
que jo pregaré al meu Pare 
vos tinga tots de sa má. 
Un poch estaré ab vosaltres, 
mes tantost me 'n aniré, 
teniu ferme esperansa 
que al ters dia tornaré: 
de Adam la gran cayguda 
Jo la tinch de reparar, 
y las Ovellas cautivas 
aniré Jo á rescatar. 
Allí ahont Jo aniré 
valtres no podeu venir, (vosaltres: valtres; vatres, vatros; vosotros)
que per conservar la Fé 
haveu de restar assí. (aquí; açi, açí, astí en La Litera; ici francés)
Quan se vindrá la jornada 
Jo vos vindré á cercar, 
y vos donaré una vida, 
la qual sempre durará. 
Quan aniréu per lo Mon 
predicant la Santa Fé, 
Deixebles, ab lo meu nom 
destruiréu a Llucifer: 
y en mostrarli la Creu mia 
ahont me posarán demá, 
ahont se vulla que sia, 
ab lo meu nom fugirá. 
Contempláulo dins del hort 
com estava agenollat, 
aguardant la trista mort 
ab tanta humilitat. 
Los Sants Pares y Profetas 
may cessavan de clamar: 
Jesus, puig lo temps se acosta, (pues, ya que; puix)
veníunos á llibertar. 
La segona oració 
que va fer lo Fill de Déu, 
lo Calzer de passió (cáliz)
li aportá San Miquel. 
Acceptáulo, Jesus Dèu, 
que aquesta ha de passar 
la Vostra Santa Persona, 
si lo mòn voléu salvar. 
Quan Jesus hagué acceptat 
lo Calzer de passió, 
se girá á sos Deixebles, 
que dormian de tristor: 
esta nit los meus Deixebles, 
tots me voliau ajudar, 
ara solament una hora 
ab mí no podeu vetllar. 
Despertáu los meus Deixebles 
y direm Oracions, 
que Dèu nos do paciencia 
en nostras tribulacions. 
Lo enemich del Fill del Home 
esta nit no dormirá, 
per guiar que 'l Fill del Home 
lo pugan crucificar. 
Lo enemich may ha sabut, 
ni entés perfectament, 
que Jo sia la virtut 
del Pare Omnipotent; 
ni entendre lo Misteri 
de la Santa Trinitat 
á fins que lo meu Deixeble 
falsament me haurá besat. 
Ja se acostan las tenebras, 
pero anemsen aviat, 
que ja sento las cadenas 
ab que tinch de ser lligat: 
qui tindrá coltell ó gladi 
bè lo podrá guardar, 
perque tots son gent de armas 
los que 'm venen á cercar. 
Llavors Judas arribá 
ab los Jueus ab grans crits, 
Jesu-Christ los va parlar: 
¿qué cercáu los meus amichs? 
Ells llavors cauhen en terra 
en sentir Jesus parlar, 
fins que plagué á Jesus 
ningú d' ells se va aixecar. 
Diumenge era ab vosaltres 
que 'm feyau mòlt gran honor, 
ara veniu tots ab armas, 
com si fos un malfactor. 
Ell los diu veniume á pendre 
que 'us ne dono llibertat, 
cumplit se han las Profecías 
del que está profetisat. 
Llavor Judas lo besa 
á la galta preciosa; 
prestament se va acostar 
aquella gent rabiosa: 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
volguels fer tornar atrás, 
y va tallar la orella 
á Malcos, criat de Caifás. 
Torna lo teu coltell, Pere, 
á son lloch acostumat; 
qui de coltell feriria, 
de coltell será nefrat. 
En tocant Jesus la orella 
prestament la va curar, 
quan veren semblant Misteri 
mes se varen indignar. 
En casa de Anás portaren 
á Jesus pres y lligat, 
perque la anyada passada 
tenia 'l Pontificat. 
Dintre de una gran sala 
aquella nit va passar 
Christo ab las mans lligadas 
arrimat en un Pilar. 
Diu Sant Pere á Sant Joan 
seguim tots á Jesu-Christ, 
ara no 'ns coneixerán, 
perque es obscura la nit. 
A dins de aquella sala 
los dos se varen entrar, 
perque Sant Joan de casa 
era mòlt familiar. 
Quan Sant Pere va sentir 
maltractavan al Senyor, 
la sirventa li va dir: 
¿tú ets de aquell Malfactor? 
No 'l conech, digué Sant Pere, 
innocent me fas tornar: 
dicte que n' ets Galileo, 
jo 't conech ab lo parlar. 
La sirventa may callava 
perque es cap de pecat: 
dicte que tú ets Deixeble 
de aquell endemoniat! 
No 'l conech, digué Sant Pere, 
ignocent me fas tornar; 
dicte que ets Galileo, 
se 't coneix ab lo parlar. 
Respon un criat de casa 
servidor del Sacerdot: 
aquest perseguia á Malcos 
quant eram dintre del Hort. 
No l' conech, digué Sant Pere, 
ab jurament ho afirmá; 
tant prest com la Fe li falta 
lo Gall se posa á cantar. 
Jesus mira á Sant Pere 
quan lo Gall hagué cantat, 
prestament hisqué de casa 
á plorar lo seu pecat. 
Diu la Santa Escriptura, 
que es cosa de contemplar, 
que 'ls ulls de la sua cara 
pareixian una mar. 
Humilment ne respongué 
Jesu-Christ al Pontífice: 
digas, ¿per qué me interrogas 
de mos costums y Doctrina? 
A los de la Sinagoga 
davant tots he predicat, 
interroga tot lo Poble 
que dirá la veritat. 
Llavors Malcos lo ingrat, 
oblidat del benefici, 
un bofet li va pegar: (bofetada)
¿axí parlas al Pontífice? 
Portantne la ma armada 
fortament li va pegar: 
en aquella cara sagrada, 
quels ángels miran de grat. 
Respongué mòlt humilment 
Jesu-Christ a ne 'l criat: 
si mal parlo al Pontífice, 
digas ¿ab qué he errat? 
Y si bè, ¿per qué me pegas 
sens trobar en mí error? 
Contemplém com maltractavan 
a Jesus nostre Senyor. 
Lo divendres quant fou dia 
portárenlo á Pons Pilat; 
perque era President 
del Emperador enviat. 
Llavors en aquella hora 
que 'l hagué interrogat 
Jo enviá al Rey Herodes, 
que 's trobava en la Ciutat. 
Quan Herodes lo vegé, (lo vio)
digué als cavallers seus: 
per cert ne trobo gran pler 
de veure al Rey de Jueus. 
Miréu de qué me ha servit 
lo senyor de Pons Pilat; 
eram mòlt grans enemichs, 
y ara cobram amistat. 
Herodes lo interrogá, 
mes Jesus no respongué, 
y veyent no li parlava 
mòlt admirat ne estigué. 
Dient que pot ser la causa 
que Jesus no li ha parlat 
era perque el Rey Herodes 
estava excomunicat. 
Herodes per menysprearlo 
ja de blanch lo feu vestir, 
á casa Pilat tornáulo, 
puig á mí res no m' vol dir. 
Jo no sé la causa sua, 
ell ab mí no ha parlat, 
digáuli las mans li beso 
per la nova amistat. 
Los Jueus altre vegada 
prengueren al Fill de Dèu, 
davant Pilat tots cridavan 
muyra, muyra, vaje en Creu. 
Crucificáulo vosaltres, 
los respongué Pons Pilat, 
perque may entre Escripturas 
jo tal Lley no he trobat. 
Pons Pilat li preguntava: 
digas ¿ets rey dels Jueus? 
Jesu-Christ li va parlar: 
puig que 'u dius, ¿per qué no 'u creus? 
Assó no es lo meu regne, 
ni may lo he aministrat; 
dicte que ets Rey de Judea, 
diu Pilat ab veritat. 
Diu Pilat no trobo causa, 
que sia causa de mort, 
si ell vos ha fet agravi, 
jo 'l faré assotar mòlt fort. 
Pensant que així estaria 
tot lo Poble acontentat; 
pero ab grans crits cridavan 
que sia crucificat. 
Ab gran furia assotaren 
los Jueus al Fill de Dèu, 
cinch mil assots li donaren 
ab diferents instruments. 
Tot lo cos li maltractaren 
per pagar nostre pecat, 
plorém com plorá Sao Pere 
quan veu lo Gall ha cantat. 
Puig que Rey es aquest Home. 
així ho diuhen los Rabins, 
fassamli una Corona 
de puntas de jonchs marins. (de puntas de juncos marinos)
Y dos de la Sinagoga 
se 'n anaren al mercat 
á comprar una Corona 
per posarli en son cap. 
Quan tingueren la Corona 
al sant cap li han ficada, 
per afligir sa Persona 
ab bastons li han apretada. 
La cara li han tapada, 
saludantlo ab deshonor, 
de setanta y dos espinas 
coronaren al Senyor. 
Mòlt volia Pons Pilat 
que Jesus ne prengués mort; 
així 'l trau á la finestra 
per rebre algun conort. 
Dient: veus aquí lo Home 
que m'haveu encomanat, 
y miráu entre vosaltres 
si será prou castigat. 
Quan Pilat sentí la gent 
que cridavan tol-le, tol-le: 
per cert que sou mólt dolents 
de fer morir aquest Home. 
Puig que vostra lley ordena 
que un home se llibertás, 
llibertém pues á Jesus, 
y sentenciám á Barrabás. 
Deixa estar á Barrabás, 
tot lo poble responguè, 
crucificáu á Jesus, 
que aixís al poble convé. 
Y muyra donchs aquest Home 
per guardar algun excés; 
diu Pilat no li veig causa, 
ni abasta tot son procés. 
Dos testimonis cercaren 
falsos per testificar, 
perque Pilat á las horas 
lo hagués de condemnar. 
pero entengué la mentida, 
aygua vol pera las mans, 
dient, jo no tinch la culpa, 
cayga sobre vostres sanchs. 
Ab gran furia cridaren 
tots los Jueus ab un crit: 
vinga ja sobre nosaltres 
la sanch de aquest inich. 
Y no sols sobre nosaltres, 
nostres fills volém posar, 
condempna prest aquest Home, 
que 'l volem crucificar. 
Lo endemá era festa; 
mòlt tardava als Jueus 
que la sentencia fos dada 
per carregarli la Creu. 
Essent ella tant pesada, 
temeren no 'ls desfallís, 
que no li caygués en terra, 
per lo camí no morís. 
Quan los Jueus varen veure 
que rossegava la Creu, 
férenli posar darrera 
á ne 'l Simon Cirineu: 
no per pietat alguna, 
que bè 'l ne varen pagar, 
sino perque temian 
que no hi pogués arribar. 
En lo carrer de Amargura 
vostre Mare os encontrá, 
plena de molt gran tristura 
prestament vos abrassá. 
Ningú d 'ells la va tocar 
que 's voluntat del Senyor; 
caminant al mont Calvari 
sentíreu mòlt grant dolor. 
Quan allí fou arribat, 
aquella gent inhumana, 
mòlt prest vos han despullat 
de vostra roba sagrada. 
La sanch de nou vos brollava, 
que eixia per tot lo Cos, 
y los sayons prest jugaren 
sobre del vestit la sort. 
Després de haverhos clavat 
en la preciosa Creu, 
los Jueus tots á la una 
vos feyan burla y menyspréu. 
pero Vos al vostre Pare 
los havéu encomenat, 
que 'ls tinga misericordia, 
y los perdone llur pecat. 
Sobre la Creu vos posaren, 
així hu diguè Pons Pilat, 
la causa de vostre agravi, 
ab aquell Títol honrat. 
De tres llenguas lo ha dictat, 
que així tots ho entendrém, 
dient lo que el Títol deya: 
Jesus Nazareth, Rey de Jueus. (INRI)
No poguè estar ocultat 
en vos lo diví amor, 
perdonant en aquell lladre 
que 'us confessá per Senyor. 
Perdonant lo que devia 
y tot altre pecat: 
perque en vostra má dreta, 
en Creu estava posat. 
A vostre mare diguereu: 
Dona, aquí está vostre fill, 
á sant Joant la donareu 
com á clar y net Espill. 
Sant Joan la pren per Mare, 
puig que Jesus ho ha manat, 
que may tals cambis se veren 
ab temps tan abreviat. 
Quan Jesus se véu clavat 
y obert tot lo sèu cos, 
cridant está á son Pare 
li done algun socós. 
Ja que ell mort per amor 
de beure ha demanat, 
portárenli fel y vinagre; 
no 'l vol quant lo ha gustat. 
Consumatum est exclama 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
quan la mort se acosta 
tractanlo ab gran rigor. 
Cumplit ha las Profecías 
que de ell estava parlat, 
sens faltar una paraula 
del que Dèu ha ordenat. 
Bè savem perfectament, 
que als inferns devallá, 
y deslliurá als Sants Pares. 
y de allí se 'ls ne portá 
donantlos la sua vista 
de gloria ab cumpliment, 
aná á veurer á sa mare 
ab tant rich acompanyament. 
Perdona nostre pecat, 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
si en res habem errat 
en la mort y Passiò. 
Y la humil Verge María 
que nos vulla ajudar 
y en Sant Jaume de Galicia 
per tots ne vulla pregar. 

TORNADA. 

Jesu-Crist la Passió vostra 
tots la devém contemplar, 
al manco la de Sant Pere 
quant sentí lo Gall cantar. 


AGUSTÍ EURA. 

Lo morir es tan injust 
y tan superfluo l'espant, 
que segons l' Esperit Sant 
morir es cosa de gust. 
Quant mor y acaba lo just, 
dolcíssimament s'adorm; 
lo lance fatal y enorm 
de Lázaro 'n dará fé; 
puix Cristo en sa mort diguè 
nostre amich Lázaro dorm. ...

Si fos ta desgracia igual 
á la de un brut y una flor 
que quan moren tambe mor 
l' ánima material, 
podria saberte mal 
la mort fatal alashoras: 
pero tu, oh home, no ignoras 
que l' ánima no fineix; 
antes quan del cor parteix 
logra notables milloras. 

Alsa la imaginació 
y mira que no es aquí 
sinó en lo Empíreo, lo fí 
de la hermosa creació. 

La nostra conversació 
al cel está dirigida. 
Esta ditxosa partida 
no 't deu costar ni un sospir; 
puix millor que no morir 
ve á ser, conmutar de vida. 

¿Quí pot estar trist lo dia 
que ix llibre de una presó? 
Quí, al pendrer possessió 
de la herencia que apetía? 
Quí ha tingut melancolía 
lo dia de sa victoria? 
Quí, al fecundar la memoria 
de la Benaventuransa? 
Y quí, lo dia que alcansa 
una corona de gloria? 


IGNACI FERRERAS. 

(Soliloqui de Caifás á la mort de Jesuchrist.) 

¿Qué pretens agitada fantasía 
que vaga, perturbada y pesarosa 
formidables ideas me presentas, 
y l'ánimo y sentits tot m'alborotas? 
La nit que ab sa quietut al descans brinda 
funestas inquietuts me causa y dona, 
perturmantme 'l descans ab mil fantasmas 
y horribles visions de negras sombras. 
Lo llit, que per alivio de fatigas 
ab lo tou matalás de finas plomas 
la dolça son deuria conciliarme 
es pera mí catasta fatigosa. .

Acusa la inocencia ma malicia, 
sa mansuetut á mon furor s' oposa, 
sa doctrina confon mas ignorancias
y sa sencillés m'autoritat mofa. 
Los escarnis á ells fets en mí recauhen, 
lo cervell me traspassa sa corona, 
la creu pesada atrunca mes espatlles, 
los assots rigurosos me deshonran, 
los claus de peus y mans contra mí 's giran, 
clavantme 'l cor en creu la mes penosa; 
y 'l bot del ferro de la dura llansa 
iras, horrors y confusions aborta. 
La sanch per tantas llagas derramada 
del llibre de la vida apar que 'm borra 
y al estrepit fatal d' terramoto (terratrèmol; terremoto)
la terra bocarons profundos obra. 
No trobo puesto en que los peus afirme 
engullintme sas grutas horrorosas. 

IGNACI PUIG Y BLANCH. 

(Tros del Temple de la Gloria.) 

Rodejat de la sombra formidable 
que difundeix la mort assoladora, 
desterrat á una terra inhabitable 
que als tristos moradors cruel decora; 
¿com cantaré la llum inagotable 
del sol etern que brilla sens aurora 
que no ha vist del ocás la tomba obscura 
y derrama á torrents la ditxa pura?
 
Sentat ab los germans del cautiveri 
en la endolada y fúnebre ribera 
dels negres rius del Babiloni Imperi 
sufrint del enemichs la sanya fera 
y 'ls dardos de la burla y vituperi 
en una terra estranya y forastera, 
¿Com cantaré tan trájicas escenes 
entre grillons, manilles y cadenes?
 
O Vos! que resplandiu en las alturas 
de la Santa Sió, Dèu de grandesa, 
abisme inagotable de dolçuras 
donau vigor y aliento á ma flaquesa: 
en una mar sumergit de amarguras 
parlar de vostra gloria es árdua empresa; 
mes jo entraré en la senda peregrina 
si vostra llum preciosa m'encamina. 

Renovava una tarde la memoria 
dels héroes esforsats que reportaren 
de si mateixos la inmortal victoria, 
y ab ilustres hassanyas decoraren 
los fastos indelebles de la historia, 
y de llaurers eterns se coronaren; (llorers, llorer; laureles, laurel)
quant me rendeix un sol molt apacible 
y pujo á la morada inaccessible. 

Per las regions etéreas navegava 
sens rumbo, sense carta y sense guia: 
un aura dolça y fresca respirava 
y mon cor dilatava la alegría: 
una calma benéfica reynava 
y la pálida lluna resplandia: 
y centellant las vívidas estrellas 
mars inmensos formavan de llums bellas. 

Superava á las onas lluminosas 
sens fatiga en ma rápida carrera 
y ab forças inauditas y assombrosas 
corria los espays de l' alta esfera; 
vencent en las regions esplendorosas 
lo curs velós del águila llaugera 
la nau que surca 'l mar arrebatada 
y del aire la saeta disparada. 

Des d'aquellas diáfanas alturas 
un átomo la terra parexia, 
buscava las palmeras y planuras, 
los valls, lo mar inmens, la selva umbría, 
tantas y tan preciosas hermosuras, (tantes i tant precioses her.)
y res la vista atenta descobria; 
mes fixantla del cel en la bellesa 
del Etern m' anunciaban la grandesa. 


SERRA Y POSTIUS. 

Si vas á Montsserrat ves per Sant. 		Lluch.
que no 't picará l' sol per mes que t'		toch, 
no vajes ab calés, gasta mes			poch, 
ves com Madó Guillaume sobre un		ruch; 
Veurás allí unas perlas com un			truch, 
las esmeraldas com un plat de			foch, 
los diamants mes grossos que un gran 	roch,
entre las llantias mira la del			duch; 
Si pujas á la hermita del bon			grech, 
com molt no fassa lo xerrich			xerrach, 
veurás pinsá que pren pinyó ab lo		bech, 
de la má del que va vestit de un			sach; 
altras cosas veurás que jo no			aplech; 
perque no caben en aquest			        buyrach. 

TAULA. 
								Planas (se omitix)
Prólech

SEGLE XII
Anfós II
Guillen de Bergadan
Guerau de Cabrera
Huch de Mataplana
Ramon Vidal de Bezaudun

SEGLE XIII.
Arnau lo Catalá
Guillem de Cervera
Bernat d'Esclot
Amanéu des Escas
Ramon Lull
Guillem de Mur
Oliver lo Templari
Pere II. - Guerau Borneil
Pere III
Pere Salvatge.
Serverí de Girona

SEGLE XIV
Pau de Bellviure
Fraderich de Sicilia
Llorens Mallol
Arnau March
Jaume March
Pere March
Bernat Miquel
Muntaner
Daude de Prades 
Pere lo Ceremoniós
Pons Huch III
Pere de Queralt
Anselm Turmeda 

SEGLE XV

Pere d'Abella
Mossen Avinyó
Na Tecla de Borja
Mossen Crespí de Valldaura
Roderich Diez 102 
Arnau d'Eril
Estanya
Francesch Ferrer
Fenollar. - Scrivá
Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa y Miquel Stela
Andreu Febrer
Joan Fogasot 
Ferrando.
Figueres
Pere Galvany
Jaume Gazull
Guillem Gibert
Martí Gralla
Martí García
Franci Guerau
Jordi de Sant Jordi
Romeu Lull
Ausias March
Pere Masdovelles
Berenguer Masdovelles
Joan Masdovelles.
Huch de Moncada
Joan Moreno
Mossen Navarro
Francisco Oliver
Perot Joan
Pestrana
Mossen Pere Puig
Jaume Roig
Lluis Requesens
Vescompte de Rocabertí 
Mossen Joan Roig de Corella
Joan Rocafort
Ramis
Lleonart de Sors
Jaume Safont
Comenador Stela
Mossen Sunyer
Mossen Bernat Serra
Serradell de Vich
Ramon Gavall (Çavall) 
Miquel Stela
Pere Torroella
Trafort (Traffort)
Lluis de Vilarasa
Anton Valmanya
Mossen Verdú
Francesch de la Via

SEGLE XVI.

Onofre Almudevar
Joan Boschá (Boscá) (Juan Boscán)
Fructuòs Bisbe y Vila
Francisco Calsa (Calça)
Joan Fernandez d'Heredia
Gabriel Leonart
Guerau de Montmajor
Pere Giberga
Ramon Havem
Ausias March 
Andreu Martí Pineda
Joan Pujol
Jeroni Pujades
Miquel Pujades
Antoni Rius
Jaume Siurana - los tres juntos -
Lluis Joan Valentí
Andreu Martí Pineda 

Geroni Santpere
Pere Serafí

SEGLE XVII

Magí Casas
Pere Pau Feuria
Geroni Ferrer de Guisona
Francisco Fontanella
Vicens García
Joseph Romaguera

SEGLE XVIII.

Francisco Balart 
Agustí Eura
Ignaci Ferreras
Ignaci Puig y Blanch 
Serra y Postius


TAULA ALFABÉTICA. (Se omitix)

divendres, 29 d’octubre del 2021

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ, TOMÁS AGUILÓ, 1852

POESÍAS FANTÁSTICAS 

EN MALLORQUÍ 
PER 
D. TOMÁS AGUILÓ.
PALMA. IMPRENTA DE D. JUAN GUASP.
1852.

Y era s' únic que tenia!  L'estimava amb un etcls,  Que cent añs de purgatori  Per ell haguera sufrid.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa
Qu' encesa guerra civil De dòl vesteix sas personas, Y de sang réga 's pals.
Cada dia heyà batallas, Heyà incendls cada nit, Y es Conte es homo que sempre Cerca es lloc de mes perill.
Pero encara major pena Està covant dins son pit: Un mes fa que ni noticias Ha rebudas des seu fill. Y era s' únic que tenia! L'estimava amb un etcls, Que cent añs de purgatori Per ell haguera sufrid. Un dia sabé son pare Que á pesar de s' odi antig Festetjava sa jermana D'un cap de s'altre partid; Y ple de rabia paraulas Molt amargas li va dir, L'enjegà des seu castell, Fins y tot el malehí. Sa Contessa en và plorava, Ell en và's mostrà summls: De bronzo era's còr des Conte, De bronzo era y no cedí. Es fill abrassà sa mara, Desesperad va partir: Ningú d' ell n'ha duitas novas, Ningú diu que l'haja vlst. Mentras tant que sa Contessa Llamenta sucés tan trlst, De sas tropas victoriosas Sent sa bulla y es trapitj. Ets uls plorosos s'axuga, Qu'ha de rebre son marit, Y, més qu'esserbó, temia Mostrarli qu'era infells. Cuant tots dos plegads estavan, Y éll anava á referir Sa batalla qu'ha guañada, Entra un page que li diu: - Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =) Des prlsioners que tenim? - Cap de Deu! quina pregunta! Sabeu cuants son?- Trenta cinc. - Cercau trenta cinc ausinas, Cercaulas ran des camí, Anau allà'ont venen còrdas, Y compraune trenta cinc. - Y mentras tant qu'axò deya Tira en terra uns cuants florins: No 's es page qui 'ls aplega, Qui ‘ls aplega 's es bochí. Sa Contessa tremolava, Y girantse molt humil Digué: Perdonaulos, Conte, Per amor des nostro fill. - Sabeu, señora, qu' á Júdas No'l perdonà Jesucrist? Sa sort de Júdas espera A tots es meus inimigs. - Des cap d' unas cuantas horas, Y un pòc entrada sa nit, Amb so Conte y sa Contessa Sopavan es seus amigs. Un dells estorad esclama: Gust de sang deixa aquest vi! Ets altres d'axò s'espantan, Es Conte d'axò s'en riu. Pero axuxí veu q' un jove Se'n entra sensa permis, Davés sa taula s'acòsta, Y señas li fa amb so dit. Amb sa cara tota blava, Escabeyad, mal vestid, No creg que'l pogués coneixe Ni sa mara qu'el parí. Callava com una estatua, Amb sa ma duya un vencis, Y per tot es còll mostrava Señals de que ja ha servid. Devant aquella figura Ja totom s' estremordí: Ningú tastar res gosava, Ningú tenia apetit. Esglayada sa Contessa Totduna perdé es sentids, Y tremolant també es Conte Crida: Qué cercas aquí? - Qu'em compreu aquest dogal, Que ja mes no'l necessit, Y en tendreu si altra vegada Feis penjar un altre fill. II. Com s'argelaga florida Que s'estufa á s'uy des sòl, Y pareix qu'entre sas matas Ressalta vestida d'òr; Axí n'era s'hermosura D'un ninet que dava goig, D'un ninet que de sa mara Alegría era y consol. Sa mara un dia el va pèrdre A sa vorera d'un bosc, Cuant per demunt sas muntañas Comensava á guaytà 's sòl. Es ninet totduna plòra; Pero prest axuga 's plors, Y camina, y may s'atura P'es camí que veu mes prop. Y mentras tant que fa via, Sensa may pendre repòs, Sent es bèl de sas auveyas, Sent es cant des rossiñols. Mira es camp que tot verdetja, Y el veu brufat á radols De floretas molt garridas Que li roban es seu còr. Ja 'n el mon res li fa falta: Cuant allà té tantas flors No es estrañy qu' olvid sa mara Ni qu' olvid sa seua sort. Tant sòls floretas desitja, Amb ellas pensa tan sòls, Y mentras passa en replega, En replega sas que pòd. Veu despues lloir en terra, Com crestay ferid d'es sol, Una cosa que l'encanta Y un florí li assembla d'or. El cuy tot ple d'alegría, Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, Y camina, y may s'atura, Y un torrent troba llevò. Goijós se mira dins s'aygo, Y tan prest com passa es pont Aquells camps ja no verdetjan, Ja noy cantan rossiñols. Mes amunt tres veyas troba, Tres veyas que li fan pò, Que li surtan al encuantra Y si acostan á poc poc. Una va de peus descalsa, Y d'enagos non du tròs; A s'altra qu'es contrafeta Li tremola tot es còs. S'altra que va mes enrera, Abrigada amb un llansòl, Té's dits que d'aubóns pareixen Y se cara assembla d'òs. Amb ell se n'aplegan duas, El saludan, y amb vòl Una li prén sas floretas, S'altra li roba 's tresor. Es ninet á plorà 's pòsa, Sen devalla per un ròst, Y camina, y may s'atura, Y sas alas sent d'un còrp. Un monastir descubreixen Y ell pregunta: qu'es allò? Y sas veyas li responen: - Mira, nin, es sòl qu'es pòn. - No sentiu uns còps d'axada? Qué son, jermana, aquests còps? Respon se veya: - Es un monjo Que per tomba cava un clòt. - No sentiu unas esquéllas Que tenen molt trist es sò? Respon s'altra: - Son campanas Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original) Y s'altra que sempre calla Y derrera anava un pòc, S'acosta 'n es nin, el besa, Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. III. Com se mostían y cauen, Esfuyadas baix des brots, Sas flors qu' eran s' alegría D' aquest jardí tan hermos! Floretas blancas y blavas Floretas de cent colors, Ramells no faré de voltros Ni vendré ja á regarvos: Adios, floretas, adios. De lluñy s'en vénen sas ónas, De lluñy las du sa maró, Y cap n' arriba á sa plaja Que totduna no s'en torn. ¿Es que cercan altra terra, O 's qu'es pèrden dins es fons? Si sabeu, mara, d'ont vénen, ¿Ahont van eu sabeu vos? Ay! onas, adios, adios. Ja s'en van sas oronellas, Que de prest vendrán es tords, Y aquests dias tan alegres Serán dias de tristor! Es peñals de neu blanquetjan, Es mestral despuya es tronchs, Y an es còr també l' despuyan, També 'l gèlan sas fredós. Adios, alegría, adios. Aquells qui tastan sa vida Li troban un gust tan dols, Y cuant menos eu esperan, Qu'es d'amarg es derrér glop! Si d'entre ses mans mos fujen Sas esperansas del mon, ¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata N' está sempre desitjos? Adios, esperansa, adios. ¿Per qué heyá flors que matsinan Cuant tenen tan bon olor? ¿Per qué en so blau de sas onas Es blau del cel se confon? Per qué tot crestay s'entela? Per qué tot miray se romp? ¿Per qu' han de venir sas ditxas Si vénen per deixarmos? Adios, ditxa meua, adios. Des seu cavall que s'alluña Es trapitg qu'es ja de sord! Y encara derrera ets abres Axeca un nigul de pols. Es nigul s'escampa al ayre, Es trapitg es perd del tot: Ja may mes sobre la terra Tornarem á veuremos. Adios, per á sempre adios. Sentiu, mara? sentiu mara? Aquests aglapits, que son? Es meu còs tot s'escarrufa; Ay mara, quin tremoló! ¿Será ver axó que diuen, Qu'es ca d'es nostro pastor, Cada pich qu'es fosser passa, Es pòsa á lladrar furiós? Adios, vida meua, adios. Allá demunt sa muntaña S'axeca una vermeyó: Si 's es sòl que ja 's vol pondre, Com axí 's pòn tan dejorn? Es niguls vermeis s'apagan: Quin nigul s'en vé tan fosch! Tot el cel es ja tan negre Com si mitja nit ja fos! Adios, llum del cel, adios. Ay mara, es meus uis s'aclucan! Ay mara, preniume es pols; ¿No 's un ángel d'alas negras Aquest qu' ara em besa es front? Veig una paloma blanca, Darrera ey vola un falcó; Y s'en pujan, y s'en pujan, Ja no veig á cap des dos. Adios, mara meua, adios. IV. Ey havia un gran señor Qu' habitava es seu castell, Y á la vila no lluñy d'ell Ey vivia un llaurador. Una filla aquest tenia Blanca y róssa, jova y bella: Es señor perdud per ella S'abrasava nit y dia; Pues per tot aquell contorn No se tròba cap fadrina Que tenga cara mes fina, Ni qu' amb mes graci s'adorn. Cada volta que ell la veya Son amor li ponderava, Y ella totduna es tornava Com la grana de vermeya.
Y si li diu que l'adora, Y davés ella s'acosta, No reb may altra resposta: - Vos sou Conte y jo pastora. - Pues per tú pastó 'm faré, De grandesas ja 'stig fart. - Ay Conte, qu'eu vengud tard, Un altre es meu còr ja té. - Es Conte fòra de sí S'amaga dins un torrent, Y cuant ja no passa gent Se planta es mitg des camí. Poc despues veu compareixe Un jove que s' en venia; Era es jove qu'ell volia, Es rencor ley féu coneixe. - Mira, li diu, tu 'm fas nosa, O tú 'm matas ó jo 't mat: Un des dos d'aquest combat En jeurá devall sa llosa. - Y s' espasa li ofereix Qu' ell no vòl de cap manera; Pero 's Conte es desespera Y amb sa daga l' envesteix. Es combat acaba pronte, Aquell jove dóna un crit, Perqu' es tem que dins es pit Li afica sa daga es Conte: Y antes de caure en es fang, Sa sang que li ratja empara, Y an es Conte per sa cara Tira un glop d' aquella sang. Es Conte la se fa neta En sas aygos d'es torrent, Y an es mort el du rebent A 'nterrar dins una pleta. Tres ò cuatre nits despues S' en entra á ca sa pastora, Qu' es seu estimad añora, Y res sap de aquell sucés; Y com la veu tota sòla, Y com la veu tan hermosa, Y com la veu desdeñosa, S' enardeix, es céga, es vòla, L' agafa per sa ma blanca, Dins un cuarto la se'n du, Y amb còr tan ardent com du' Sa porta des cuarto tanca. - Estimad meu, ajudem, - Sa pobre pastora crida, Y cau totduna 'smortida, Y de cuant passa no 's tem. No 's tem qu' un fantasma blanc Sen entra y as Conte mira, Y amb ma tota d' òs li tira Per sa cara un glop de sang. No 's tem que storad y fred Es Conte fuig al moment, Y corre an aquell torrent Com un céro mort de sed. Pero 'n va 's rentá sa cara, En va fonc es seu trabay; Londemá dins un miray Tacada la 's véu encara. Dins un cuarto se tancá, Y á las foscas, y tot sol, Ni una finestra obrir vol, Ni un des páges deixa entrá. Y cuant es ja bé de nit An es torrent s' en devalla, Y es rénta, y es rénta, y calla, Y s'en torna an es seu llit. Y cuand ja qu' es auba creu Sols obri una retxilléra, Devant un miray espera, Y sa sang encara veu. Y axò passa cada dia, Y tots diuen que s'amor Ha causad an es señor Una 'straña malaltía. Y de sèt añys per espay Cada nit se cara es rénta, Y cad' auba li presenta Aquella taca 's miray .

V.
Ahónt va sa pajeseta? Ahont va tan dematí? - Jo m'en vaig á cohir rosas, Qu' un ramell ne de cohir. - Qué mes rosas que sas teuas? Quin ramell vòls mes garrid? - Sas rosas qu' á mi m'agradan Son sas rosas d'es jardi. - Oh! no y vajas, pajeseta, Qu' encara es molt dematí. - Fan mes bò plens de roada Es rosérs qu' están florids. - No sabs tú que sas ponsellas Fins mes tard no s' han d' obrir? - Sas rosas mes acopadas Es colors ténen mes vius. - Oh! no y vajas, pajeseta, Si es per tu qu' han de servir. - Ó serán per mi sas rosas, Ó serán per qui jo 'stim. - Deu t'en guard que succeyesca, Deu t'en guard d'aquest perill. - S'estimad allá m'espéra Y éll ne cuy devora mí. - Oh! no y vajas, pajeseta, Conversem un rato aquí. - S'estimad em reñaria Si fés falta en es jardi. - Qu' has de fer d'aquestas rosas De que mòstras tal desitg? - En teng d' anar carregada En es ball d'aquesta nit. - Oh! no y vajas, pajeseta, Per la Verge t'ho suplic. - Pero res ella s'escolta Y segueix es seu camí. - Per qui tocan sas campanas Amb un sò tan llarg y trist? - Tocan tréts per una jova Que flors anava á cohir. - Per qui ploran sas fadrinas? Per qui ploran es fadrins? - Ploran tots sa pajeseta Que ha picada un escorpí. - Si es axí, per quina causa No van tots de dòl vestids? - Es que tots aquí venian En es ball d'aquesta nit. - Y com es que es seu baúl Vermeyetja vist d' aquí? - Es que el tapan tot sas rosas qu' ha cohid vuy dematí. VI. Magnífica es sa colcada Qu' acompaña se novía Des castell de Roca-freda A s' iglesia de la vila; Cavallers, y hermosas damas Cubèrtas de joyas ricas, Pages amb ricas llibrèas, Cambréras tot enllestidas. Es juglars que cantan glòsas Van devant, y entr' ells s'afican Ets atlòts amb cañas verdes Y amb ramells de flors sas ninas. Cent atxas de vent encesas Fan llum á sa comitiva, Perqu' abans de trencar s' auba Des castell era sortida; Y passant per boscs espessos Assemblan de lluñy espiras, Que s'encénen y s'apagan Per entre matas y ausinas. Es noví n'está tot gloria A 's costad de sa qu' estima Mes qu' es còr que li batega, Mes qu'ets uys amb que la mira: Perqu' es pura com un ángel, Segons sa fama eu publíca, Y es nobble com una reina, Y es com un sòl de garrida. Ben cert li tendria enveja, Si tengués encara vida, Un cosí d' aquesta dama Qu' en es seu castell vivia. Amb uys ardents la mirava, Y per mala sòrt un dia S'en ana axuxí á la guerra, Y caygué ple de feridas. De tal desgraci al pereixe Poc s'en dolgué sa cosina, Si bé des cap d' alguns mésos Tirá llarga malaltía. Bona ja, sovint la veyan Tota sola, pensativa, Com si dugués aficada Es mitg des còr un' espina. D' un torrent á sa vorera Es capvespre anar solia, Y allá s'asseya, y s'estava Com si 's quedás adormida. Molts de Contes y Marquesos Sa ma seua pretenian, Y ella sempre á tots los deya, Qu' es seu còr á cap s' inclina. Pero tant pregá son para, Tant rallaran sas amigas, Qu' á la fi doná esperansas A Don Juan de Tornamira. Per cumplirli sa promesa A l' iglesia s' encamina, Amb so vel tirad derrera, De vellut y d' or vestida. Ets seus uys no resplandexen Tant com antes resplandian; Pero encara es tan hermosa Qu' á Don Juan bé l'encativa. - ¿Per qué, li diu, prenda meua, T' he de veure tan alisa, Cuant tot lo que mos rodetja Es perfums des goig respira? - No sents un infant que plòra? - Son aucells qu' alegres piulan. Mira, mira com claretja S' auba de sa nostra ditxa! - Cuant mes s' acosta á l' iglesia Sa dama 's pòsa mes trista, Ets seus uys li llagrimetjan, Y de tant en tant suspira. - Ara si qu' estig segura: No sents un infant que gisca? ¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, No l'entregan á una dida? - Cap infant per aquí plòra. Serà es bèl d' una cabrida. ¿No las veus qu' están d' alegres Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom) Mes anvant d' aygo que corre Sent sa remor per desditxa, Y es torna axuxí mes blanca Qu' es seu vel de mossolina. (muselina) Ets seus uys en plòrs esclatan, Y cuant an es pònt arriba, Els-a clava demunt s'aygo Qu' es sòl ixent illumina, Y amb un crit de mort esclama «Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., Aquest pobre infant se néga, Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?) No 'l veis qu' alsa sas manetas? Qu' es seu cossét tot s'avincla? Treislo...; donaré á qui 'l trèga Mon collar de pèrlas finas. » Sustads d' aquestas paraulas Tots van cercant amb sa vista, Y sols prop d' una jonquera Veuen s' aygo qu' es movia. Ella p' es front sa ma 's passa, Y entre dénts y empagäida, «Teng pò, diu, de tornar loca, M' engana sa fantasía.» Y es qui cualcan devòr' ella La segueixen y caminan, Tots amb sa boca tancada, Tots amb sa cara mostia. Cuant arriba n á l' iglesia Tot saluda sa novía; Ets òrgas amb veus solemnes, Sas campanas que repican, Es ciris á mils encesos, Es domassos, sas catifas, Y sa gent de tot es pobble Que davés s' altar s' apiña. Poc despues, cuant es prevere, Revestid per dir se missa, Li pregunta, si sé' esposa De Don Juan ella volia; Com si tocás una brasa Sa ma totduna enretira: Un nó sec allá retròna, Y en redó 'sglayada gira. Surt, pren es cavall, s' en munta Li dona tota sa brilla, (brida) Y corrent corrent s' en torna An es seu castell fadrina. Pero un altre pich s'atura Demunt es pònt, s' aygo mira, Y á 'n es qui vénen derréra «Salvaulo! Salvaulo! crida. No 'l veis qu' está demunt s' aygo? No 'l veis qu' em demana vida? Fill meu!....» Y estenént es brassos An es riu de cap se tira. VII. Cuant es mitja nit en punto, Y ses buscas d' es rellotje, Com á jermanas parugas S'arramban lo mes que pòden; Tocan dotze campanadas Que dins sas tombas retrònan, Y a'n es morts els-a despertan Mentras tant qu' es vius s'adormen. Heyá llòsas que tremólan, Heyá llósas que no 's mouen, Heyá sombras que s' axecan Y es cementeri revoltan, Com a processó de monjos Qu' en contemplació devota S'hora baixa fan els passos, Y es claustro en silenci rodan. Una mara desdichada Cada vespre en aquest' hora Anava á plorar sa filla Y á seura demunt sa fossa. S' amor qu' en son pit conserva Li dona coratje y forsa, Y no té pò de sa fósca Ni de quedar tota sola; Perque á mitja nit en punto Dotse campanadas tocan, Y un suspir sent com un eco Des suspirs que ella renova. Y encara que res mes sénta D' aquell poquet s' aconhorta, Y antes que s' en vaja dóna Cent besadas á sa llòsa. Una nit, però, molt fosca, Aquella mara allá 's troba Mes que ses altras vegadas Plorosa, afligida y groga. Aquell suspir no li basta, No li basta estar defòra Parlant amb sa seua filla Sensa qu' ella li responga. Y li diu: - Filleta meua, Per què no 'm dius cualque cosa? ¿Per què 'm plañs una paraula Y aquest trist consòl em robas? Respònme, que som ta mara, Qu'un añ just fa vuy que 't plòra, Y densá que tu li faltas Sa vida que té li sobra. - Axò plorant repetia, Y una veu sentí llevònses, Com per derrera sa grasa Es sént sa veu d' una monja. - Ay mara, mara estimada, Per què veniu tota sola? ¿Què s'ha fet es qui m'havia Donat d' amor tantas pròvas? Per què s' última no'm dóna? ¿Per què cada nit no posa Un ramell de flors y murta D'es meu sepulcre á sas portas? Per què no vos acompaña? ¿Per què aquí ja may s' acosta, Y aloménos sentiria Es suspir qu' eus aconsola? - Filleta, filleta dolsa, D' éll no' n vulgas sebre novas: Si aquí tens ta pobra mara, Tots ets altres qué t' importan? - ¿Què m' importan, deis? ay trista! ¿Es posibble que tan pronta M'olvid s' ingrat, y qu' un altra D' un còr qu' era meu disponga? - No penses amb éll filleta; En aquest moment tal volta, Per sa primera vegada, Abrássa á sa seua esposa. - Anau, no torneu ma mara, No m' estigueu pus devora; Es meu suspir vuy acaba, Ara ja del tot som morta. VIII. - Per una Contessa em deixas? Per ser Conte m' abandonas? ¿Y no tens pò d' una ditxa Qu' et còsta sa meua afronta? ¿No 't recorda ja com deyas Qu' era jo sa mes hermosa, Y ara em deixas per qu' un altra Es mes rica y mes señora? ¿Còm havia jo de creure Qu' unas paraulas tan dolsas, Poguessen, per durme á pèrdre, Sortir de boca traidora? Tu qui 'm pots mirar no 'm miras Y si 'm mira cap persona, M' hauré de tapar sa cara Tota plena de vergoña. Jo 'stig plorant y tu frissas? Véten, ingrat, y no tornes, Que si t' en dus s' esperansa No vuy res mes que una tomba. - Ets àbres mudan sas fuyas, Ets aucells mudan sas plomas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Don Jordi parteix, y deixa Plorant á Dona Ramona, Que te es còr de pedra mabre Y aquells plòrs no 'l poden rompre. Era ja lluñy de la vila, Y passant per una cóma, Troba un pobre véy que resa Y li demana llimosna. Per no aturarse sisquéra Es temps de trèure sa bossa, Li passa de llarg, y es pobre Esclama ab veu llastimosa: - Que sia aquest Pare nostro Per s' ánima d' una jova, Qu' es morta vuy de sa péna Que li dava sa deshonra. - Don Jordi qu' eu sént, es gira, Una volta fa radona, Y tan sols veu que s' alluña Una cosa com un' ombra. Poc dura demunt sa plaja Sa blancor que fan sas onas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Molt de préssa va Don Jordi, Y cuant comènsa á fer fosca Descubreix iluminadas D' un castell antig sas torres. Sa Contessa á sa finestra Plena d' ansi 's minuts conta, Y troba que poc l' stima Cavaller que tant se torba. El veu á la fi qu' arriba, Y com el veu que tant corre Tot es seu disgust s' espassa, Es seu còr tot ley perdona. Mentras tant qu' es dos se parlan Y parlant mes s' enamoran, Un suspir de part derrera Sa conversa vé 'interrompre. Don Jordi qu' el sént, es gira, Aquell suspir el trastorna; Ja no escolta sa Contessa, Es silenci sols escolta. Y encara qu' á ningú veja No es possibble qu' el confonga, Perque bé sap qu' es aquella Sa veu de Dona Ramona. Sa roada es camps platetja, Es sòl axuga sas gotas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Es vespre mateix Don Jordi Dins sa capélla en gran pompa, A sa Contessa qu' estima Sa ma com espòs li dona. Ja mes content no 'staria Si alcansás una corona, Ni ella si reina la féssan N' estaria mes goixosa. Despues d' un sarau magnífic, E' una gran sala qu' adornan Dràp de ràsos y catifas, Es novís alegres sopan. Molts de señors, molts de pàges, Sas damas qu' heyá son moltas; Pero en graci y hermosura Sa Contessa guaña á totas. Acabada ja sa festa, Esgotadas ja sas copas, Es novís sa despedeixen Dets amigs que tant els honran. Just com entran dins es cuarto Toca es rellotje las dotze, Y enb una friseta negra Es cobrillit se transforma. Cuatre atxas de cera groga Estan cremant dins s' alcova, Y demunt es llit estesa Una jova blanca y rossa. Inmòbil Don Jordi es quéda, Axò que veu l' aborrona, Péga un crit, y mes paraulas, No li surtan de sa boca. Sa Contessa crida auxili, Es criäds, es pàges corren; Per tot miran, y sols veuen A Don Jordi qui tremola. Mentras tant un altre pàge Entra y diu á sa señora: Are han vengud á fér sebre Qu' es morta Dona Ramona. IX. Espòs meu, tu qui m' estimas En s' ardor que jo t' estim, Per què ets uys te llagrimetjan? Per què vas tan pensatiu? Per esser tots dos ditxosos Lluñ del mon tots dos vivim: Si som jo sa teua gloria, Per què 't veitg tan afligid? - Si es ver qu' ets sa meua gloria Per què te alluñas de mí? ¿Per què t' en vas tota sola A plorar devòra es riu? - M'has vista tu que plorava? No 'n fassas cas, no: jo 'stig Devòra tu tan contenta! Jo som en tu tan felis! - Em dius tú qu' ets venturosa Y plòras mentras m' ho dius? - ¡Espòs meu, si tu sabéssas Lo que tant me fa patí! - ¡Si sabéssas quina péna Té es meu cor tan oprimid! - Un añy fa que mos casárem. - El fará demá matí. - Cuant sortiam de l' iglesia Ple de goig sentia es pit, Y topárem una veya Asseguda en es camí. Totom diu qu' es una bruxa Que te pacte en s' inimig, Y s' acostá y á s' oreya Axó no més em va dir: «Abans de qu' es sòl se pònga Conta sas flòrs des jardí. » - Y cuantas flors ey trobares? - Trescentas xexanta cinc. Cada dia els he contadas Y em tremolavan es dits, Y una flor, se mes hermosa. Em faltava cada pic. - ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, Que fa molt de temps que viu Dins una torre esfondrada D' aquell castell tan antig? Cuant sortiam de l' iglesia S' acostá devora mí, Y amb una veu molt profunda Em doná aquest sòl avis. «Contarás bé sas estrellas En punto de mitja nit.» - Y cuántas estrellas véres? - Trescentas xexanta cinc. Cada vespre els he contadas, Plorant casi com un nin, Y s' estrella mes hermosa Em mancava cada pic. Mira el cèl, qu' está de negre, Mira 'l que demá matí No tendrá ja cap estrella. - Ni cap flòr tendrá 's jardí.
X. ¿Veus aquella polsaguéra Qu' alsa corrent un cavall? Sents que tròta? Sents que tròta? Qui li cualca no s' Don Juan? - Ay mara, la meua mara, Prest á sa torre pujau, Y mirau si 's cavallér Demunt sa terra ombra fa. - ¿Qué me dius, filleta meua, Qu' em vols di' amb aquest esglày? Ton marid es el qui vé. - Mon marid qui 'm vé á matar. - Qué me dius, filleta meua? Si es éll qui t' estima tant! - Ay mara, la meua mara, Tot vos ho hauré de contar. Ja sabeu qu' un més havia, Sols un més qu' eram casads, Cuant per desgraci á la guèrra Don Juan s' en hagué d' anar. Per recordansa una prenda Jo li deya qu' em deixás; Que fos gelós no sabia, Y éll s'ombra seua em deixá. Cuant s' en anava, en es pàti Sols feya ombra es seu cavall, Y á sa pared d' es meu cuarto Sa seua ombra es va quedar. Sèt semmanas se passaren, Y un capvespre p' es meu mal An es page qui 'm lletgia Fito fito el vaig mirar. S' ombra qu' era molt obscura, Que llevónses era igual A sa qu' en punt de mitg dia Ets abres en terra fan, Poc á poc, ay mara meua! Ménos fosca es va tornar, Com si una boyrina clara Baix d' es sòl s'hagués posad. Sols tres dias se passaren Y es page em besá sas mans; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant sa lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren Y es page s' ajonoyá; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Ay mara, la meua mara! Qué mes vos teng de contar? No havian passad tres dias... S' ombra del tot s' apagá. - Sents, sents el cavall que tròta? El cavallér entra ja, Y antes qu' el mirás s' esposa Totduna en tèrra mirá. Y tan prest com mirá en terra Un crit doná molt amarg, Y entre es brassos de sa mara Desmayada va tombar. - Correu pàges, correu pàges Veniu prest aquí Don Juan, Qu' ha causad á vostr' esposa Tanta alegría un desmay. - Mara, mara descuidada, D' alegría no será: Será qu' ha vist sa meu' ombra Y li ha féta faredad. Jo m' en vaig aná á la guèrra Com un cavallér honrad, Es meu còs ombra no feya, Sols ne feya 's meu cavall. Sèt semmanas se passaren Y un poc d'ombra 'm va sustar: S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Sols tres dias se passaren Y em vaig teme qu' en es camp, Feya ombra com sa d' ets abres Cuant se lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren, Y jo m'en venia aviat, Qu' aquella ombra 'm perseguia Com s' inimig mes fatal; Poc á poc s' enfosquí s' ombra Just com sa qu' ets abres fan, Cuant una boyrina clara An es sol li está devant. No havian passad tres dias, Tota s' ombra feya ja, Y es precis qu' an aquest' ombra La cubresca jo de sang. - XI. Què 's de llàrg aquest camí! Aquest sòl què 's de calent! Jo 'm múir de sed, y no sent Remor d' aygo per aquí! Pastoret, bon pastoret, Axí Deu te beneyesca, ¿No 'm darias aygo fresca, Que m' estig morint de sed? - Seguiu, jermà, per amunt, Entrareu dins una plèta, Y si preniu per la dreta Un torrent veureu al punt. - De polls gròssos un apleg Desd' aqui comèns á veure, Allá si que podré beure... Ay, qu' es torrent está sec! Traginér, bon traginér, Qu' á ciutad anau cap dret, Jo m' estig qu' em múir de sed, No 'm direu que teng de fer? - Seguiu per amunt, jermà, Passareu per prop d' un hort, Y veureu per bona sort Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) - Ja 'm pareix veure es cintéll... Ay quin clòt! qu' es de farest! Qu' es de fondo! y no heyá rest Per tréure un poc d' aygo amb éll. Jo m' estig morint de sed: Llauradó, bon llauradó, Daum' aygo, axí Deu vos do
Aquest añ un bon esplet.
- Entrau dins es bosc, veureu Com un pont formad de peñas, Y no lluñ d' aquestas señas Una fònt ey trobareu. - Es cap derrér veig es pont, Jesus! quin bosc tan espès... Cerc y cerc y no trob res, P' en lloc pug trobar sa font. Ja comèns á sentí 's fred: Ay qu' es dia, es sòl s'en va! Ermitá, bon ermitá, Jo m' estig morint de sed. - Fill meu, d' aquest bosc sortiu Caminau, feivós avall, Trobareu molt prest un vall, Per sus mitg ey passa un riu. - Per un caminoi estret S' en debaixa es pelegrí, Y abans qu' arrib á la fi Prop des riu cau mort de sed. Y l' entèrran dins uns fòssos, Y s' aygo qu' en vé á la plena Trascolant per dins s' arena Li remuya tots ets òssos. XII. Per una cóma desèrta S'en venia un pelegrí, Cantant una cansó alegre Amb un tò de veu molt trist. De cada passa que dóna Faredad li fa 's trapitg; Y tots es abres que tròba Están ò secs ò mostís. Una iglesia á sa vorera Va trobar de son camí: Sas pareds té molt oscuras, Es portal té molt antig. Dalt una torre esfondrada Va sentir gemecs seguids, Com es d' una mara jova Qu' ha perdud son primer fill. Y era un mussòl qu' ey venia, Qu' ey venia cada nit, Y no sáben d' hont venia Que ja may ningú l' ha vist. Feya fosca, fosca negra, Cuant entrar ey va dedins: No y havia altar ni ciris, Sols una tómba allá 's mitg, Y demunt ey resplandia, Amb un resplandor molt trist, Un llantonér qu' aguantava Llantons encesos á mils. Alguns axuxí s' apagan Perque s' òli han consumid, D' altres que claror no davan Se n' encénen axuxí. Un mònjo heyá qui 's pasetja D' un hábit negre vestid, Y riu si un llantó s' apaga, Si un s' encén dóna un suspir. - O fraret, lo bon fraret, Quín es aquest monastir? ¿Voldriau darme posada Per aquesta santa nit? - Aquesta nit será llarga, En tèrra heurás de dormir, Y no tèmas qu' et despèrtan Fins qu' el mon fassa un croxid. Jo som la mòrt: tots ets hòmos Un llantó ténen aquí: Cuant se seua llum s' apaga Es señal qu' han de morir. - Com tremola, com tremola Concirós el pelegrí! Té 'ts uys que li llagrimetjan, Es seu còr fa s' esclafit. Un llantó que s' òli acaba, Li señalava amb so dit, Y la mort li responia: Es el teu, bon pelegrí. - Possaumí un poquet d' òli, Que som jove per morir... Aloménos cuatre gotas, Sols que bast per una nit. - Pero sord éra aquel mònjo Y es seus gemecs no sentí, Ni li haguera dad consòl Per mes qu' els hagués sentids.
A UNA FALGUERA. Tot son flòrs á sa voréra D' es màrges y d' es camins: Es desèrt que mes trist éra Floreix en sa primavéra Com floreixen es jardins. No falta, si bé s' obsérva, Cuant vé son témps una flòr Qu' adorna es brot de cad' herba, Y s' hermosura consérva Fins qu' es mostía y se mòr. Una es blanca com s' estrella Qu' es vel de sa nit esmàlta, Un' altra per maravella Es vermeya com se gàlta De ruborosa donsella. Una imita es grog de s' òr, S' altra es blau del cèl mes fi, Y també heyá cualque flòr Que de colors un tresòr Té com s' àrc de sant Martí. Però may he vist que fés Flòrs un' herba molt estraña Qu' abunda p' es sementés, Per sas comas y muntaña De sa vila qu' estim més. Es planta de forma rara, Y per cèrt no merexia, Qu' amb élla fos tan avara Naturalesa qu' es mara De tot cuant sa tèrra cria. De molt esquisit trebay Té sas fuyas sempre verdas, Y es mitg de s' incult espày Las òbri com un ventay D' entreteyàdas esquerdas. Y com es tan falaguéra Que pareix de filigrana, Encara que flòr no 'spéra Li basta es nom de Falguéra (helecho) Per mostrarse tan ufana. Planta hermosa, ¿qui t' ha dad Un nom que sòna tan dols? Téns es nom mes agraciad Qu' he sentid may entre 's molts Qu' á sas hérbas han posad. Que mo diguéssas voldria, Si se meua veu enténs, Perque té tanta armonía, Que no 'l sént sens alegría, Y t' estim sòls perqu' el téns. Còsa es trista que no surta Es mitg de sa teua pàuma Ni una flòr de vida curta, Cuant ne té se verda murta, Cuant ne té se pòbre vàuma. Cuant cad' añy de flòrs se vest Tota planta hermosa ò lletja, Sia qu' algun temps mes prest La sembrasen dins un test O nasqués dins una esquetja. Emperó si ara 't recòrd Aquesta desdicha teua, Sols es per darte conhòrt, Perqu' axí sa teua sòrt S' asembla mes á sa meua. Tú ets verda com s' esperansa, Y mòrs antes de florí, Per axò éts una semblansa De s' esperansa qu' em cansa Y may se cumpleix en mí. Y molt mes que p' es paratje Aquí hon te sòlc veure jò, Molt mes que p' es téu fuyatje T' estim perqu' ets un imatje... Un' imatje d' es méu cò.