El parlar de CambrilsEstudi fonètic, morfosintàctic i lèxic
Conté El vocabulari dels pescadors de Cambrils de Josep Lluís Savall Rom, Pepelu per als amics
Pere Navarro Gómez, Pedrico per als amics
VII Beca de Recerca Vila de Cambrils
El
parlar de
Cambrils és una monografia que descriu i analitza la
llengua catalana parlada en aquesta localitat
camptarragonina. Des del punt de vista
geolingüístic té un interès especial, ja que, resseguint la
costa de nord a sud, Cambrils és el penúltim poble que s'expressa en
català oriental --el
darrer és l'
Hospitalet de l'Infant--, circumstància que li fa
compartir trets, per proximitat, amb el
català occidental: els límits, les
cruïlles, les transicions a la
llengua valenciana, són d'un immens interès per als
dialectòlegs. A més de ser una contribució rellevant a la
dialectologia catalana i al coneixement de la realitat històrica
cambrilenca, és també un llibre especial. Amb aquesta obra
Pere Navarro, d'alguna manera, paga un deute amb
la seva vila natal --i amb el seu company d'estudis primaris i universitaris, Josep Lluís Savall Rom, que n'havia de ser el coautor. L'elaboració d'
El parlar de Cambrils és, doncs, un acte de reconeixement d'un
fill de Cambrils que se sent agraït al
poble on va néixer.
Biografía del autor
Pere Navarro (Cambrils, 1958) es llicencia en
Filologia Catalana el 1982. L'any següent, el 1983, comença a fer classes de
dialectologia,
gramàtica històrica i
sociolingüística a la Universitat, a
Tarragona, mentre prepara la
tesi de
llicenciatura, que llegeix el 1984. L'any 1994 obté el grau de
Doctor en Filologia Catalana. Actualment és professor titular del Departament de Filologia Catalana de la
Universitat Rovira i Virgili. La dialectologia catalana i els estudis geolingüístics ocupen la part més important de la seva recerca universitària i acadèmica. El resultat de tota aquesta dedicació és la publicació dels
llibres El parlar de la Fatarella (1992; 2a edició, 1993),
Els parlars de la Terra Alta (2 volums, 1996),
Aproximació geolingüística als parlars de la Ribera d'Ebre (2000),
Aproximació geolingüística als parlars del Priorat (2000; 2a edició, 2012),
Aproximació geolingüística als parlars del Matarraña (2005). Toca, Peron!!!: Parlaments del Ball de Dames i Vells de Tarragona (1981-2013) (Altres) Teatralitat popular i tradició: Actes del II Congrés Internacional de Balls Parlats (Actes i Congressos)
Tapa blanda: 520 páginas
Editor:
Cossetània Edicions (1 de mayo de 2012)
Colección:
El TinterIdioma: Catalán
ISBN-10:
8415456395ISBN-13:
978-8415456391Pere Navarro Gómez va néixer el 1958 a Cambrils, a la Vila. De família humil, va estudiar als «hermanos» de La Salle i, després, a l’Institut Gaudí de Reus.
L’any 1977 va iniciar els estudis universitaris a Tarragona, a la Facultat de Lletres, que llavors pertanyia a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar en Filologia Catalana el 1982. Poc després, el 1983, va començar a fer classes de dialectologia, gramàtica històrica i sociolingüística, mentre preparava la tesi de llicenciatura, que va llegir el 1984. En aquell moment Pere Navarro ja havia decidit que, si les coses no es torçaven, dedicaria la vida professional a la docència universitària i a la investigació en l’àmbit de la llengua catalana. De fet, la decisió no era una decisió de caràcter professional i prou, sinó que era una manera de concretar les exigències d’una gran passió: la passió per la nostra llengua i pel nostre país. Una passió que no l’ha abandonat mai.
A Pere Navarro li havia dirigit la tesi de llicenciatura
Joan Veny, catedràtic de
la Universitat de Barcelona, que era —i és encara, tot i que ja està jubilat— el
«patriarca» de la dialectologia catalana. La dialectologia catalana i els estudis
geolingüístics han ocupat des de llavors la part més important de la
recerca universitària i acadèmica de Navarro, que ha compaginat, a la Universitat Rovira i Virgili, amb la dedicació a la docència, des del 1995 com a professor titular. El 1994 va presentar la tesi doctoral, dedicada als parlars de la Terra Alta, també dirigida per Joan Veny. El resultat de tota aquesta dedicació a la recerca ha estat la publicació dels llibres El parlar de la Fatarella (1992; 2a edició, 1993), Els parlars de la Terra Alta (2 vols., 1996; que va obtenir la Beca Manuel de Montoliu de la Diputació de Tarragona), Aproximació geolingüística als parlars de la Ribera d’Ebre (2000), Aproximació geolingüística als parlars del Priorat (2000),
Aproximació geolingüística als parlars del Matarraña (2005) i, en col·laboració, Comentari lingüístic de textos (teoria i pràctica) (1990, amb Joan Martí Castell i Miquel Àngel Pradilla) i Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp (2010, amb Carme Oriol i Mònica Sales).
A més de ser autor d’aquests llibres, Navarro ha publicat una gran quantitat
d’articles científics i altres estudis en revistes especialitzades, miscel·lànies i volums col·lectius. La llista d’aquests treballs (que no dono completa) impressiona:
«De gramàtica històrica catalana: estudi morfofonològic de l’article definit en el Tirant lo Blanc», a la revista Universitas Tarraconensis (1987); «Bilingualism or the death of a language», a la revista Catalònia Cultura (1988); «Algunes consideracions sobre la llengua (e)stàndard», al Butlletí del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver (1991); «Qüestions lingüístiques sobre els Balls Parlats: la llengua de Dames i Vells», dins Els balls parlats a la Catalunya Nova (1992); «Les idees lingüístiques de Jaume Vidal Alcover» (amb Jordi Ginebra), dins Homenatge a Jaume Vidal Alcover (1992); «Reflexions sobre la situació de la llengua a Tarragona», dins Actes de les Jornades sobre la llengua a Tarragona (1993); «La situació de la llengua catalana a la URV» (amb Jordi de
Bufa al ull), dins Actes de les Jornades sobre la llengua a Tarragona (1993); «Comentari lingüístic», dins La passió d’Ulldecona (1995);
«En el límit» (sobre el parlar del Pont de Suert, amb
Jordi Ginebra i
Miquel Àngel Pradilla), dins Trobada amb la Ciència 1993 al Pallars i l’Alta Ribagorça (1995); «Interrelació entre varietat geogràfica i varietat estàndard a la comarca de la Terra Alta», dins Jornades sobre llengua i ensenyament (1995); «Ara pla!» (sobre el parlar de Figueres, amb Jordi Ginebra i Miquel Àngel Pradilla), dins Trobada amb la Ciència 1994 a l’Empordà 1996); «Variació diatòpica: dialectologia i geografia lingüística», dins Ecosistema comunicatiu. Llengua i variació (1998); «Les limitacions lingüístiques de Narcís Oller» (amb Jordi Ginebra), dins Actes del Col·loqui Narcís Oller (1999); «Qüestions geolingüístiques i sociolingüístiques a l’entorn del
tortosí» (amb Miquel Àngel Pradilla) i «Gentilicis, renoms col·lectius i dites tòpiques de la comarca de la Terra Alta», dins Actes del Vint-i-tresè Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica (1999-2000); «Els parlars de transició entre el català occidental i l’oriental», a la revista Caplletra (2000); «
Aragonesismes en el
català de laTerra Alta», dins
Estudios y Rechiras arredol d’a luenga aragonesa y a suya literatura (2001); «Judici de Jaume Vidal Alcover sobre l’obra de Pompeu Fabra» (amb Jordi Ginebra i Joaquim Mallafrè), dins Jaume Vidal Alcover: humanisme, heterodòxia i geni (2001); «Maria Aurèlia Capmany: llengua, norma i
normativistes» (amb Jordi Ginebra i Joaquim Mallafrè), dins Maria Aurèlia Capmany: l’afirmació en la paraula (2002); «Processos d’estandardització en les
llengües romàniques minoritzades:
asturià,
aragonès,
francoprovençal i sard», dins Identitat lingüística i
estandardització (2003); «Estàndard i variació diatòpica: el model estàndard en els mitjans de comunicació locals escrits de la
Ribera d’Ebre» (amb Olga Cubells), dins Una radiografia social de la llengua catalana (2003); «Norma lèxica i variació lingüística: el diccionari de Pere Labèrnia (1839-1840)» (amb Jordi Ginebra), dins Llengua i literatura a les
comarques de la diòcesi de Tortosa (2003); «Revisió del tractament de les unitats fraseològiques en els
diccionaris catalans dels segles xvi, xvii i xviii» (amb Jordi Ginebra) i «Estudi lingüístic d’El Nou Testament de nostre Senyor Jesús Christ traduït del grek en
llengua menorquina» (amb Jordi
Ginebra), dins Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Paris IV -
Sorbonne, 4-10 de setembre de 2000) (2003);
«Aportació a
El vocabulari dels pescadors de Cambrils de Josep Lluís Savall Rom», dins Aquell regust d’ampla llibertat (2007); «
El tortosí i les altres varietats del català a la diòcesi de Tortosa» (amb Olga Cubells), dins Miscel·lània en el 850 aniversari de la Parròquia de l’Aldea (1160-2010) (2010); «Descripció lingüística del català a la diòcesi de Tortosa» (amb Olga Cubells), dins Art i cultura. Història de les
Terres de l’Ebre (volum v, 2010); «La llengua de Santa Tecla», dins Paraula de Tecla. Vocabulari de les festes de Santa Tecla (2010); «Paral·lelismes i interferències amb
l’aragonès i l’espanyol en el català de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i
lo Matarraña» (amb Olga Cubells), dins Actes de Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Lleida 2009) (2010); ««De la glòria en baixa la Munda Culot, la Milagros Merla i el vell de Panxot». Intent de sistematització dels renoms de la vila de Tivissa (Ribera d’Ebre)» (amb Joaquim Roset) i «Les fonts a la muntanya de la vila de Tivissa (Ribera d’Ebre)», dins Noves aportacions a l’onomàstica garriguenca i catalana (2010). Finalment, ara està treballant en un projecte de descripció de
la parla dels gitanos de Tarragona, que diuen
la franja del meu malacatón, finançat per l’Ajuntament d’aquella ciutat.
Avui Pere Navarro és, dels filòlegs en actiu (si descomptem Joan Veny, ja jubilat), la
màxima autoritat de España en dialectologia catalana. Aquesta competència, però, no l’ha dut a
quedar-se en la torre d’ivori d’un espai acadèmic clos i tancat, sinó que l’ha conduït a preocupar-se pels problemes concrets del
model de llengua que es difon en l’ensenyament del català, i a comprometre’s en la defensa d’un estàndard obert, que tingui en compte la realitat lingüística dels diversos territoris de parla catalana. 😂😂😂
Una lluita per la variació que en cap cas vol qüestionar la unitat de la llengua i la necessitat d’un sistema de referència comú. La seva alta competència en dialectologia i geolingüística tampoc no l’ha dut a mostrar-se davant
els amics i coneguts —
com de vegades passa amb els experts universitaris— amb una actitud distant, de
persona que se sap més sàvia que els altres. Ben al contrari: la senzillesa, la proximitat i el
rebuig de la pedanteria són alguns dels trets que caracteritzen la seva personalitat, com sap qualsevol que l’hagi tractat. Potser la clau de tot plegat és que Pere Navarro veu, amb naturalitat, la seva professió de dialectòleg com una activitat molt lligada a la seva manera d’entendre la vida i el món. En l’interès pels parlars i dialectes de
la nostra llengua hi traspua el respecte a la diferència, l’estima de la diversitat: de les diferents maneres de ser de les persones i els pobles, de les particularitats locals (de vegades ancestrals) que una certa malentesa modernitat amenaça d’arraconar. Per això Navarro no es limita a fer de simple observador de la realitat lingüística que estudia.
Estudiar els mots és també, per a ell,
voler recuperar els mots. És difondre entre la gent la convicció que les maneres de parlar locals no són maneres de parlar incorrectes, i que
no hi ha incompatibilitat entre llengua estàndard i dialecte: cada una de les modalitats és adequada en el seu àmbit d’ús.
Ara Pere Navarro ens ofereix un nou fruit del seu treball acadèmic: el llibre
El parlar de Cambrils. Es tracta d’una monografia gairebé exhaustiva, curulla de dades, realitzada al llarg d’uns quants anys, que analitza el parlar de Cambrils i el situa en el marc dels parlars del
Camp de Tarragona, que configuren un
subdialecte dins el conjunt dialectal sud-oriental de la llengua catalana, en transició a la
llengua valenciana. Des del punt de vista lingüístic el parlar històric de Cambrils té interès per ell mateix, com qualsevol altre parlar, però des del punt de vista geolingüístic té un interès especial, ja
que, resseguint la costa de nord a sud, Cambrils és el penúltim poble que s’expressa en català oriental —el darrer és l’Hospitalet de l’Infant—, circumstància que li fa compartir trets, per proximitat, amb el català occidental: els límits, les cruïlles, les transicions, són d’un immens interès per als dialectòlegs. Amb El parlar de Cambrils Pere Navarro, profund coneixedor de la metodologia de la recerca dialectològica, dotat d’un bon bagatge de coneixements sincrònics, diacrònics i sociolingüístics de la nostra llengua, sensible a la cultura popular, i que —com escrivia Joan Veny— «sap lligar la ciència a l’espai estudiat i als seus homes», ens proporciona una fina i completa descripció lingüística que farà progressar enormement els nostres coneixements sobre la dinàmica dels dialectes i de la llengua col·loquial i, en definitiva, sobre l’objecte d’estudi del que anomenem filologia catalana. L’anàlisi fonètica és rigorosa i detallada. La presentació de la morfologia (nominal i verbal i d’altres categories) és gairebé completa.
La incorporació d’una secció sobre sintaxi és especialment rellevant, ja que en
els estudis de dialectologia la sintaxi ha estat tradicionalment bandejada. L’estudi del lèxic és excel·lent, i ofereix una quantitat de dades immensa, que no sols caracteritzen el parlar estudiat sinó que serviran per a altres anàlisis contrastives en el marc d’estudis lexicogràfics i lexicològics. Cal destacar també la inclusió d’un apartat sobre
fraseologismes, aquesta classe d’unitats tan pròpies del català col·loquial però tan difícils de descriure i sistematitzar. I, finalment, la inclusió d’etnotextos i l’ordenació temàtica del vocabulari (per exemple, amb la relació dels
noms dels jocs acompanyada de la descripció) tindrà utilitat no sols per a la lingüística sinó també per a l’etnografia i l’antropologia cultural.
Però El parlar de Cambrils, a més de ser una contribució rellevant a la dialectologia catalana i al coneixement de la realitat històrica cambrilenca, és també un llibre especial. Amb aquesta obra Pere Navarro, d’alguna manera, paga un deute amb la seva vila natal. Navarro va deixar Cambrils quan va començar a treballar a Tarragona, però no se n’ha desvinculat mai: hi torna els caps de setmana i participa en la vida social i cultural del poble (és membre, per exemple, de la Coral Verge del Camí). L’elaboració d’El parlar de Cambrils és, doncs, un acte de reconeixement d’un fill de Cambrils que —encara que no hi viu— se sent agraït al poble on va néixer. Estic segur que els cambrilencs sabran valorar aquest acte d’agraïment i sabran apreciar l’esforç de Pere Navarro. I estic segur que,
llegint el llibre, aprendran i «
xalaran».
Jordi Ginebra
Catedràtic de lingüística catalana
Director del Departament de Filologia Catalana de la
Universitat Rovira i VirgiliTarragona, 14 de gener de 2012
http://www.cossetania.com/tasts/elparlardecambrils.pdf1. Justificació
Ja fa una bona colla d’anys que ens rondava pel cap, al Josep Lluís Savall Rom i
a mi, la idea d’emprendre un treball conjunt sobre el parlar de Cambrils. El Josep Lluís i jo havíem estat companys d’estudis al Col·legi dels Germans de La Salle de Cambrils, i més tard a la Universitat, a Tarragona. Havia de ser una demostració que aquella rivalitat, de vegades malsana, entre la gent de la Platja i la gent del Poble o la Vila, podia ser superada i es podia treballar conjuntament per a tota la comunitat de Cambrils. El projecte que tenien un mariner i un vilero de dur a terme conjuntament l’estudi del parlar de Cambrils es va veure truncat per la mort del Josep Lluís. Havíem trigat massa a emprendre aquesta tasca!
El col·lectiu La Gent del Llamp, del qual el Josep Lluís Savall havia arribat a
ser el president, amb motiu de retre-li un homenatge, va publicar l’any 2007, en el llibre Aquell regust d’ampla llibertat, un conjunt de textos i imatges d’amics i una selecció de la seva obra literària. Quan La Gent del
Llamp em va proposar la possibilitat de participar en aquesta publicació no m’ho vaig pensar dues vegades.
La meva aportació —sobre els noms de la fauna i la flora marines segons el parlar de Cambrils— completava el seu Vocabulari dels pescadors de Cambrils, que l’any 1991 li havia publicat a Reus l’Associació d’Estudis
Reusencs.
El treball que ara teniu a les mans inclou El vocabulari dels pescadors de Cambrils del Josep Lluís Savall per dues raons, primera perquè l’edició de 1991 es troba totalment esgotada; i segona perquè, amb la seva inclusió en aquest treball, es veu acomplerta, encara que de manera pòstuma, la seva voluntat d’elaborar conjuntament la descripció del parlar de Cambrils, el nostre poble. S’hi ha mantingut la distribució original de les entrades lèxiques i la seva sistematització, tot i que s’han col·locat en diferents camps semàntics quan la distribució del material així ho demanava. Darrere de cada entrada s’hi ha col·locat la informació corresponent a la categoria gramatical, que no figurava en l’original. La transcripció fonètica ha estat col·locada al costat de cada entrada, a diferència del que passava en el text original, on apareixia en un apèndix al final del treball. La bibliografia emprada per Savall també ha estat incorporada a la bibliografia general. 2
L’obra que teniu a les mans és un treball que, malgrat la
pretensió de ser rigorós, no pot ser exhaustiu per moltes raons. En destacaré dues: la necessitat d’estar molts anys duent a terme el treball de camp per poder recollir la totalitat de trets propis del nostre parlar; el fet que
la llengua és una realitat viva, en constant procés d’evolució.
Aquí hi trobareu les característiques que defineixen i configuren el parlar de
Cambrils dins el conjunt de parlars catalans, i més concretament dels parlars
catalans del Camp de Tarragona, que, malgrat compartir la majoria de trets, cada un proporciona les peculiaritats que el singularitzen. Els parlars del Camp de Tarragona es troben inclosos en el bloc oriental de la llengua catalana i configuren un subdialecte particular dins el conjunt dialectal que denomino
català sud-oriental.
Vet aquí l’esquema simplificat dels dialectes i subdialectes catalans:
Veure
Sóc conscient que algunes persones que llegiran aquest treball hi trobaran a
faltar aquest o aquell altre mot; o que el significat d’aquesta o aquella paraula no
2 No ha estat possible incloure els dibuixos que il·lustraven El vocabulari dels pescadors de Cambrils per raons d’espai i de coherència amb els altres camps semàntics, que no en tenen. Tampoc no s’han reproduït les introduccions de cada capítol.
es correspon ben bé al que es fa servir personalment o en família. L’objectiu principal, doncs, d’aquest estudi ha estat recollir el material lingüístic referit a la parla històrica de Cambrils de boca de les generacions més grans, per donar testimoni d’un tall cronològic que el parlar del nostre poble presenta a principis del segle xxi. No hi trobaran, doncs, ni la descripció del parlar de totes les generacions cambrilenques, ni la descripció dels diferents registres de la llengua, ni la manera de parlar dels immigrants que s’han instal·lat a Cambrils i han après el català, ni la descripció de les llengües i o varietats lingüístiques diverses que es parlen a la localitat.
Aquí hi ha recollides les característiques del català de Cambrils segons els diversos nivells lingüístics: vocalisme tònic i àton, consonantisme, morfologia nominal i verbal. La part més extensa l’ocupa el lèxic, que està sistematitzat a través de diversos camps semàntics, entre els quals cal destacar els que fan referència als dos àmbits humans més significatius de Cambrils: el món de la pagesia i el de la pesca. No hi manquen referències a altres oficis com el de pastor,
paleta,
ferrer, pastisser, baster, boter, fuster, la confecció de palmons i rams. També hi figuren camps semàntics relacionats amb el cos humà, la família i el cicle de la vida, la casa, el vestit, les creences religioses i les supersticions, els jocs. Completa l’apartat lèxic un capítol on apareix un centenar de fraseologismes i usos figurats, alguns dels quals ja va incloure Josep Lluís Savall en El vocabulari dels pescadors de Cambrils.
En aquest moment històric que ens ha tocat viure, el model d’una llengua
codificada i estandarditzada que es vehicula, sobretot, a través de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació exerceix un procés d’homogeneïtzació sobre la parla històrica de Cambrils, la qual està vivint, de manera molt conscient, uns canvis que en els propers anys l’hauran modificada substancialment. La pressió que exerceix també la llengua de la població catalanòfona de procedència diversa que en els darrers decennis s’ha instal·lat a Cambrils exerceix d’anivelladora entre els seus parlars respectius i el parlar autòcton. És per aquest motiu que urgia la descripció
d’un model de llengua que havia aglutinat una comunitat cambrilenca en la qual tothom es coneixia i que ara, amb l’allau immigratòria interna i externa i la praxi lingüística de l’escola i dels mitjans de comunicació, experimenta uns canvis vertiginosos que no afecten només les generacions més jóvens, més permeables a les formes noves, sinó també les generacions més grans, que també s’han embarcat en aquest procés homogeneïtzador.
Potser algú considerarà romàntica o inadaptada la postura de creure que es
perd la identitat cambrilenca quan fem servir mots com
escamarlà en lloc de
gadaganc,
pebrot en lloc de
pebre o
joguina en lloc de
joguet. En un món cada
cop més globalitzat, on la nova cultura de l’ecologisme ha posat en marxa una
presa de consciència de tot allò que és particular, no per mirar-nos el
melic, sinó per compartir amb els altres tot allò que és particular com un signe d’identitat irrenunciable, potser convé que ens replantegem cap on volem anar, no només en l’àmbit econòmic, urbanístic, turístic, esportiu, sinó també en l’àmbit cultural, on la llengua és el signe més visible de la identitat d’una comunitat. Tothom s’escarrassa per aconseguir
denominacions d’origen protegides per als vins, els
olis, les
avellanes o els
formatges; quin
goig quan un producte rep la indicació geogràfica protegida, com ara la
llonganissa, el
torró, els
calçots o
l’arròs. Ens podem
plànyer de la pesca indiscriminada de les balenes
geperudes i fins i tot militarem en moviments ecologistes per tal de previndre’n l’extinció. Ens podem plànyer de la desaparició de tal o tal altra
llengua de l’Àfrica, de
l’Amazònia o
d’Austràlia, i ¿no serem capaços de deixar com a herència a les nostres filles i als nostres fills els noms d’aquelles realitats que avui encara existeixen en el parlar de Cambrils?
Aquí teniu, doncs, un treball que es vol inscriure en aquesta nova cultura
ecologista que, si més no, servirà per deixar constància d’aquelles maneres de pronunciar, d’aquelles formes, d’
aquells mots, que es van fer servir a Cambrils en un temps no gaire llunyà, que, a manera de museu imprès,
restarà com a testimoni per a les generacions futures. 3
2. Descripció geogràfica i històrica
Cap al sud de la comarca natural del Camp de Tarragona, entre el verd fosc
i el verd gris de les
fulles dels olivers, el
groc pàl·lid de l’arena de les platges
i el blau d’infinites tonalitats de l’aigua de la mar Mediterrània, Cambrils s’aixeca esponerosa com una vila marinera i pagesa alhora. Una vila que ha sabut aprofitar la riquesa que la terra i la mar li han ofert, i que l’han fet prosperar fins al dia d’avui amb el treball de les mans i dels braços de les dones i els hòmens que hi han habitat i que hi habiten.
Cambrils pertany eclesiàsticament a l’
arxidiòcesi de Tarragona; segons l’administració catalana, a la comarca del Baix Camp; segons l’espanyola, a la província de Tarragona; i judicialment, al partit judicial de Reus. El clima de Cambrils, amb hiverns suaus i estius no excessivament calorosos, és el pròpiament mediterrani; la humitat hi és present tal com ho és a tota la costa. El vent més impetuós és el
mestral, que pot bufar a més de 150 km/h. El terme de Cambrils té una extensió de 34,76 km2 i és bàsicament pla, amb un lleuger pendent de N a S, que no
3 Aquest estudi ha estat realitzat gràcies a l’obtenció de la 7a Beca de Recerca Vila de Cambrils (2007-2008). Vull manifestar al jurat que me la va concedir el meu més sincer agraïment per la confiança que van dipositar en mi. El treball s’emmarca en una de les línies de recerca de l’ERLEU (Equip
de Recerca en Llengua, Estructura i Ús) de la
Universitat Rovira i Virgili, grup al qual pertanyo com a investigador.
sobrepassa els 100 m. Limita, a l’est, amb Salou i amb Vila-seca; al nord, amb
Montbrió i amb
Riudoms; a l’oest, amb
Mont-roig ,
Monte Royo;
el terme de
Vinyols s’incrusta com un
tascó en el de Cambrils per la zona central; al sud, Cambrils limita amb la mar
Mediterrània, a través de 9 km de
platja sorrenca.
L’aigua que baixa de les muntanyes de la serralada Prelitoral ve canalitzada a
través de diverses
rieres i barrancs, com ara el
torrent d’en Gener, la riera d’
Alforja, el
barranc de la Mare de Déu del Camí, el
Regueral, la
riera de Riudoms.
Quan a Cambrils es parla de la Riera hom fa referència a la d’Alforja, ja que és
la que travessa el nucli de població. Al llarg de la història, la Riera ha donat nombrosos ensurts; la primera gran rierada de què es té constància documental és la del 15 de setembre de 1762, que va destruir el convent de Gràcia i les cases del raval homònim. L’any 1831, concretament el dia 15 d’octubre, es va produir la rierada de Santa Teresa; tretze anys més tard, el 1844, es construïa un mur de contenció de les rierades, a la zona del Pinaret, conegut amb el nom de l’Anjub. Les rierades es van manifestant periòdicament: la de Santa Irene entre el 19 i 20 d’octubre de 1866; la de l’Any de les Desgràcies, el 16 d’octubre de 1911; la de la Mare de Déu del Camí, el 8 de setembre de 1934; la de Sant Miquel, el 29 de setembre de 1959. La darrera gran rierada —la del 10 d’octubre de 1994— ja va baixar per la canalització que se’n va fer l’any 1975.
L’agricultura i la
pesca han estat les ocupacions laborals tradicionals de Cambrils. Dels conreus de secà com ara
l’oliver, el
garrofer,
l’avellaner o l’
ametller, només l’
oliver ha estat el que ha perviscut amb més bona salut fins al segle xxi.
Els conreus del garrofer, els cereals o la vinya han estat substituïts per arbres fruiters i hortalisses gràcies a l’aparició del
regadiu. El Sindicat Agrícola i la
Caixa Rural d’Estalvis i
Préstecs de Cambrils van ser creats l’any 1902; aquestes entitats van ser les precursores de les actuals Cooperativa Agrícola i la Caixa Agrària de Cambrils. L’altra ocupació tradicional a Cambrils ha estat i continua sent la de la pesca, que
gaudeix d’un alt grau de reconeixement entre les del
litoral català.
L’actual
Confraria és hereva de la societat
Pòsit de
Pescadors, que es va constituir l’any 1924. L’edifici del primer Pòsit es va inaugurar l’any 1925; l’actual edifici de la
Llotja, que
acull l’activitat de la Confraria, data de 1982. L’actual port de Cambrils es va iniciar l’any 1933 i es va acabar l’any 1957. L’encariment del
preu dels carburants i la
disminució de les captures a causa de la sobreexplotació de la mar ha provocat una transformació substancial d’aquest sector.
Amb l’aparició del fenomen del
turisme, cap als anys seixanta del segle passat,
Cambrils s’ha convertit en una de les localitats de referència de la Costa
Daurada. Aquest factor ha afavorit el comerç, els serveis i, sobretot, la
restauració, que compta amb uns excel·lents productes de proximitat del camp i de la mar de Cambrils. Per aquest motiu, Cambrils s’ha ben merescut el
reconeixement gastronòmic que s’ha convertit en un altre dels elements del seu patrimoni.
Tanmateix, el preu que s’ha hagut de pagar ha estat dolorós, atès que l’entorn natural, històric i cultural d’aquesta vila ha quedat fortament deteriorat. Els únics espais que s’han mantingut més o menys inalterats —els cursos de rieres i barrancs— encara conserven la vegetació que els és pròpia; també es mantenen, encara, les praderies
submarines de posidònies davant la costa cambrilenca. En un breu termini de temps, la construcció d’apartaments i urbanitzacions ha modificat substancialment la fesomia del terme —i dels seus habitants. Els dos nuclis històrics —el Poble o la Vila i la Platja o Baix a Mar—, separats originàriament per un quilòmetre de distància, han quedat units com a conseqüència del gran creixement urbanístic. Els
apartaments, els
hotels, les urbanitzacions, els
xalets o els
càmpings donen cabuda a una immensitat de turistes de temporada, però també a jubilats que fan de Cambrils la residència d’aquesta seva etapa vital; entre els més habituals hi ha alemanys,
belgues,
francesos,
holandesos o
suïssos, que s’integren poc a la vida cultural del nostre poble.
Durant la primera meitat del segle xx,
abans de l’arribada de població extrapeninsular, fan cap a Cambrils immigrants procedents
d’Andalusia,
l’Aragó i el
País Valencià ,
que malmeten la sang pura catalana; a la dècada dels anys seixanta també del segle passat, el percentatge més elevat d’immigrants que va acollir Cambrils procedia
d’Extremadura i
Andalusia. La nova
immigració comença cap a finals dels anys noranta del segle passat, procedent majoritàriament del
Magrib. Des de principis de l’actual segle xxi, són els
llatinoamericans els immigrants amb major presència a la nostra localitat, així com també ho són els procedents de països de l’Europa de l’est com ara
Romania,
Ucraïna i
Rússia.
Si enteneu aixó és debut a que el català és un dialecte occidental del rumano
La presència humana està documentada a l’actual terme de Cambrils des del
paleolític, tot i que de manera molt escassa, concretament a la punta del Cavet. En aquesta mateixa partida del Cavet són més abundants les dades de població que van des del
neolític fins a l’
època ibèrica, durant la qual l’actual Cambrils pertanyia al territori dels
cossetans —estès per l’actual Camp de Tarragona. El procés de romanització de la Cossetània ibera va ser intens, la proximitat de
Tàrraco, la capital de la
Hispània Citerior, n’assegurava una consolidació reeixida.
La
presència romana està a bastament documentada a Cambrils en els
jaciments localitzats al Cap de Sant Pere, al Mas d’en Bosc, a la
Pujada de na Ponça, als Tallats, o a la Llosa —que il·lustra notòriament la vida rural d’aquell període. La identificació de l’actual Cambrils amb el topònim romà d’
Oleastrum no ha estat provada a hores d’ara.
Amb l’arribada a la península Ibèrica dels
visigots, Barcelona exercirà com a
capital en detriment de Tarragona. D’aquesta època, com també de l’etapa de la
dominació musulmana del Camp de Tarragona, no en resta pràcticament cap vestigi. La població va minvar en tot el Camp de Tarragona, ja que s’havia convertit en una zona fronterera entre els territoris ocupats pels
musulmans i els dels cristians. El Camp de Tarragona no restarà totalment ocupat pels
cristians catalans fins a la conquesta de
Siurana, el darrer
reducte musulmà d’aquesta part d'Espanya.
Haurem d’esperar,
doncs, fins al segle xii per poder parlar d’un nucli estable
de població a la nostra ciutat. La primera notícia que tenim documentada sobre Cambrils és la que fa referència a la cessió en
alou per
Ramon Berenguer IV de la meitat del seu terme al cavaller
Ponç de Regomir,
datada el 3 de setembre de l’any
1152; l’encàrrec del comte, entre altres, era el de
construir-hi una
vila. Per circumstàncies que els textos historiogràfics no han acabat d’aclarir, les terres del terme de Cambrils passen a mans de
Bertran de Cambrils, l’any 1154, concessió feta per
Robert d’Aguiló,
príncep de Tarragona. Un any més tard, el 1155, concretament el 5 de febrer, Ramon Berenguer IV atorga
carta de població als habitants de Cambrils. La consolidació de població no devia quedar ben resolta, ja que l’any 1178
Alfons I atorga una nova carta de població. Set anys més tard, el 1185, el mateix
comte rei fa donació de Cambrils a
Berenguer —fill de Bertran de Cambrils— i als seus descendents. 4
Aquest fet representa, segurament, l’origen de la
castlania de Cambrils.
4 Atès que hi ha escassa informació sobre la repoblació medieval de Cambrils i del Camp de Tarragona, no es disposa de prou dades per conèixer la procedència dels primers colonitzadors de Cambrils després de la conquesta d’aquest territori per part del comte Ramon Berenguer IV. Si contrastem els
noms dels cavallers que apareixen en la migrada documentació medieval, potser es podria fer una mica de llum sobre aquesta qüestió. És evident que
Vilafortuny és un topònim que deriva del cognom de
Guillem Fortuny, a qui Ramon Berenguer IV va atorgar la possessió d’aquell lloc. ¿Per què no hauria pogut passar un fet similar amb el topònim Cambrils?
Joan Coromines (
Onomasticon Cataloniae iii, 212-213)
proposa un origen mossàrab per al topònim Cambrils —amb /mbr/—, derivat del llatí camera. Però cal puntualitzar que en el document original de la donació del lloc de Cambrils a favor de Ponç de Regomir
es pot llegir «ipsum locum qui appellatur
Cabrils» —sense la /m/ i sense cap diacrític damunt la /a/ que pogués indicar la presència de la nasal; en canvi, en la transcripció d’aquest document, publicat en el
Diplomatari de Cambrils (2005, 39), les traductores de l’original llatí transcriuen Cambrils, amb /m/. El
Cambrils del Solsonès, documentat per primera vegada en l’acta de la consagració i dotació de la catedral de la
Seu d’Urgell —819?-839?—; pervinguda a través d’una còpia del s. xii— apareix escrit també sense
/m/ (p. 105): «
atque Odden. seu Helinniano. uel Kabrils. sue Perlas» («L’Acte de la Consagració i Dotació de la catedral d’Urgell, de l’any 819 o 839», de Pere Pujol; Estudis Romànics 2. Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, 1917, p. 92-115). ¿Es pot assegurar que el topònim Cambrils ja existia al Camp de
Tarragona abans de la repoblació cristiana medieval? ¿No podria ser que el topònim Cambrils fos aplicat al nucli de població a partir de l’apel·latiu de Bertran de Cambrils o d’algun familiar seu i no a l’inrevés?
¿Podria ser que l’esmentat cavaller procedís del Cambrils del Solsonès? ¿Podria ser, doncs, que Cambrils fos un topònim transplantat, com ho és el del Coll de Balaguer? ¿El nom del nostre Cambrils té el mateix origen etimològic que el Cabrils del Maresme? ¿La /m/ de Cambrils podria ser una nasal adventícia del mateix tipus que apareix en mots com
llangosta/
llagosta,
llangostí/
llagostí? No és ni ara ni aquí que cal proposar l’origen toponomàstic de Cambrils, i menys fer-ho en una nota a peu de pàgina, però aquesta és
una hipòtesi que caldria investigar més a fons.
Un dels fets més destacats de la història de Cambrils durant el període medieval és la sortida de les naus del rei
Jaume I des de les platges de l’esmentada vila —així com també des dels ports de
Salou i
Tarragona— amb el propòsit de
conquerir Mallorca, fet que es va dur a terme el 6 de setembre de
1229. De ben segur, doncs, que gent procedent de Cambrils va participar en la repoblació de la
illa gran de les Balears. Posteriorment, els cambrilencs també participaran en la conquesta —i repoblació— de l’antic
Regne de València.
En el transcurs de l’edat mitjana, la història de Cambrils es veurà esquitxada
pels sempiterns litigis entre l’arquebisbe de Tarragona, els senyors feudals i els
comtes reis catalans.
Pedro II, Osca,1196, als presentz , als que son per venir,for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics,e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa,sian pris e tot lo poble venguia se d'el
L’any 1206 el rei
Pere I referma el seu ple domini sobre Cambrils i es compromet a no
alienar-lo mai. El 4 de desembre de 1391, el
rei Joan I ven a
Énnec de Valterra, arquebisbe de Tarragona, tots els drets que la
corona tenia sobre Cambrils.
Joan II, l’any 1472, fa donació de Cambrils al
comte de Cardona i de
Prades; és aleshores que s’inicia la
Baronia de Cambrils, període marcat per un despietat domini feudal. El 8 de maig de 1520 dos centenars
d’hòmens de Cambrils es traslladen a
Barcelona per demanar ajut al
comte rei contra els tractes vexatoris que rebien per part del
duc de Cardona. Però no serà fins a 1587 que Cambrils tornarà a estar sota la
jurisdicció reial en virtut d’una sentència de la Reial Audiència.
Un altre dels fets que inscriuran, de manera significativa, Cambrils en la
història de Catalunya serà el setge que va patir el desembre de 1640 —a l’inici de la
Guerra dels Segadors, entre la
Diputació General de Catalunya i el rei
Felip IV, a causa del mal govern del
comte duc d’Olivares—, durant el qual les tropes castellanes comandades pel
marquès de Los Vélez van assaltar i
assassinar els frares agustins del convent de la Mare de Déu de Gràcia, situat a la banda esquerra de la riera d’Alforja. Després de tres dies d’assetjar-ne la població i després de la capitulació de la qual, les tropes castellanes van causar una
macabra carnisseria:
van matar, com a mínim, unes set-centes persones, i el
batlle i els
jurats de Cambrils van ser
penjats als merlets de la muralla.
/
Mireu aquí les que va matar Lluís Companys i no se sol contarTot just començada la
Guerra de Successió a la
Corona dels Regnes d’Espanya (1701-1713/1715), es van iniciar les
obres de construcció del nou santuari de la Mare de Déu del Camí, i no es van acabar fins a l’any 1783. Cap a finals de la seva construcció, una epidèmia de
malària —causada per la
pestilència del
conreu de l’arròs en els
aiguamolls de la costa, que perdurarà fins a mitjan
segle xix— va produir grans estralls en la població de Cambrils, concretament l’any 1727.
Aquest fet justifica que en els Gojos a la Mare de Déu del Camí s’inclogui una
estrofa que hi fa referència:
En febres i enfermetats,
en tot treball i dolència,
implorant vostra clemència,
Més al llibre ...
