pillo , pilla

PILLO, PILLA m. i f. i adj. 

Pillet, murri. May m'ho hauria cregut, que arribés a ser tant pillo!, Pons Auca 218.
Dos granerés més pillos que un gat negre, Ignor. 8.
    Fon.: píʎu (or., men., eiv.); píʎo (occ., val., mall.).
    Etim.: pres del castellà pillo.


 pillar

agarrá a Beseit y atres pobles

|| 1. Agafar una persona o cosa vencent resistència; robar; prendre (allò que fuig, que és guardat, que no es vol deixar agafar, etc.); cast. pillar. Ja hey estarà satisfeta | si arriba a pillar es negret, Penya Poes. 258. «Els lladres varen anar al mas i varen pillar moltes gallines». a) Pillar sa baldufa: agafar-la d'en terra, mentres balla (Muro).—b) Prendre una carta del munt que hi ha damunt la taula de joc, després de jugar-ne una de les que es tenen en la mà. 
|| 2. (vulg.) Agafar o prendre, en general (Benavarre, Maestr.); cast. coger, tomar. «Si pillo una verga, te poso blau» (Maestrat). «Hem pillat el tren de les sis i mitja». 
|| 3. Faltar, deixar d'assistir a un lloc d'obligació, com l'escola, la missa, etc. (Men.); cast. hacer novillos. Si és a missa, may hey va. | —Això no ho cregueu, mon pare, | perque lo que és jo, fins ara, | poques n'hi he vistes pillar, Benejam FyF, acte i. «No pillis s'escola, que tanmateix ho sabré!»
|| 4. Beure (en llenguatge d'argot). No tens res per pillar, Vallmitjana, «La Xava», 23 (ap. BDC, vii, 52).
    Fon.: piʎá (or., occ., bal.); piʎáɾ (val.).
    Etim.: del cast. pillar o de l'it. pigliare, mat. sign. || || 1, 2.