Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vimes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vimes. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de maig del 2017

banasta

banasta, banastes

la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia, per a lligala. Se fee aná per a portá moltes coses, sobre tot la verema, brema.

Doña Rogelia, nas, nariz, cornalera, cornaleres





banasta, banastes  la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia,

banasta, banastra, dibuix, dibujo, canasta


BANASTA BANASTRA f. 

|| 1. Espècie de cove de vímens, més gros i alt que els coves ordinaris (Ross., Conflent, Balaguer, Ll., Calaseit, Val., Pego, Novelda); cast. banasta. Exceptatz vayratz ho sardes, que puschen tener... en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gos metre la man en còuen ne en banastre on estia pex, doc. a. 1370 (BABL, xii, 139). Una banastra larga a manera de bressol, doc. a. 1546 (Alós Inv. 57).
|| 2. Espècie de cabàs planer o pala de vímens amb un mànec a cada costat, que serveix per traginar terra (Ross., Lledó, Rabós d'Empordà). 
|| 3. a)   Gàbia de verducs de forma cònica o acampanada i sense sòl, que, posada en terra, serveix per albergar una lloca amb sos pollets (Alcoi, Mall.); cast. pollera.b) Gàbia sense sòl, que posen en terra i sota la qual tenen els porcells que han de revendre (Massalcoreig). 
|| 4.   Gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar (Mall.). 
|| 5. m. i f. Beneitot; curt d'enteniment (Ross., Conflent, Olot, Collsacabra, Vic, Pla de Llobregat, Mallorca); cast. mastuerzo, papanatasSéu prou banasta, lu meu fill, Saisset, Count. del alt. m., 13. Y la deu voler per ell, es banastra, Alcover Rond. viii, 227.
    Loc.

Estar més magre que unes banastresestar molt magre (Marroig Refr.).
    Fon.: 
bənástə (Perpinyà, Arles, Ribesaltes, Olot, Lledó, Empordà); banásta (Calaseit, Val., Alcoy, Pego, Novelda); bənástɾə (Collsacabra, Vic, St. Vicent dels H., Mall.); banástɾɛ (Balaguer).
    Intens.: 
banast(r)eta, banast(r)ota, banast(r)assa, banast(r)ó.
    Etim.: 
del gàl·l. benna ‘cove’, amb creuament de canastra (cfr. J. Storm en Rom. v, 167; Wartburg FEWi, 328).



CANASTRA CANASTA f. 

|| 1. Recipient fet de canyes o de vímens entreteixits, de forma troncocònica invertida i de boca rodona o rodonenca i molt ampla, que serveix per traginar roba, fruita i altres coses; cast. canastaNo gos lançar... canastes salmorra fems scombradies, doc. a. 1387 (archiu municipal de Barchinona). Mesa dins una gran canasta, Metge Valter 8 v.Duguemli canastres d'ous,Alcover Cont. 521. 
|| 2. nàut. Recipient compost d'una post rodona plena de foradins i enrevoltada de barrerons verticals de fusta, units per la part superior a una espècie de cèrcol que forma la boca; serveix com a depòsit per tenir-hi plegada una drissa, una sàgola d'escandall o una altra corda (Mall.); cast. canasta.
    Fon.: 
kənástɾə (Puigcerdà, Barc., Vendrell, Mall., Men.); kanástɾɛ (Ll.); сənástɾə (Palma, Manacor); kenástɾə (Sineu); kanásta (Calaseit, Ulldecona, Morella, Vinaròs, Val., Pego); kanástɾa (Val., Alzira, Albaida).
    Intens.
—a) Augm.: canastrassa, canastrota, canastrot.—b) Dim.: canastreta, canastretxa, canastrel·la, canastreua, canastrona, canastró.
    Etim.: 
del gr. κάναστρον, mat. sign. || 1.

// Canasta RAE:

1. f. Cesto de mimbres, ancho de boca, que suele tener dos asas.

2. f. Juego de naipes con dos o más barajas francesas entre dos bandos de jugadores.

3. f. En el juego de la canasta, reunión de siete naipes del mismo valor.

4. f. En baloncesto, aro metálico sujeto horizontalmente a un tablero vertical, y del que pende una red tubular sin fondo en la que es necesario introducir el balón para el enceste.

5. f. En baloncesto, cada una de las introducciones del balón en la canasta, y que, según las jugadas, vale por uno, dos o tres tantos.

6. f. En el Aljarafe de Sevilla, medida para aceitunas cuya cabida es de media fanega.

7. f. Mar. Conjunto de vueltas de cabo, la última mordida, con que se tiene aferrada, mientras se iza, una vela o una bandera y que permite largarlas, cuando han llegado a su lugar, con solo dar un estrechón a la tira que se conserva en la mano.