Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alemania. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alemania. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 de setembre del 2020

Josep Rull Andreu, VS, Padre Habas

En la immensa majoria d'estats de la UE no existeix el delicte de sedició tal i com el contempla el Codi Penal espanyol, perquè en la immensa majoria d'estats de la UE no es persegueix penalment la dissidència política. 


En la immensa majoria d'estats de la UE no existeix el delicte de sedició tal i com el contempla el Codi Penal espanyol, perquè en la immensa majoria d'estats de la UE no es persegueix penalment la dissidència política.
Pues Alemania es uno de los países europeos con penas más duras por los delitos de sedición y rebelión, cuyo equivalente sería el "delito de alta traición contra la federación o contra un estado". 
Lo pillas o te hago un esquema?

diumenge, 30 de setembre del 2018

el español Moncho superaragonés promueve chapurriau frente catalán desde Alemania

el español Moncho superaragonés promueve chapurriau frente catalán desde Alemania

Ramón Guimerá, de  BECEITE
Daniel Ramírez


https://twitter.com/i/web/status/1046361515002028032




el español Moncho superaragonés promueve chapurriau frente catalán desde Alemania

Para los que ponen un texto en chapurriau, valenciano, mallorquín, occitano o aragonés antiguo (medieval) en el traductor de google y les sale catalán.
1196, rey de Aragón, Pedro II, Huesca. Catalán en 1196? JA JE JI JO JU.


als presentz

als presentz, google traductor, detecta catalán,
WIKI en occitano:

L'occitan (o lenga d'òc) es una lenga romanica parlada en Occitània e pels occitans emigrats de pel monde. Es una lenga fòrça similara al catalan que d'unes considèran aquel coma un dialècte. L'occitan coneguèt son epòca daurada entre los sègles XI e XIII gràcias a sa literatura e subretot las composicions dels trobadors que coneguèron de succès per tota Euròpa. Sens estat per encoratjar la transmission e ne far la valorizacion, patís la politica lingüicida de l'Estat francés, mas tanben la passivitat de Mónegue e de l'estat italian. Sonque lo Principat de Catalonha, dins l'Estat espanhòl, reconeis l’occitan coma lenga oficiala, e pròpria de la Val d'Aran, que l'ensenhament public lo generaliza. Amb aquò, la lenga es grèvament menaçada. Se pensa uòi que mens de 200.000 personas la parlan.

L'occitan (o lenga d'òc) es una lenga romanica parlada en Occitània e pels occitans emigrats de pel monde. Es una lenga fòrça similara al catalan que d'unes considèran aquel coma un dialècte. L'occitan coneguèt son epòca daurada entre los sègles XI e XIII gràcias a sa literatura e subretot las composicions dels trobadors que coneguèron de succès per tota Euròpa. Sens estat per encoratjar la transmission e ne far la valorizacion, patís la politica lingüicida de l'Estat francés, mas tanben la passivitat de Mónegue e de l'estat italian. Sonque lo Principat de Catalonha, dins l'Estat espanhòl, reconeis l’occitan coma lenga oficiala, e pròpria de la Val d'Aran, que l'ensenhament public lo generaliza. Amb aquò, la lenga es grèvament menaçada. Se pensa uòi que mens de 200.000 personas la parlan.


Lop, rainard, lebre en ocsitá , cansó medieval.

Y el google traductor detecta que s´ha feito de nuei (nuey) es GALLEGO, y es aragonés (cheso). S´ha fet de nit en chapurriau. Se ha hecho de noche en castellano.

 

S'ha feito de nuey.  Tu m'aguardas ya.  Lo peito me brinca'n  tornarte a besar.

S'ha feito de nuey.
Tu m'aguardas ya.
Lo peito me brinca'n
tornarte a besar.

Lo nuestro querer

no se crebará
anque charren muito
y te fagan plorar.

Yo no'n quiero vier

güellos de cristal
mulláus por glarimas
que culpa no han.

Escuita, muller,

dixa de plorar.
Yo siempre he estau tuyo,
tu mía has d'estar.

Dicen qu'un querer

ye de dos, no más,
y que ye más fácil
ferlo caminar,
cuando l'uno caye,
l'otro a devantar.

Cuando l'uno caye,

l'otro a devantar;
s'ha feito de nuey,
tu m'aguardas ya,
lo peito me brinca,
te quiero besar!
Pepe Lera, Hecho, agosto de 1980

//

Ramón Guimerá, filólogo, traduce grandes clásicos de la Literatura al chapurriau para proteger del catalán / normalització / la lengua que hablaba de niño.

El chapurriau es una lengua hablada por alrededor de 3.000 personas en la zona oriental de Aragón
/ Muchísimas más, Daniel /



Moncho tiene un ideal: conservar la lengua que hablaba de niño en Beceite, un pueblecito de quinientos habitantes (casi 600) a orillas del Matarraña en la provincia de Teruel. Con su padre y sus amigos ríe, quiere y llora en chapurriau. No en catalán, valenciano o aragonés. Chapurriau.
Para brindar a su idioma la inmortalidad del papel, se ha puesto a traducir grandes clásicos de la Literatura. Ha puesto el punto final a La Perla, de John Steinbeck; y ahora echa el resto para culminar El Decaméron, de Boccaccio. Es una tarea ingente, quizás sólo al alcance de un superaragonés.
La hazaña imposible de Ramoncho Guimerá -40 años- germina en un estudio de Bad Hersfeld, Alemania. Le llaman "pirado" -"eso me lo dice cualquiera"-, pero también le insultan y le amenazan a través de Facebook. Él identifica a los acosadores como un grupo de nacionalistas catalanes que "intenta engullir el chapurriau".
Con sus traducciones, Moncho procura marcar las fronteras entre una y otra lengua. Cuenta con una gruesa dificultad: no existe siquiera un diccionario del chapurriau. Para más inri, la Real Academia Española de la Lengua (RAE) sólo recoge el término en forma de verbo: "Chapurrear es hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores". Sobre este punto, el idealista aragonés discurre: "Fíjate qué curioso. Los nacionalistas catalanes se agarran a la RAE para justificar la absorción". Otra de sus técnicas consiste en actualizar una lista de palabras en chapurriau que no existen en catalán. / Más el DCVB del IEC, donde sale País Valencià y otras mentiras catalanistas. /
A modo de recambio, este licenciado en Filología Inglesa por la Universidad de Zaragoza aporta una definición recogida por un diccionario de Frédéric Mistral, de finales del siglo XIX. "¡Antes de la gramática de Fabra, que estableció lo que ahora es el catalán estándar!".

Mirad cómo escribían LO Parlament de Cathalunya ajustat en Barchinona, 1411


Dice así: "Llamamos 'champouirau' rom. 'Champoiral' a una jerga compuesta de español, italiano, portugués y provenzal /ahora dialecto del idioma occitano o lengua occitana / hablada por extranjeros que frecuentan nuestras costas".
"Llamamos 'champouirau' rom. 'Champoiral' a una jerga compuesta de español, italiano, portugués y provenzal /ahora dialecto del idioma occitano o lengua occitana / hablada por extranjeros que frecuentan nuestras costas












/ No la descubrí yo, sino un catalanista que no está en Babia precisamente, Antonio

Moncho asegura que el chapurriau aloja "muchas diferencias gramaticales" con el catalán, más allá de que puedan entenderse los hablantes. También apunta que el chapurriau varía sensiblemente de un pueblo a otro; o lo que es lo mismo: entraña muchos dialectos.

Las traducciones de Moncho:

En sus traducciones, emplea lógicamente el chapurriau de Beceite, el suyo. Pero también incluye palabras de otros lugares que conoce a través de sus amigos. 

Acaba de vender, vía Amazon, cuatro ejemplares de La vida de Pedro Saputo, de Braulio Foz - un autor local / Fórnoles, Fórnols, Fornos / del siglo XIX -. "Los colgué en septiembre. El resto de obras no puedo porque no tengo los derechos.

El Decamerón lo voy poniendo en mi web conforme voy avanzando, pero es muy complejo debido, principalmente, a su antigüedad. Ahora me ayudarán a promocionarlos distintas asociaciones culturales", reseña Moncho. / Espero sentado a que la Ascuma promocione la traducción de Pedro Saputo, ya que son como el IEC, AVL, Òmnium Cultural, etc /

https://www.facebook.com/Asociaci%C3%B3n-Cultural-Amics-Del-Chapurriau-564376440584541/
Todo empezó hace quince años. Dio a leer una obra de teatro y algunos poemas a un autor de su pueblo, un catalanista. Le dijo que eso era catalán, que nada de chapurriau y que se tenía que normalizar con la ortografía inventada de Pompeyo Fabra.
/ No era de mi pueblo ese hombre. La obra se llama anem al bolet, de momento inédita. /

"Ya no le dejé ningún material más. No sólo se puede traducir del español, también podría hacerlo del propio catalán". / Y del occitano también podría, porque es casi calcado al catalán, tanto antiguamente como ahora. /
La política les da la espalda. A izquierda y derecha. El PSOE y sus socios, actualmente en el Gobierno autonómico, sólo aceptan dos lenguas, además del castellano: el catalán de Aragón y el aragonés. El PP catalogó el chapurriau como "lengua del Aragón oriental" /Lo del LAPAO fue de traca, no sé si hay alguien en la DGA que sepa leer en aragonés antiguo. /
"No nos apoya ninguno. Las normativas nos perjudican, por eso luchamos a nuestra manera".
A pesar de sus cinco años en Alemania, Moncho no ha perdido el acento /el castellano con acento aragonés/. Vive allí con su pareja y trabaja en una empresa de logística, que surte de miles de libros a Amazon. "Esos pasan por mis manos, pero no tengo que leerlos", bromea.

Su madre era castellana / de Alustante, Guadalajara /, pero su padre siempre vivió en Beceite. Con él, chapurriau. Con sus amigos en el patio del colegio, chapurriau. Ahora, a miles de kilómetros, chapurriau. Su lengua le permite referirse a la niebla de tres formas distintas. / y más, boira, boireta, broma, dorondón, borrim, niebla, etc. /
Ah, por cierto, El Decamerón de Ramoncho dice así:
"Martellino, fen vore que estabe paralític, impedit, tullit, simule curás / fa vore que se cure / damún de la sepultura de San Arrigo y, vist lo seu engañ, lo esbatússen; y después de sé pessigat y apresat y en perill de sé penjat, conseguíx escapás".

/ Novela primera /
Moltes vegades passe, mol volgudes Siñores, que aquell que cavile burlás de un atre, y de les coses que tenen que reverensiás, se ha trobat sol en les burles y a vegades per a mal d´ell mateix; per lo que, per a obeí a la Reina y escomensá en una história meua al assunto proposat, vull contátos lo que, primé y después (fora de tota la seua esperansa) mol felísmen, li va passá a un consiudadá nostre.

Ñabíe, no fa encara mol tems, un tudesco a Treviso de nom Arrigo que, sén home pobre, servíe com portejadó a sueldo a qui lay solissitabe y ere tingut per tots com home de Santíssima y bona vida. Per lo que, fore verdat o no, va passá que, al anássen ell als atres, segóns afirmen los trevissanos, que a la hora de la seua mort, totes les campanes de la iglesia mes gran de Treviso van escomensá a soná sense que dingú les tocare. Lo que, tingut per milagre, tots díen que este Arrigo ere san ; y corrén tota la gen de la siudat a la casa aon descansabe lo seu cos, lo van portá com a san a la iglesia majó, portán allí coixos, tullits y segos y demés impedits de consevol enfermedat o defecte, com si tots hagueren de saná al tocá aquell cos. En tanta gentada y tráfec de gen va passá que a Treviso van arribá tres de los nostres consiudadáns, de los que un se díe Stecchi, l´atre Martellino y lo tersé Marchese, homes que, anán per les corts de los Siñós, divertíen a la concurrénsia distorsionánse, parodián, burlánse, imitán a consevol en momos. Estos, no habén estat may allí, se van maravillá de vore pédre lo cul a tots y, sentit lo motiu de alló, van sentí dessichos de aná a vórel y, dixades les seues coses a un albergue, va di Marchese:
- Volém aná a vore an este san, pero per lo que a mí respecte, no vech cóm podrém arribá hasta nell, perque hay sentit que la plassa está plena de tudescos y de atra gen armada que lo siñó de esta terra, per a que no ñague abalot, fa está allí, y ademés de aixó, la iglesia, per lo que se diu, está plena de gom a gom y ya dingú mes pot entráy.
Martellino, entonses, que dessichabe vore alló, va di:

- Que no sigue per ixo, que de arribá hasta lo cos san ya trobaré la manera.
Va di Marchese:

- ¿Cóm?

Va contestá Martellino:

- Te u diré: yo me contorsionaré com un tullit y tú per un costat y Stecchi per l´atre, com si no puguera caminá, me aniréu aguantán, fen com si me voléu portá allí per a que lo san me curo: no ñaurá dingú que, al vóremos, no mos faigue puesto y mos dixo passá. A Marchese y a Stecchi los va agradá lo truco y, sense tardá, eixín del albergue, arribats los tres a un puesto solitari, Martellino se va retórse les máns de tal manera, los dits y los brassos y les cames, y ademés de alló la boca y los ulls y tota la cara, que ere cosa horrible de vore; no haguere ñabut dingú que lo haguere vist que no haguere pensat que estabe paralític y tullit. Y aguantát de esta manera, entre Marchese y Stecchi, se van adressá cap a la iglesia, en aspecte ple de Piedat, demanán humildemen y per amor de Déu a tots los que estaben dabán de ells que los faiguéren puesto, lo que fássilmen obteníen; y respetats per tots y tot lo món cridán: «¡féu puesto, dixéu lloc!», van arribá allí aon estabe lo cos de San Arrigo y, per algúns gentilhomes que estaben al seu voltán, va sé Martellino alsat y colocat damún del cos per a que puguere alcansá la grássia de la salut.
Martellino, com tota la gen estabe mirán lo que passabe en ell, va escomensá, com qui u sabíe fé mol be, a fingí que un de los seus dits se estirabe, y después la má, y después lo bras, y aixina tot sansé va arribá a estirás. Lo que, veénu la gen, tan gran sorollina en alabansa de San Arrigo féen que un tro no hauríe pogut sentís. Ñabíe per casualidat un florentino prop que coneixíe mol be a Martellino, pero que per está aixina contorsionat cuan va sé portat allí no lo habíe reconegut. Éste, veénlo adressat, lo va reconéixe y va escomensá a riure y a di:

- ¡Siñó, fes que li dólgue! ¿Quí no haguere cregut al vórel vindre que de verdat fore un lissiat?

Van sentí estes paraules uns trevissanos que li van preguntá:

- ¡Cóm! ¿No ere éste impedit?
A lo que lo florentino va contestá:
- ¡No u vullgue Déu! Sempre ha sigut tan dret com natros, pero sap milló que dingú, com hau pogut vore, fé estes burles de contorsionás y ficá les postures que vol.

Tal com van sentí aixó, no los va fé falta datra cosa: per la forsa se van obrí pas y van escomensá a cridá:

- ¡Agarréu presso an eisse traidó que se burle de Déu y de los sans, que no sén tullit ha vingut aquí per a insultá al nostre san y a natros fénse lo tullit! Y, dién aixó, li van fótre les máns a damún y lo van fé baixá de aon estabe, y agarránlo per los pels y esgarránli tots los vestits van escomensá a fótreli puñades y puntapéus a mansalva, y no se considerabe home qui no corríe a fé lo mateix.

Martellino cridabe: - ¡Piedat, per Déu!
Y se defeníe cuan podíe, pero no li servíe de res: les potades y cósses que li arreáben se multiplicaben per moméns. Veén aixó, Stecchi y Marchese van escomensá a dis que la cosa pintabe mal; y tenín temó de ells mateixos, no se atrevíen a ajudál, cridán jun en los atres que lo mataren, encara que pensán sin embargo cóm podríen arrancál de les máns del poble cabrejat, que lo haguere estronchinat en tota sertesa si no haguere ñabut un expedién que Marchese va agarrá de repén:

Están allí fora tota la guardia de la señoría, Marchese, lo mes pronte que va pugué sen va aná al que estabe en representassió del corregidó y li va di:

- ¡Piedat, per Déu! ña aquí algú mol roín que me ha furtat la bossa en uns bons sen floríns de or; tos rogo que lo prengáu per a que puga recuperá lo meu. Enseguida, al sentí aixó, una dotsena de soldats van córre cap aon lo miserable Martellino ere esquilat y trasquilat sense estisores y, obrínse pas entre la chusma en lo esfors mes gran del món, tot esbatussat y espentolat lo van traure de entre les máns y lo van portá al palau del corregidó, aon lo van seguí mols que se sentíen ofesos (ofenguts) per nell, y habén sentit que habíe sigut detengut per lladre, van escomensá a di tots que los habíe futut lo estiró tamé a les seues bosses. Sentín aixó lo juez del corregidó, que ere un home áspre, emportánsel apart lo va escomensá a interrogá.
Pero Martellino contestabe fen bromes, com si no fore res está an aquella presó; per lo que lo juez, alterat, fénlo lligá en una maroma li va fé fótre uns bons bots, en ánimo de féli confessá lo que díen per a después penjál. Pero después de vóres en los peus a enterra, preguntánli lo juez si ere verdat lo que contra ell díen, no valénli di que no, va di:

- Siñó meu, estic preparat per a confessátos la verdat, pero féu que cadaú de los que me acusen digue aón y cuán ni hay tret la bossa, y tos diré lo que yo hay fet y lo que no. -
Lo juez ne va fé cridá a uns cuans, la un diebe que lay habíe robat fa vuit díes, l´atre que sis, l´atre que cuatre, y algúns díen que aquell mateix día. Sentín aixó, Martellino va di:

- Siñó meu, tots estos mentíxen en tota la seua boca: y de que yo dic la verdat tos puc doná esta proba, que may había estat an esta siudat y que no estic an ella mes que desde fa poc; y al arribá, per la meua desventura, vach aná a vore al cos san, aon me han trasquilat tan com veéu; y que aixó que dic es sert tos u pot aclarí lo ofissial del siñó que va registrá la meua entrada, y lo seu llibre y tamé lo meu possadero. Per lo que, si trobáu sert lo que tos dic, no vullgáu com éixos homes malvats destrossám y matám.
Mentres les coses estaben en estos termes, Marchese y Stecchi, que habíen sentit que lo juez del corregidó prossedíe contra nell en inquina, saña y rabia, y que ya lo habíe torturat, van tindre molta temó, diénse:

- Mal ham cavilat; lo ham tret de la paella per a fótrel al foc, l´ham tret del foc per a aviál als calius, a les brases. Per lo que, movénse en tota pressa, buscán al amo de la fonda, li van contá tot lo que los habíe passat; de lo que, enriénsen éste, los va portá a vore a un tal Sandro Agolanti que vivíe a Treviso y teníe gran influénsia en lo siñó, y contánlay tot, li van rogá que en ells intervinguere en les hassañes de Martellino, y aixina se va fé. Y los que van aná a buscál lo van trobá encara en camisa dabán del juez y tot desmayat y tremolós perque lo juez no volíe sentí res en lo seu descárrec, y com odiabe als florentinos, estabe completamen disposat a fel ahorcá y no volíe tornál al siñó, hasta que va sé obligat a féu contra la seua voluntat. Y cuan va está dabán d´ell, y li habíe dit totes les coses pel seu orden, va demaná que com suma grássia lo dixare anássen perque, hasta que a Florencia no estiguere, sempre li pareixeríe tindre la maroma al coll. Lo siñó sen va enriure de tal aventura y, donánlos un traje per home, sobrepassán la esperansa que los tres teníen de eixíssen be de tal perill, sanos y salvos sen van entorná a casa seua.


SEGONA 

dijous, 24 de maig del 2018

Frankfurter Allgemeine, Torra



wie-katalaniens-neuer-praesident-den-hass-predigt

Paul Ingendaay

Raus mit den Bestien!

Frankfurter Allgemeine, Torra

Er hasst Spanien und die spanische Sprache; er propagiert Rassismus, Xenophobie und völkisches Denken der übelsten Sorte: Wie Kataloniens neuer Präsident Quim Torra den Hass predigt.

Nazionalismus-Katalonien, Roger Torrent


Einer der größten Marketingerfolge des katalanischen Separatismus ist die besondere Aura, die er um das eigene politische Programm gesponnen hat. Wer „Katalonien“ hört, denkt an friedliche Demonstrationen, farbenfrohe Fahnen, lächelnde Kinder. Die Rhetorik der Politiker passt dazu. Ein unabhängiges Katalonien werde proeuropäisch, demokratisch und sozial sein, versichern sie, eine offene Gesellschaft für alle, die bereit wären – nun ja, irgendwie mitzumachen. 


Frankfurter Allgemeine, Torra


Genauer wird es nicht gesagt. Reicht es nicht, in diese lieben Gesichter zu blicken und dem besten Fußballer der Welt zuzujubeln?


In einer Zeit verwahrloster Ideale hat der Appell an eine Politik des Herzens unleugbare Anziehungskraft. Die Fans solcher Versprechungen lassen sich auch nicht von den Rechtsbrüchen irritieren, mit denen die katalanische Regionalregierung letzten Herbst die spanische Verfassung außer Kraft setzte und sich auf Geisterfahrt begab.
Doch jetzt liegen die Karten auf dem Tisch. Der Jurist und ehemalige Verleger Quim Torra, der soeben in Barcelona das Amt des katalanischen Regionalpräsidenten übernommen hat, propagiert Rassismus, Xenophobie und völkisches Denken der übelsten Sorte. 
propagiert Rassismus, Xenophobie und völkisches Denken

Torra, fünfundfünzig Jahre alt, ein Vertrauter Puigdemonts, hasst Spanien und die spanische Sprache. Er hat es oft gesagt und geschrieben, zum Beispiel in Tweets wie diesen: „Wir Katalanen wählen, und die Spanier kommen, um uns zu überwachen. Ein für alle Mal: raus hier!“ Oder: „Die Spanier können nur plündern.“ Oder: „Scham ist ein Wort, das die Spanier schon vor Jahrhunderten aus ihrem Wörterbuch gestrichen haben.“ http://dle.rae.es/srv/fetch?id=be2F2r6  Torra és la vergonya de Catalunya

Der Jurist und ehemalige Verleger Quim Torra, der soeben in Barcelona das Amt des katalanischen Regionalpräsidenten übernommen hat
höher Rasse Familie


Während die Vertreter der Oppositionsparteien entgeistert sind, scheint es den Separatisten schon genug zu sein, kurz vor Verstreichen der gesetzlichen Frist einen Kandidaten durchgebracht zu haben. Dabei hätten sich wohl auch Hardliner des Separatismus gern unter den Bänken des Parlaments verkrochen, als die katalanische Ciudadanos-Chefin Inés Arrimadas vor ein paar Tagen aus einem unfassbaren Torra-Artikel zitierte: „Jetzt schaust du auf dein Land (Katalonien) und siehst die Bestien wieder miteinander sprechen“, heißt es darin. Keine Frage, wer gemeint ist: die Spanier. Die „Aasfresser, Vipern, Hyänen“, veritable „Bestien in menschlicher Form, die Hass ausstrahlen. Einen gestörten, ekelerregenden Hass, wie mit einem von Schimmel überzogenen künstlichen Gebiss, Hass gegen alles, was die (katalanische) Sprache repräsentiert.“
Torra, Bundeswehr
Torra, Bundeswehr
Dass soll keine Parodie sein. „Sie sind hier, unter uns. Jeden Ausdruck des Katalanischen finden sie widerwärtig. Es ist eine krankhafte Angst. Etwas Freudianisches steckt in diesen Bestien. Oder ein Knick in ihrer DNA-Kette. Arme Wesen! Leben in einem Land, von dem sie nichts verstehen: nicht seine Kultur, seine Überlieferung, seine Geschichte (...) Die Bestien haben Namen und Vornamen. Wir alle kennen welche. Sie leben, sterben und vermehren sich.“ Dann Torras Gegenwartsbezug, damals vor zehn Jahren, der Ruf nach Veränderung: „Wann werden die Angriffe der Bestien aufhören? Wie können wir im Jahr 2008 solche Schikane, solche Demütigung und Verachtung ertragen?“
Kim Jong Torra

„Wir“, das ist für Torra das „Volk“, das in seinem „Land“ nicht in Ruhe gelassen wird, das „seit 1714 von Spaniern besetzt“ ist, wie er 2013 in einem Tweet schrieb. Mehr als nur ein Hauch von Eugenik und Diskriminierung aufgrund rassischer Merkmale – „ein Knick in ihrer DNA-Kette“! – weht durch Torras Texte. In Anspielung auf die kräftigen Zähne der damaligen spanischen Verteidigungsministerin (und Katalanin) Carme Chacón schrieb er höhnisch von einem „Gebiss im Dienste Spaniens“.


Die Organisation SOS Racisme Catalunya hat die Aussagen des neuen Ministerpräsidenten jetzt als „gefährlich, unverantwortlich und nicht hinnehmbar“ bezeichnet. Die inkriminierenden Tweets hat Torra inzwischen gelöscht. Seine wüsten Artikel jedoch werden uns als Zeugnis seines Denkens erhalten bleiben. Seine Reaktion? „Falls jemand sich beleidigt fühlen sollte, bitte ich um Entschuldigung, denn Beleidigung lag nicht in meiner Absicht.“ Bitte? Wenn solche Sätze nicht als Beleidigung gemeint waren, dann können sie nur in ihrem eigentlichen, noch viel dunkleren Sinn gelesen werden: als beabsichtigte Tatsachenbehauptungen.
links, höher Rasse Uniqat, rechts, Bestie mit menschlichen Körper

Auch das „falls“ ist eine Frechheit, denn es heißt so viel wie: „Eigentlich weiß ich nicht, worüber ihr euch so aufregt, aber wenn ihr unbedingt die Mimosen spielen müsst, dann sage ich eben, es tut mir leid. Aber nur, weil ihr darauf besteht.“
Für alle Bürger Kataloniens mit doppelter Identität und besonders die Mehrzahl der Bewohner Barcelonas ist es ausgeschlossen, in Torra den obersten Repräsentanten ihrer Region zu sehen. Denn dieser katalanische Hassprediger ist gekommen, um zu spalten, nicht zu versöhnen. Eine schreckliche Wahl.
Pilar Rahola,adn, raza
Pilar Rahola, höher Rasse, rechts unten

dijous, 17 d’agost del 2017

María Jesús, Joan Enric , en bissi hasta Hannover

María Jesús , Joan Enric , bisi hasta Hannover

María Jesús y Joan Enric (gurú) viuen a Hannover, Alemania, están de vacasions a Beseit, y al acabá les festes, después del día dels casats, pujarán en bissicleta desde Beceite hasta casa seua a Deutschland

La Festa Casats Beseit patrossine esta aventura sense pressedens al poble.

A la foto, momén de la entrega de la camiseta de la festa casats Beseit, roija, en una bissicleta estampada (no vull cridá al mal tems). 

Esta camiseta se pot comprá per a colaborá en la comisió de la festa casats Beseit

Los soltés, mossos vells, tamé poden comprá esta camiseta, está en varies talles, per a dona y per a home.

beceite , beseit, camiseta, manga corta,roja, bicicleta, festa casats, hombre

beceite , beseit, camiseta, manga corta,roja, bicicleta, festa casats, mujer


Al mateix tems ñan cupons per al sorteo de la grandiosa sistella, tot per a fe la mare de totes les festes de casats.

Los acompañará al trayecte un bus en avituallamén, dos mecanics, y un ATS per a solventá possibles insidensies.

bus, Hannover,Beceite, Beseit, avituallamén, ATS, mecánics

Entre Kassel y Eisenach farán una parada per a trobás en mí, a Eschwege, Hessen. Ting guardada una botella de vi Sensals de Lledó. No es doping perque no están competín.

mapa , Alemania, chapurriau, Hannover, Beseit

La ruta es de aprox. 2.000 kilómetros, que farán en trams de 100 kilómetros, per lo que se calculen uns 20 díes de viache, sense tindre en cuenta los possibles problemes que poden ixí al camí, com que los volcon les bissis carregades de melons a la frontera en Fransa.

Tos espero de aquí un mes, bon viache y bones festes !!