Credensa

Buscaba canalobre Beseit y hay trobat al dcvb esta paraula que no conec

CREDENÇA (i var. credència). f.: cast. credencia. 

|| 1. Taula o armari que estava prop de la taula on menjaven els reis i prínceps, i que servia per tenir-hi el vi i l'aigua de què es feia tast abans de beure el rei. 

|| 2. Armari destinat a tenir, prop de la taula de menjar, els plats, pitxers i altres recipients destinats a servir en taula; cast. credencia, aparador. Onze escudelles grans, un parell de lançols per a la credència, doc. a. 1493 (Archivo, vii, 112).

|| 3. Tauleta situada lateralment prop de l'altar i que serveix per tenir-hi preparades les canadelles i altres instruments litúrgics. Unes toualles de la credèntia, Inv. Bertran a. 1614. 

|| 4. Conjunt dels sis canelobres grans que estan damunt l'altar, i enmig dels quals hi ha la santa creu. / Candelabros

|| 5. ant. Llibre de credença: llibre de comptes de les germandats i confraries. Los taulers y credencers... d'esta hora en avant en los llibres de les credences y taules no assenten despaig algú, Tar. preus ii. 

|| 6. Escorxador, espècie de banc de fusta on ajeuen els animals per escorxar-los (Tortosa, Beseit). V. cardença.
    
Fon.: kɾəðέnsə (Barc., Palma); kɾeðénsa (Val.); kaɾðénsa (Tortosa).

    Etim.: pres del llatí medieval credentia, mat. sign.

POESIA A LA DONA

Este fin de semana se selebre a mols dels nostres pobles la festa de Santa Agueda, es per aixo que avui vull fe un homenatge a totes les dones, lo poema de avui esta fet desde dins del cor.

POESIA A LA DONA

Juan Carlos Abella

Vull parlá de eixa persona
a la que trovo gran, mol gran
es potsé la mes importan
diguem que parlo de la dona.

A Santa Agueda li vull demaná
guardamos a totes les dones
que son persones mol bones
que mols añs mos puguen acompañá

a natros mos ompli de felisidat
cuan una jove mos diu que sí
que la seua vida vol compartí
mos fa sentí lo home mes honrat

mos aporte tantes coses
que natros no sabem vore
y que ella sempre trove
y tot son coses ben bones

dones tenim a la nostra vida
mare, filla, o germana
y una de mol enamorada
vull fels una poesía mol sentida

son un mar de sabiduria
de ternura, cariño, y bellesa
de forsa, sabé, y enteresa
y tame de gran valentia

una cosa mai podrem igualá
y es la virtut de se mare
cosa que en rés se compare
es lo mes gran que ñá

capás de crea una vida
a dins del seu ventre
no ña rés mes tendre
aixo no vá de mentira

son nou mesos de embarás
temps de cambis, de sufrimen
pero tamé de ilusió, de sentimen,
son mol valentes, ya u vorás

arribe lo momen del naisimen
deu sentimetros san de dilatá
pa que un cabet se pugue asomá
son momens de gran sufrimen

a cuatre partos ai pogut asistí
a la meua dona poc ai pogut ajudá
sol li ai pogut doná la má
y animala pa que sen pugue eixí

y después del naisimen
cuan lo fill tenen a les mans
los ix una sonrisa de les mes grans
ya no sen recorden de tan patimen

yo voldria sé tan valén
com eixa dona ques mare
que de luchá per lo fill mai pare
sempre trove lo seu momen

aquell criminal que les vol maltratá
se li olvide de aon va eixí
que una dona lo vá parí
la seua vida li vá doná

a totes les dones vull honrá
aiguen sigut mares, o no
pos cap de elles te mai pó
pa afrontá alló que vindrá

a los homens mos fan mes valens
mos apollen, mos ajuden,
mos volen, y mos cuiden
inclús cuan estem ben dolens

Santa Agueda, cuidales
pos tenen lo sel guañat
tota la vida an treballat
mai san guardat rés

donals molta, molta salut
aixo te demano yo
donals tot lo milló
a la vellesa y a la juventut.

DEDICADA A TOTES LES DONES DEL MON.

¿Sabéu cóm mos díen los italians cuan volíen insultamos?

¿Sabéu com mos díen los italians cuan volíen insultamos?


Tret del llibre de Agustí Galbis, no aplega a dos fulles, pero boníssim. Ñan errors ortografics. No está revisat per mí.

PAG. 65.

El llibre “sagrat” de la secta, en el qual es conte el cos de les cites representatives de l’intent de manipulacio de l’integrisme catalaniste, es el panflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” de l'il•lustrissim profeta i membre de l’ AVL, Antoni Ferrando Francés.

Una de les cites mes repetides, que consta en la pagina 147 del libel citat, en la que Antoni Ferrando preten demostrar la consciencia nacional catalana dels valencians es la seguent:

“El famós metge i moralista valencià Arnau de Vilanova (1240?-1311) fou acusat pels seus enemics italians de ser “de despreciable nació, o siga català” (“de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus”)”.

Es tracta d’una cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra tractatum Arnaldi de adventu antichristi”. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2219821

Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”. Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindriem ssentit”.
¿Pot quedar mes clar que dil-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nació), es una acusacio injuriosa, o un insult?.

El florenti Dante Alighieri, en la “Divina Commedia” , (redactada des de 1313-1314 a 1321), apartat del “Paradiso”, cant VIII, escriu: “E se mio frate questo antivedesse, / l’avara povertà di Catalogna / già fuggeria, perché non li offendesse”; es dir, “I si el meu germa aço prevera, ya fugiria de l’avara pobrea de Catalunya, per a que no li ofenguera.”
Al respecte, Joan Francesc Mira, traductor de la “Divina Comedia” diu: “… obles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat… En tot cas, sembla que l’avaricia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”.

/ Espanya ens roba. Qui robe a un lladre, té sen añs de perdó. /

PAG. 66

El català Josep Pla, diu que Dante, en les seues paraules  “Fa referència a Sicícilia, dominada, des del 30 de març de 1282 després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes”.  I l’actuacio dels catalans degue de ser guapeta, quan el papa Bonifaci VIII, (ha. 1235-1303), escrigue en 1298, als habitants de la ciutat siciliana de Palerm “…dilectis filiis universitatis felicis urbis Panormi…” diguent-los “…quod accensi devotionis ardore, et viribus reassumptis ad impugnationem vestram, et romanae ecclesiae inimicorum, cathalonarum videlicet barbarorum fidei orthodoxae protectione, et patrie libertate arma coepitis contra hos barbaros quorum est serivire italics, non dominari…”.
Es dir, s’alegrava de que els sicilians hagueren recuperat les forces, en la lluita contra els catalans, als qui considera “bárbaros” i enemics de l’iglesia romana. Parla de la lluita contra eixos “barbaros”, en defensa de la patria i per la proteccio de la fe ortodoxa, diguent als catalans que lo que han de fer es servir als italics i no domi”nar-los. (p. 145-146. de “Considerazione sopra la storia di Sicilia…”).

Mes avant en el temps, en les notes del llibre “Parlaments a les corts catalanes”, en relacio a una “Proposició d’Alfons IV en les Corts de Sant Cugat del Vallès”. Llegim que “El regne de Sicilia travessava moments dificils. Els sicilians voliem separar-se de la Corona d’Aragó… La situacio de Sardenya no es pas millor… en alguns indrets havien arribat a dir que s’estimaven mes èsser morts que catalans”.

I en contexts, mes alla dels de l’insult, els sicilians, sabien molt be diferenciar a valencians de catalans, com consta en la p. 148 del vol. III de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia” de Rosaria Gregorio (1833), pel qual sabiem que “Nei registri dell’anzidetto archivio dello anno 1380, e 1390 fol. 77 havvi la lettera di convocazione ossia d’intima de 23 Ottobre 1391 diretta ai principali nobili dei tre regni di Aragona di Valenza, e di Catalogna, e sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani”, es dir, segons consta en els registres antics, en el s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.
/ Aquí dal fique tre regni /

Vejam com “català” es converti en un adjetiu calificatiu. En 1893, Salvatore Betti, en la p.37 del llibre “Postille alla Divina commedia” escrivia: “I soldati mercenari in Italia si chiamavano allora Catalani, quantunque non fossero tutti di quella provinci di Spagna…”

Es dir, que als soldats mercenaris en Italia els dien catalans encara que no foren de Catalunya.

En 1931 Giuseppe Lando Passerini, ho repetix en el llibre “Collexione di opuscoli danteschi inediti o rari”. Ernesto Trucchi, en la p. 126 de “Esposizione della Divina commedia di Dante-Alighieri” (1943), concreta mes al dir que “In Italia si chamavano Catalani tutti i mercenari e avventurieri di altre nazioni, sicchè quel termini era divenuto sinonimo de cupidiagia, come l’usura avea nome de Caorsa… “

Es dir, la paraula “català”, havia devingut sinonim d’avidea o avaricia aplicants-se a tots els qui mostraven eixes caracteristiques.

Arturet tamé ha escrit sobre Arnau de Vilanova

Anem a comprovar que l’insult, afectà a mes de a valencians, a aragonesos i a tots els espanyols, diguent-nos catalans, unicament per a compartir en ells ambits comuns i motivat per interessos confrontats.

En la p. 55 del llibre “La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza” de Benedetto Croce – Renaissance – 1922, llegim: “…odiava molto re Alfonso, chiamandolo come per ingiuria catalano”. Hem de saber que “re Alfonso” es Alfons el Magnanim, naixcut en Medina del Campo (provincia de Valladolit) l’any 1396. Vegem com a un rei de la corona d’Aragó se l’injuria diguenl-li català.

PAG. 67

En la p. 70 del llibre “Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Shüller Piroli (Edicions Alfons el Magnanim 1991), lligim: Los “catalanes”, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como estranjeros sucios, ávidos y mal educados. Observem com l’insult “català”, afectava a tots els espanyols.

Encara en el s XVIII, Pietro Napoli Signorelli, en “Vicende della coltura nelle due Sicilie”, parlant de Bernardo Cabrera, (Calatayut, 1289 – Saragossa, 1364), diu: “Questo catalano rapace crudele e famoso per gli eccesi della sua libidine…”.

Vist tot aço, i en ares del proselitisme catalaniste, sugerixc a Antoni Ferrando, que seguixca reivindicant la catalanitat dels de Calatayud, dels de Valladolit, de tots els espanyols i ¿perque no?, de tots els bárbars, avariciosos, bruts i maleducats de tot el mon. Com no han trobat –ni trobaran- ni una sola cita historica d’un valencià que es considerara català, pretenen fer “ciencia” a partir d’insults.

/ La siensia de estos lingüistes té una norma: Si la enserto la endivino /

Ridícul ¿no?