dimecres, 24 de gener del 2018

Guardia Civil , ANC, Ómnium

Agentes de la Guardia Civil han entrado en las sedes de la ANC y de Òmnium de Barcelona y en la del CTTI, el Centro de Telecomunicaciones de la Generalitat, en L’Hospitalet de Llobregat. Los agentes se han personado por orden del juez del Supremo, Pablo Llarena.
Anc, sede, asamblea nacional catalana

En el caso de Omnium se han personado seis policías para revisar la cuenta de correo electrónico de Jordi Cuixart, presidente de la entidad. 
En la sede de la Asamblea, agentes de paisano también están requiriendo información del despacho del diputado de JxCat, y ex presidente de la entidad.
Jordi amb barba, a la garjola estás molbe

La Assemblea Nacional Catalana ha confirmado a través de su cuenta de Twitter que “la Guardia Civil registrando el despacho de Jordi Sánchez”. “Serenos y convencidos de que somos gente de paz”, han añadido.
Òmnium, por su parte, ha explicado que “la Guardia Civil se ha presentado en la Sede Nacional de Òmnium” y ha remarcado que “la situación es de absoluta tranquilidad”. También han pedido que “nadie se desplace”. Muchas gracias por todas sus muestras de apoyo”, han manifestado.

Català autèntic perdut

Tots hem sentit a dir als capitostos del nacionalisme català que la nació catalana és mil·lenària, que vam perdre la independència del país l’any 1714, que des de llavors l’hem volgut recuperar i fins i tot que amb la immigració castellanoparlant del segle XX s’ha pretès esborrar la nostra llengua i la nostra identitat.

La realitat, tanmateix, és ben diferent: abans de ser catalans ja erem hispans, aragonesos, el nostre poble mai ha estat deslligat de la resta de la Península (fins i tot quan només hi havia uns comptats autònoms que no rebien el nom de Catalunya i sí de Marca Hispànica), i el que vam perdre van ser uns furs que segellaven la nostra pertinença a la gloriosa Monarquia Catòlica d’Espanya, de la qual formàvem part, units a la resta d’espanyols, per sobre de tot, pel Tron i l’Altar. 
La malhaurada pèrdua d’aquests furs com a conseqüència d’una guerra civil i dinàstica espanyola no va suposar, tot i així, un menyscabament al nostre sentiment de pertinença a Espanya, i mai va arrelar el separatisme a Catalunya durant el segle XVIII ni el segle XIX, quan es configuraven la majoria dels estats-nació liberals d’Europa i Amèrica. Per contra, vam reafirmar la nostra espanyolitat en guerra sense quarter contra el francès impiu, que ens volia imposar els valors de la Revolució. 

Fou la guerra més crua i heroica que hem patit mai com a catalans, però d’aquesta contesa el separatisme gairebé mai en parla, perquè qualsevol historiador sap que va ser una guerra lliurada per defensar la Religió catòlica, la independència d’Espanya i el Rei legítim. I aquesta mena de guerres (que en vam tenir més d’una) no serveix per a la mitologia del nacionalisme català.
Pel que fa a la llengua catalana, la realitat és que al començament del segle XX, coincidint amb l’expansió del nacionalisme (d’arrel liberal i burgesa, mai carlina com falsament es diu), ens van robar el català autèntic, el que havien parlat els nostres avantpassats durant segles, i ens van donar gat per llebre amb l’artificial català pompeufabrenc, que és gairebé l’únic que coneixem avui al Principat. Amb l’excusa de “parlar bé”, vam deixar de parlar com els nostres pares, com demostren les següents línies d’un article aparegut el 1921 en el butlletí de la Societat Econòmica d’Amics del País de Girona (la negreta és nostra):
(…) Pod dir-se que’l català feia cents anys que estava invait, dominat pel castellà. En el segle passat que fou en el que s’inicià el desvetllament per a la reivindicació de la nostra llengua, estava aquesta tant corrompuda que no extranya gens que’ls de la ribera contraria de l’Ebre titllessin de dialecte a la nostra parla. Llegeixi’s qualsevol periòdic o llibre escrit en català de la centuria passada i es veurà la tristor que causa l’admissió de paraules netament castellanes, com són: hasta, luego, antes, decoro, bueno, medianía, socorro, colmo, pues, etz., etz., paraules totes elles avui proscrites de tota escriptura. Tant sols s’usen avui en el llenguatge més vulgar. I no parlem de la ortografia que s’estilava i que cada escriptor estenia, sense que donés el braç a tòrcer, uns per raons poc poderoses i altres per rebequeria.
Les h eren posades a dojo sense atenir-se a la etimología; les t eren suprimides en la majoria de les terminacions en que ès obligat posar-les-hi. L’article lo àdhuc en els casos que no era en sentit neutre, era tant comú que no’s concebia canviar-lo per el. La ny no es coneixia o al menys no tenía el valor de ñ i aquesta substituía a aquella veient-se escrita la paraula añ, aixís, amb tot i el mal efecte que produeix. Els apòstrofs no cal dir que es posaven al revés. La preposició i era era escrita sempre amb y. Les terminacions en plural amb a. Per x era utilitzada la ch. No més s’usava l’accent agut. Per q s’aplicava la c. En fi, el nostre idioma era tant diferent del d’avui que aquells escritors antics dirien que hem avançat massa.
Tant corrompuda estava la nostra llengua i plena de barbarismes i de mots forasters, que no era acceptat dir segell ni a reveure sense que totes les mirades deixessin de convergir a la persona que les hagués pronunciades com eixides d’algú titllat de ceva. I per sort aquesta ceva s’ha anat extenent poc a poc i avui ja no fa riure a ningú. (…)
És a dir, a més de canviar l’article lo (que no era dialectal, sinò que l’utilitzava tothom a Catalunya), ens van treure els castellanismes i ens van imposar gal·licismes foranis. Per fer-nos una idea de com parlaven realment els nostres avantpassats, podem llegir aquest opuscle de 1833: Conversa entre un pagés y lo Sr. Rector sobre indulgencias y butllas. Els tradicionalistes, com a regionalistes i amants de la nostra terra, sempre vam defensar l’ús i coneixement del català, i un dels primers pensadors carlins, el frare Magí Ferrer, ja va fer un diccionari català-castellà l’any 1836 (molt abans que el liberal esquerrà Valentí Almirall inventés l’anomenat catalanisme polític). Un altre exemple n’és el mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover, tradicionalista integrista i enemic del separatisme, qui el 1900 va començar el famós diccionari català-valencià-balear. Desafortunadament, però, els carlins vam caure també en la trampa “purificadora”, com mostra, per exemple, el fet que algunes de les capçaleres més populars de la nostra premsa, com Lo Crit d’Espanya(1889-1892) o Lo Mestre Titas (1897-1900), reapareguessin, anys després, com El Crit d’Espanya (1920-1921) i El Mestre Titas (1910-1911).
Lo crit d'Espanya

Veient com vam deixar que ens canviessin la nostra llengua per una altra suposadament “més pura”, però menys nostra, encara ens sorprèn el blaverisme i l’oposició de tants valencians, balears i aragonesos orientals —que lògicament no volen deixar de parlar lo chapurriau— a una artificial unitat de la llengua?
Els puristes podran estar satisfets havent-nos llegat expresions franceses com a reveure, mentre que hem perdut les salutacions genuïnament catalanes com Déu vos guard! Casualitat o part del pla de secularització i descristianització del nostre poble? No en va, els carlins sempre hem considerat els liberals com el que són, successors dels traidors afrancesats, amics dels invasors contra els qui fa dos segles vam lluitar a mort els catalans i tots els espanyols per la nostra Tradició.

Cavall fort , franquisme

Cavall Fort va néixer el desembre de 1961, fruit de l’esforç d’un grup de persones amb la preocupació de què els infants poguessin aprendre a llegir i a escriure en català. Aquesta preocupació va marcar el format i el contingut de la revista infantil Cavall Fort.
Cavall fort , franquisme

La iniciativa va ser possible gràcies el suport dels bisbats de Vic, Girona i Solsona, que hi van donar cobertura per impulsar una publicació en català.
Cavall Fort de seguida va arrelar en famílies catalanes especialment cristianes.
El tiratge inicial de Cavall Fort era de 10.000 exemplars, que es va ampliar tot seguit, i es podia difondre únicament per mitjà de subscripció. 
A partir del número 17 (abril de 1963) es va augmentar el tiratge i es va ampliar el format (20,5 x 28,5 cm).
Si no recordem malament, a l’any 61 encara existia el franquisme no? és que hem estudiat l’ESO.
///
Yo hay estudiat EGB y ESO, bachillerat, FP II y carrera de filología inglesa.

//

Doncs sí. Nosaltres rebíem Cavall Fort a casa, i Tretzevents i en Patufet. Els dibuixos d’en Madorell em semblaven una meravella. ¡Quants records!