Souhaits de bienvenue adressés a Ferdinand le Catholique par un poète barcelonais

1882

87. Souhaits de bienvenue adressés a Ferdinand le Catholique par un poète barcelonais, en 1473. Estudio de crítica histórica y filológica, por D. Alfredo Morel-Fatio.

https://www.persee.fr/doc/roma_0035-8029_1882_num_11_42_6213 (varias páginas escaneadas).

Publicado en la Romania, núms. 43, (Julio 1882), y 61, (Enero 1887), tomos XI y XVI: páginas 333 - 356 y 92 - 97 respectivamente.

El poema consta de 225 versos, y su autor revela que no estaba acostumbrado a escribir en puro castellano, a pesar del esfuerzo que hizo para saludar en esta lengua al monarca aragonés. Abundan en él, por consiguiente, las palabras y giros extraños, y así es su estudio de gran utilidad para la historia de nuestra lengua.

En el análisis hecho por el Sr. Morel - Fatio trata primero de las modificaciones fónicas, siendo de notarse las siguientes:

a átona por e. - Ejemplos: bozas, enamigos = voces, enemigos.
e por a. - Ej.: egenos = agenos (ajenos).
e final átona por o. - Ej.: testes, viente = testo, viento.
u átona por o. - Ej.: queus (queos) = que vos; suspecha, bufetadas (chapurriau bufetada, bufetades) - sospecha, bofetadas.
ie por e. - Ej.: presidiente = presídente.
ue por o. - Ej.: puenga = ponga.
c inicial por g.- Ej.: critos, colpes = gritos, golpes = chapurriau crits, cops.
T final por d. - Ej.: virtut, grant = virtud, grand.
s por ç, y. - Ej.: verguensa, punision = verguença (vergüenza), punizion (punición, castigo).
tz por c. - Ej.: suitzia = sucia.

Después se ocupa el crítico francés de las modificaciones gráficas; y es de advertir que en el poema se pone la h entre dos vocales para indicar el hiato.

Estas particularidades las hace en parte propias Morel-Fatio, con muy buen acuerdo, del dialecto aragonés; porque, efectivamente, la lengua antigua aragonesa, así mencionada desde principios del siglo XV (Véase Colección de documentos inéditos del Archivo deAragón, tomo I, pág. 103), sustituía los diptongos ie y ue por e y o; la d final por t; la ç o y por s; la ñ y ch por ny, tx y x, y pronunciaba nt, rt, y no nte, rte, como los castellanos. 

https://archive.org/download/coleccindedocum00araggoog/coleccindedocum00araggoog.pdf

No faltan tampoco formas catalanas en este pequeño poema; pero, a nuestro juicio, puede considerarse principalmente como un ejemplo precioso del lenguaje aragonés.

Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

POESÍA A VALDERROBRES

Este divendres publiquém una poesía que lo autó ha escrit en mol cariño al seu poble.

Juan Carlos Abella, Abelha en portugués :

A Valderrobres li vull contá
perque mai me dixe de agradá
de este poble estic tan enamorat
que no lo puc cambiá per cap.

Lo pon de pedra y lo portal de San Roc
san de disfrutá poc a poc,
prénte tems pa fet una foto
o pa assomát al riu, que dingú tu conto.

y cuan vorás la plassa y lo ajuntamén
entrendrás per qué agrade a tanta gen
tamé están la fonda y lo Pelleric
y fan un conjún mol bonic.

A dal de tot lo monumental castell
relluix ben orgullós tot ell,
es una joya del art aragonés
cada día que passe lo volém més.

La iglesia es dins del estil gótic
potsé lo seu monumén mes bonic
y a la seua vora te lo campanal
tan gran que te fara mirá cap a dal.

Cuan passejos pel carré San Roc
fesu tamé mol poc a poc,
vorás tanta bellesa a cada racó
que eixirás ben plé de emosió.

Lo carré del Carmen, y lo del Pilá
tamé se tenen que visitá,
les seues cases en les parets de pedres
pareixen noves de tan ben cuidades.

Costa del Notari, Portal de Bergós,
lo carré Plá, y los llavadós
lo del Ball, y lo carré Bonaire
de bonics animen a que la gen vaigue.

Tampoc mos podém olvidá de la Solana
pos tamé es mol visitada.
Plassa Santa Agueda, carrés Parras y Solanet
fan un conjún mol boniquet.

Lo pon de ferro parle en lo riu,
no te enfados mol, aixó li diu,
que cuán traus lo genio me fas patí
pos que ñá mol perill te volía dí.

La arrabal s´ha fet mol gran,
no pare de tirá per abán,
es aon vivím la mayoría
allí fem la vida de nit y de día.

A la Caixa y al Perigañol
natros tamé los volém mol,
tota la vida mos porten vigilán
quina sort que mos cuido algo tan gran !

La Mola y tamé la Picossa
en lo pantano, no són consevol cosa.
San Miquel y lo Tossal del Rey
allá adal imposen la seua ley.

Los Sans, y Santa Madalena
són ermites en molta solera,
están voltades de pins y de carrasques
que fan sombra pa que tu hi vaigues.

Te escric en la llengua que mas donat
en la que tots sempre ham parlat
orgullosos li diém lo Chapurriau
y es una llengua plena de pau.

De parlá així no mos volém avergoñí
pos es part del nostre patrimoni,
a la nostra identidat la fa espessial
per aixó sempre tením que guardál.

Lo colom li diu a la perdiu
cuan volen juns per damún del riu
ficsat cuanta bellesa que ñá
de aquí no mon podém aná.

Valderrobres té sintonía de colós
de los mes majos, los millós,
per aixó en tan espessial
y ve tanta gen a visitál.

Valderrobres al turisme enamore
y cuan sen ván, algún ne plore
no se pensáen trobá tanta bondat
y de este poble san enamorat.

La Caixa y la Picossa se donen la má
per a així juntes podé cantá:

"Valderrobres cause furor
pos es bellesa y es amor".

Per qué

La poesía de avui te que vore en natros, es una pregunta, a vore si la sabeu contesta.

Juan Carlos Abella

 

" ¿PER QU É? "

Per qué no te volen chapurriau?
no puc entendre tal cosa
es algo que no se justifique massa
pos sempre ha segut una llengua de pau

Per qué los fas tanta nosa?
no te poden vore ni en pintura
te tenen tanta amargura
pareis que te odien en tota la seua forsa

y lo mes trist es aquella gen
que de esta llengua han renegat
de la primera llengua que han parlat
y no aleguen un perqué convinsén

qué ha passat chapurriau?
qué es lo que troben tan mal?
Per qué no troben normal
que parlem lo chapurriau?

que natros naissem en chapurriau
a tots los volem dí
que no mos faiguen patí
pos tamé mingem en chapurriau

dormim en chapurriau
y no u volem cambiá
y cuan mos anem a enamorá
mos declarem en chapurriau

mon enriem en chapurriau
cuan tenim ilusió
y cuan tenim tristó
plorem en chapurriau

tota la vida la vivim en chapurriau
y a la vida veem pasá
y cuan esta se vol acabá
mos morim en chapurriau

potse aixó los fa envecheta
que mos tinguem tanta fidelidat
que mos vullguem asta la eternidat
que aixo no es cosa menudeta

perque pensem en chapurriau
forme part de la nostra identidat
y tota la vida lo ham defensat
per aixó som la gen del chapurriau.

Azanuy , poesía

http://www.azanuy.com/taxonomy/term/13

http://www.azanuy.com/content/cena-de-la-chen-dazanuy-barcelona-paco-mosemportella


Si toz me donaz permiso
tos querria saludá
y di que estigo contento
con tanta chen del lluga
y pa empezá als primeros
que yo queriba nombrá
son Antonio y Tereseta
deIs que han veniu a cená
Que son els mes veteranos
y el queriba resaltá
y a su filla Conchita
que no podeva faltá
José María de Colls
que no podeba fallamos
que chunto con la señora
tamé son deIs veteranos
y Miguel el de polita
ixe que sabe cantá
a yo me va di Pepita
que ella el va criá
y yo te digo Pepita
que el podrias destetá
que Miguel Angel y César
se tos podrian casá
y tien en cuenta chiqueta
que tindrás a qui criá
Pepita y Raul Augusto
sabez qui tos quiero dí
han veniu con la familia
son de casa Mallotí
Rosendo tampoco mos falla
su chermana Josefina
pa que estiga tot completo
tomé su filla Virginia
y Montserrat de Constante
que tamé sabe cantá
con Rafael que es su marido
no mos podeba fallá
y Luis de Carpintero
con la señora aqui está
y con la chen de Azanuy
sen han veniu a cená
Pepita y Eugenio son
de Pallarol del rincó
Que han veniu con els fillos
chuntos a esta reunió
De casa Mosenportella
no mos han fei fuineta
José María ixe gordo
ni tampoco Esperanceta
y Ana que es mi cuñada
y la Montse y Eduardo
y otra pareja me queda
que son la Pili y Juanjo
el de la Franchovaquera
y de la Mateixa rama
son tomé Angela y Carlos
su mare se diu Pepita
y yo que me digo Paco
y la dona de Roberto
que es filla de Petra y Cayo
y Mari Carmen y el novio
tomé estan entre nusatros
Manolo y María Teresa
ya sabez toz qui son ells
María teresa de Merlli
Manolo de Campurrells
Valentín y María Luisa
que son de casa Manuela
y Marisa con el novio
tomé han Veniu a la cena
Viuen al carré Marracos
a casa Pepi han naxiu
Herminia el fillo y la filla
con nusatros han veniu
José María y la dona
no me acordo com se diu
Pedro y Mercedes tamé
mos acompañan avui
Poquito Faure y la dona
el fillo de Francisquet
y son de casa Faure
del carré del Pilaret
Mariano y Manolita
son bailarins de primera
de casa Ignacia son
no mos fallan a lo cena
Juan y Mari son mol majos
els dos son una hermosura
y cuan vienen al estiu
se están a casa del Cura
Pilar y Armendo que majos
el segundo o el primero
direm de casa Colás
á direm de casa Soguero
Juan Antonio y la señora
de agon es este chiquet
un troz de casa Cordona
y un atro de Manolet
Una pareja mol maja
y tamé mol simpaticas
Pepe y María se diuen
y son de Pedro Benito
son de la Franchovaquera
Fermin tamé Joseret
de una familia mol llarga
eban els mes chovenez
y els dos se van casá
con un parell de chermanas
Fermín se va llevá a Flora
y Joseret a la Juana
Asun y el novio tamé
han veniu aquí a cená
si el an pasat ya van vindre
no mos podeban fallá
Els de casa Colaset
que son bona rafollada
que familia mes unida
y que familia mes maja
José María y la Seni
pa que tos quiero contá
entre els fillos y els choves
deu que sen van apuntá
Miguel de Paulo y la dona
no mos han queriu fallá
y aquí els tenim con nusatros
lo mateix que el on pasat
Violeta y su marido
de Teixidó o de Felip
la mitad de cada casa
y els tenim aquí esta nit
No toz poden presumí
tindre amigos de verdat
yo puedo di que presumo
me teniz que perdoná
queu parlle tanto de yo
y que tol quiera explicá
ells son José y Teresina
als que quiero de verdat
y que aqui mos acompañan
perque han veniu a cená
y tamé han veniu con ells
CarIos y José María
con las donas que se diuen
Ana Rosa y Elvira
Un troz de casa Calistro
y otro de Pepet de Andrés
que vien con dos Valentinas
y que toz saben qui es
Paco solo tos deseo
que tol pasez ben els tres
Dos que tampoco mos fallan
de Palosum Trinidad
Antonio que es de Bayona
tos aprecio de verdat
Mari la del Almuniero
con el marido no fallan
perque quieren a Azanuy
a cená mos acompañan
De serrana Rosalía
de Godoy es el marido
que el an pasat me va di
que ixo teniva que dilo
María Cllusa y marido
tamé han veniu a cená
que el an pasat ya van vindre
y mol ben sel van pasá
Josefina y el marido
que no mel quiero olvidá
es de casa Palosum
que está pel suelo el llugá
Carmencita de la Sierra
Carmencita de Portella
y su marido Francisco
tamé han veniu a la cena
Enrique Cozme y señora
mos han veniu mol cargaz
coma cuan llegan els reys
que han veniu adelantaz
te quiero doná las gracias
per la colaboració
ya se que per Azanuy
es capáz de felo tot
Andres Obis y señora
si no sabez qui es ell
no mes tos tingo que di
fillo de casa Rafel
lo mateix que su chermana
mos acompaña tamé
que esta cena de Azanuy
no se lan queriu perdé
Vienen chuntas a la cena
que per ixo son chermanas
son Montserrat y Julieta
y fillas de casa Juana
La Tere y Gloria de Faure
que tamé dim del chalet
a esta cena de Azanuy
han queriu vindré tamé
y Mercedes la chermana
y Pepita y el marido
que tamé mos acompañan
a esta cena de amigos
José Luis el de Roles
con la señora ha veniu
que igual que toz nusatros
sen acordan de Azanuy
Tamé viene con el marido
Elvireta Patatá
que a esta cena de Azanuy
tamé yan queriu está
De una manera especial
yo queriba saludá
als que han veniu de Azanuy
con nusatros a cená
Joaquin de faro y Paquita
ya van vindre el an pasat
enguan han tornau a vindre
y Joaquin mos cantará
Enrique de Chafandin
y Anita que tal estaz
mos en feito mol contentos
perque mos acompañaz
Aurora y Alberto son
ixes del cabo llugá
que son de casa Lorenza
tamé vienen a cená
con su filla Margarita
que no ya queriu faltá
María Dolores repite
que va vindre el an pasat
y Teresita Portella
que no se dixa escapá
y ben contestos estam
de que vingas a cená
Ramón de Roles tamé
con Pilarin no mos fallan
y toz estam mol contentos
que tamé mos acompañan
José María y Hortensia
tamé ez veniu del llugá
y els que vivim aqui
ixo el sabem apreciá
y toz estam mol contentos
per que ez veniu a cená
Yo tos demano perdón
si me queriz perdoná
perque estes versos que he escrito
man salliu tan mal farchaz
pero ya tos puedo di
que ye posau voluntad
y que no el faré may mes
¿verda que me perdonaz?

FIN

Cludia Segura Guimerá, poema, Moncho

Un poema en castellá en uns versos en chapurriau, del añ 2000

Obris la boca y plores,que tens gana ? , pero no tocarás la vella pela, y t'haurás llisensiat cuan torna un día, ya vindré p'al batech, tamé ta tía

poema Ausiàs March

Texto de Franja Viva

Meravellós poema del gran Ausiàs March. Que forma part del patrimoni literari heredat dels nostres clàssics, i que també és patrimoni de tots els catalanoparlants. Com veieu ja llavors es feia servir la “R” final, que alguns absurdament es volen carregar, de la mateixa manera que es volen carregar la unitat de la llengua, en aquest cas representada per aquest gran poeta del S. XV valencià, una època en què a molts llocs la nostra llengua també era coneguda com a llengua valenciana, tot i que ara siga designada, per consens de la romanística internacional, com a llengua catalana.

Al chapurriau la R final NO sone, y no la escribim. Imaginá,doló, está, milló,etc.

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginaR, que altre bé no hi habita.
Sentint estaR en aguait ma doloR,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo milloR.
Del temps present no em trobe amadoR,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensaR me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma doloR,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensaR fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaeR serviR,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradiR.
Fóra millor ma dolor soferiR
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de sabeR
com del passat plaeR me cové eixiR.
Llas, mon delit doloR se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjaR en doloR se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaeRs li renovella
sí que el passat present li fa tornaR,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixaR,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.

Nota: hem posat les "R" finals en majúscula, per a destacar-les. El so de "R" final és plenament vigent actualment en la major part dels parlars valencians...

Enlaces externosEditar

•  Wikimedia Commons alberga contenido multimedia sobre Ausiàs March. Commons
• En la Biblioteca Valenciana Digital, Bivaldi, se puede acceder a diferentes obras de Ausiàs March digitalizadas y otros documentos de interés relacionados con él. Bibliotecas de Autor, Ausiàs March
• Página dedicada a Ausiàs March en la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, en catalán, castellano e inglés.
• Página dedicada a Ausiàs March, en lletrA, el espacio de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en castellano.
• Página dedicada a Ausiàs March en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, en catalán.
• Ausiàs March (en VISAT)
• Obras digitalizadas de Ausiàs March en la Biblioteca Digital Hispánica de la Biblioteca Nacional de España