Nial

Pedro J. Bel Caldú :

Lo “nial” ere un codol blanc o un ou fals fet d’algés, que posavem al ponedor de les gallines de corral per a, com diríe la gent marketing, “ fidelizar al client”. Les gallines, per tendencia natural, ponen dotze o catorce ous al mateix niu. Quan tenen la colecció, se pose lloques, dixen de pondre i se posen a covar hasta que naixen los pollets. Pero porten molt mal les cuentes i, si los vas tren los ous, continúen ponent indefinidament per que no completen mai la colecció. Pero si no lo dixes un ou com a “nial” escomencen la colecció a cuallquere racó amagat del corral o la pallissa Si no els troves l’amagatall, al cap d’un temps apareixen ufanes en un ramat de pollets que han criat clandestinament. Tamé se podíe dixar un ou de verdat com a “nial” pero , si dixaves sempre lo mateix, se fae vell i se podríe, per això ere millor posar-li un “nial” fals.




DCVB NIAL || 1. m. Covador; lloc on les gallines ponen i coven (Ribagorça, Andorra, Pallars, Cast.); cast. ponedero. || 2. m. Ou artificial, generalment de guix, que es posa dins el nieró o covador perquè les gallines hi vagin a pondre (Gir., Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Organyà, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Priorat, Calasseit, Val., Xàtiva, Benidorm); cast. nidal. || 3. adj. (Ou) que ha estat covat i no ha produït pollet; ou dolent, corromput (Empordà, Penedès, Mall., Men., Eiv.); cast. huero, gárgol. Tots ets altres varen esser nials, Ignor. 56. || 4. adj. (f. NIALA) fig. dial. Buit, mancat de substáncia o de bona gràcia (mall.); cast. huero. Tot axò embrollat dins una forma grossera, niala, buida, Galmés Flor 9. Aquesta virtut no servex més que per fer niales ses altres dues, Roq. 4. || 5. adj., fig. Indispost, mancat de salut completa o de bon humor (mall.); cast. alicaído. Son pare va xerecot i fa dies que no s'és aixecat de sa nitedat que du i de lo nial que va de que li siguem fuites, Alcover Rond. vii, 26. Fon.: niáɫ (or., occ., val., bal.). Etim.: del llatí *nīdāle, ‘niada’, ‘propi del niu’.

ges

DCVB

GES m. 

Guix; cast. yeso. De fusta, de ferre, calç, geç, doc. a. 1366 (Rubió Docs. cult. ii, 153). Unes posts de raiola e ges per a tenir les escudelles en dita cuyna, doc. a. 1533 (Miret Templers 578).
    Refr.
—«Qui fa carbó i ges, mai té diners».
    Fon.: ʤés (Ribagorça, Conca de Tremp, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Fraga, Camp de Tarr.); ʧés (Tamarit de la L., Maella).
    Var. form.: algeps, algés, guix.
    Etim.: del gr.-llatí gypsu, mat. sign.

2. GES 
Anar de ges: estar en zel un animal (Rabós d'Empordà).

3. GES topon. 
a) Poblet agregat al municipi de Sercs.—b) Riu que passa per Vidrà i St. Pere de Torelló i desaigua prop de St. Feliu de Torelló.
    Etim.: desconeguda, segurament pre-romana; relacionable amb Ger i Gerri?

4. GES pron. i adv. ant.:
V. gens.

5. GES var. dialectal mall.,
per jas (segona persona singular d'imperatiu de haver: hages, té). Ges!, y axò és un pèsol, Roq. 13.