Diyous, ffo ab gran sollemnitat

Diyous, ffo, ab, gran, sollemnitat, so es, honrats, concellers, ciutadans, seny, palau, arquevisbe, hon, fo, carretes, Mossen lo bisbe de Barchinona, arquebisbe, canonges, preveres, diyous fo tret,

Tavercha, notari, scriva

https://archive.org/stream/manualdenovellsa01barcuoft/manualdenovellsa01barcuoft_djvu.txt

https://archive.org/stream/manualdenovellsa01barcuoft/

Dilluns XVII. — Lo dit die estant e sient en la cadira posada en I cadafal en la sala maior del palau del Senyor Rey ques prop la volta den G. Sentcliment ffo oferta e dada al alt Senyor en Johan rey Darago per lonrat en Benet Serra procurador fiscal e batle general del dit Senyor una cedula la qual li presenta contra lo comte Dampuries en la qual cedula eren contenguts e scrits diverses crims e excesses quel dit comte segons se deya havia fets e perpetrats per los quals si axi era merexia gran castich e punicio. E dada per lo dit batle general la dita cedula la qual de voluntat del dit Senyor mes en poder e en mans den P. Tavercha notari e scriva del dit Senyor lo dit Senyor e lonrat Misser G. de Vallsecca vicicanceller daquell en nom e per part del dit Senyor mana aquella ésser legida presents los Reverents arquebisbe de Tarragona e del bisbe de Barchinona e de diverses nobles y cavallers e concellers de Barchinona e daltres moltes e diverses persones en lo dit loch e sala presents fo lesta per lo dit notari la dita cedula...

escorcoy

...tadans qui lla eren e foren ab los damunt dits a pendre lo dit escorcoy.

DCVB

ESCORCOLL m. 
Acte d'escorcollar; cast. registro, escrutinio, investigación, rebusca. E deuen hauer de tota moneda que's trobe en l'escorcoll, Consolat, c. 321. La sancta Emperadriu... trobà menys la sancta creu..., e de fet féu acórrer als portals de la ciutat per fer escorcoll e per fer tal justícia, si la trobava, que fos nomenat per tot lo món, Pere Pasqual, Obres, i, 54.
    Fon.: əskuɾkóʎ (or.); askoɾkóʎ (occ., val.).
    Var. ant.: escorcoy (Muntaner Cròn., c. 133; Ardits, i, 18, a. 1391).
    Etim.: derivat postverbal de escorcollar.

ESCORCOLLAR v. tr. 
Examinar minuciosament una cosa cercant-hi quelcom o tractant de veure què hi ha (pir-or., or., occ., val., eiv.); cast. escudriñar, registrar, rebuscar, investigar. «No tinc el teu mocador; si no ho vols creure, escorcolla'm les butxaques». S'era acordat... que els sarraïns e les sarraynes ne posquessen trer tota lur roba e que hom no'ls escorcoylàs ni'ls faés neguna uilania, Jaume I, Cròn. 278. E deu-lo hom escorcollar [al tallador dels ferros de la monederia] com entrarà, perque no y puxa metre diners, doc. a. 1308 (Botet Mon. iii, 285). Null hom crestià ne sarrahí que sia de la Gabella, no gos entrar en nau o en leny o en vexell negun per escorcoylar, ne per estrambacar, per neguna rahó, doc. a. 1323 (Capmany Mem. iv, 83)Dix Josep: Jo us faré tots scorcolar, e aquel qui la hage presa de vosaltres romandrà assí, Serra Gèn. 40. E com les trosses de abdós foren escorcollades, fou trobat en la trossa del fill lo dit anap, Scachs 86. Ella y sa mossa | percint e bossa | fins al cotó | del meu gipó | me scorcollaren, Spill 931. En va m'esforçava a escorcollar les foscors de la meva imaginació, Ruyra Pinya, i, 61.
    Fon.: əskuɾkuʎá (pir-or., or.); askoɾkoʎá (occ., Maestr.); eskoɾkoʎáɾ (val.); əskuɾkuјá (Empordà, Plana de Vic).
    Var. ant.: escorquellar (doc. a. 1414, ap. Col. Bof. xxxvi, 232).
    Etim.: derivat de corcoll. Escorcollar devia significar originàriament ‘llevar el corcoll, examinar fins al corcoll’.

1. CORCOLL m. 
|| 1. Corc, insecte que rosega els cereals, els llegums, etc. (Benavarri, Peralta, Tamarit); cast. gusano, gorgojo. El gran munt de forment... van talant el corcoll i la formiga, Riber Geòrg. 16.
|| 2. Pinyol dur, com de cirera, de pruna, etc (Bonansa); cast. hueso. 
|| 3. Capoll de la baldufa (Barc.); cast. pezón. Semblants a baldufas ensorradas pel corcoll, Pons Auca 291.
|| 4. Part posterior del coll en la seva unió amb el cap (Organyà); cast. nuca, colodrillo. «Caure de corcoll», «anar de corcoll»: caure d'esquena. S'esmunyí entre bardisses, caigué de corcoll, Einer Capcigr. 149.
    Fon.: koɾkóʎ (occ.); kuɾkóʎ (or.).
    Sinòn.:— || 1, corc, corcó, poll;— || 2, pinyol;— || 3, capoll;— || 4, tos.
    Etim.: del llatí cŭrcŭlio, mat. sign. || 1. No és clara l'evolució de significats que presenta el mot en català, i tal vegada els significats 3 i 4 demanen un altre mot originari que actualment no podem endevinar.

2. CORCOLL 
Llin. existent a Barc., Figueres, Llançà, Port de la Selva, Roses, etc. Figura ja aquest cognom en un doc. castellonenc de l'any 1381 (cf. BSCC, v, 400).
    Etim.: probablement del llatí Cŭrcŭlio, sobrenom.