forigó

FORIGÓ m. 

|| 1. Forat natural, no fet amb eina (Morella). Eina, Ferramenta a Beseit.

|| 2. Habitació estreta i fosca; cast. hurgacho (Martí G. Dicc.).
    Fon.: foɾiɣó (val.).
    Etim.: derivat de foric.

2. FORIGÓ m. 
Planta que fa el fruit davall terra i per defora treu una herba prima i alta amb una floreta al cap; el fruit és comestible (Bonansa).

FORIC m., topon. 
Lo Foric: nom d'una cova situada prop d'Os de Balaguer.
    Etim.: derivat de l'arrel de forat, amb el sufix diminutiu -ic (com si diguéssim el foradet)

cau

cau

Forat excavat anterra que servix de amagatall de animals com lo conill, cachap, cachaps, cachapera . Forigall.

A Valjunquera les fan de tubot, bloc, termoarcilla, etc...

CADO (Borao)

DCVB:

Forat excavat en terra que serveix d'amagatall a certs animals, especialment conills, guilles, etc. (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. guarida, madriguera. Les bèsties veg que per paor de les gents s'amaguen en los caus e en les coves, Llull Cont. 108, 14. Fins que les serps se són retirades a llurs caus, Agustí Secr. 76. A vagabunds que el nodriment i el cau | disputen a les feres,Alcover Poem. bíbl. 53. Cau de llobets: forats fets en terra, on s'afiquen les abelles (Alacant).

|| 2. Lloc molt estret, on fa mal habitar per falta de cabuda. ¿Com alenar en est cau?, Aguiló Fochs foll. 84.

|| 3. Amagatall en general; lloc privat on s'habita o es fa alguna cosa; cast. madriguera, escondrijo. L'ha vist des de son cau lo jove, Costa Agre terra 179. La drapayre tenia el cau un xich més enllà, Pons Auca 10. Anar-se'n a cau: anar-se'n a casa (Empordà). No moure's de cau: no sortir de casa. a) El lloc que s'assenyala per a parar i començar un joc d'infants (Borges Bl.). S'anomena també mare. 
|| 4. Niu; lloc o causa d'on naix alguna cosa; cast. nido. Montanyes blaves, cau de oblidades virtuts, Llorente Versos 92. «El testament del teu pare serà un cau de raons» (or.).
|| 5. A cau d'orella: tocant mateix a l'orella, en veu molt baixa; cast. al oído. Casi bé us podeu confiar les vostres coses a cau d'orella, Vilanova Obres, xi, 166.
|| 6. Cau de la cuixa: regal de la cuixa, la part superior-interior de la cuixa (Empordà, Bagà, Cercs). Tenir dolor a cau de cuixa (Llofriu). De un carbunclo en la cama y una vértola a cau de cuxa, de la qual cosa morí,Miquel Parets, ii, 45 (ap. Aguiló Dicc.).
    Fon.: káw (pir-or., or., occ., val., bal.); сáw (Palma, Manacor).
    Etim.: del llatí cavu, ‘lloc buit’, ‘forat’.

2. CAU m. ant.
Galleda; cast. balde, cubo. Deu-li esser gitat un cau d'aygua per lo cap en auall,Consolat, c. 251. Un cau de sentina, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 412).
    Etim.: del llat. cadu, ‘vas de cuina’.

3. CAU m. 
Joc de cartes, estès per tot el territori català, al qual es juga de la manera següent: Els jugadors són quatre; a cadascun es donen quatre cartes; quan un jugador té dues cartes iguals, es diu que té ronda, que, si no l'hi disputen, li val un punt; si un té carta igual de valor a alguna de les que hi ha tirades enmig, pot recollir-la juntament amb la seva i amb les que formin escala ascendent a continuació d'aquella; així, si hi ha posades enmig un 7, un 8, un 9 i un 10 i el qui juga té un 7, pot recollir totes les quatre cartes i li valdran 16 punts. Si un tira una carta i el que segueix en té una d'igual, fa cau: si el que segueix en té una altra d'igual, fa recau i li val dos punts; i si el de més enllà encara té una carta d'igual valor, fa Sant Vicenç o cau i net, perquè no en deixa cap a terra. Al final del joc es compten les cartes arreplegades per cada jugador i es cobra per les que passen de dotze.
    Fon.: káw (pir-or., or., occ., val., bal.).

4. CAU 
Llin. existent a Barcelona.
    Etim.: probablement del llatí calvu, ‘pelat’. (Cf. el nom de lloc Montcau, existent en el terme de La Garriga, si bé aquest nom Montcau també podria venir del llatí mote cavu, ‘muntanya buida’).

5. CAU topon. 

La Cau: nom d'un santuari de la Mare de Déu situat en el terme de Llaiers, en el cim de la muntanya Morro del Quer, en el municipi de la Parròquia de Ripoll.

//

Una madriguera o guarida es un agujero o túnel que un animal excava en el suelo con el fin de crear un espacio adecuado para habitar o refugiarse temporalmente. Las madrigueras proporcionan al animal protección contra los depredadores y las inclemencias del tiempo. Hay una amplia variedad de animales que construyen o usan madrigueras. Muchos mamíferos excavan madrigueras, especialmente los insectívoros, como el topo, los roedores, como la taltuza y la marmota y los lagomorfos, como el conejo. Se estima que una sola madriguera de marmota ocupa un metro cúbico, y desplaza 320 kilogramos de tierra. Incluso los carnívoros, como las suricatas y las ratas canguro, construyen madrigueras. Hay también peces, anfibios, reptiles y aves que excavan madrigueras, al igual que numerosos invertebrados, como insectos, arañas, erizos de mar, almejas y gusanos. Las madrigueras se pueden construir en una gran variedad de lugares. Las ratas canguro las construyen en la arena fina; las termitas, en la madera; algunos erizos de mar y almejas, en la roca. Igualmente dentro de los diferentes tipos de madrigueras destaca las castoreras, creadas por los castores. También tienen diferentes grados de complejidad: desde un simple tubo de unos pocos centímetros de longitud, hasta una compleja red de túneles y cámaras interconectadas, de cientos de metros, como algunas conejeras.

madriguera

Del lat. vulg. *matricaria, y este der. del lat. matrix, -īcis 'hembra reproductora', 'hembra de cría, nodriza'.

1. f. Cueva en que habitan ciertos animales, especialmente los conejos.

2. f. Lugar retirado y escondido donde se oculta la gente de mal vivir. (Ejemplo, el cado de la Ascuma, en Calaceite)

cachap

cachap, cachapera, conill, cría del conill, habitán de Valjunquera,

lo niu es lo cau, cachapera.

mozarabismo valenciano, equivale a los catalanes llorigó y farnaca. Para Corominas es «indudablemente prerromano» y su extensión se corresponde al área mozárabe (valcachap., cast. gazapo, port. caçapo ). La voz no pasó desapercibida a los eruditos:

“cachap: gazapo” (Mayans y Siscar: Voc. valenciá, 1787)

Por su connotación paródica, la vemos en motes de personajes populares:

“Raonament entre... llaurador de Alfafar y Serafino Cachap, Valencia, 1820)

“al so Chulla, al Cachap, al Motiló” (BNM, ms. 14447, Badía y Adell: La matiná de Sen Roc, 1864, f. 23)

El derivado ‘cachapera’ (madriguera de conejos) amplió su semantismo a casa o barraca oscura y estrecha, cajones donde se encerraban a las palomas, etc.:

“viu entrar
dins de aquella cachapera
un home tan estirat,
que pareixía un furguet”
(Segona part ahon se referix el modo com perden lo temps homens y dones..., Valencia, 1784)

El iberista Vidal destaca su “origen desconocido” y su relación con la raíz *kach. De la lengua vecina dice: «en cuanto en castellano se ha desarrollado agazapado con el sentido de estar bien agachado, normalmente para ocultarse» (Vidal, p.40). Incomprensiblemente no enriquece su tesis con los acachar, acacharse, acachat, etc.; que serían cultismos etimológicos descendientes del protovalenciano:

“y suau s acacha” (Gaçull, J.: La brama dels llauradors, Valencia, 1497)

“acachen les orelletes” (Coloqui en que es declara lo perjuhí... en fer cuchs de seda,Valencia, 1728)

“acacharse: abajarse” (Mayans: Voc. valenciá, 1787)

“el poble paga acachat” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps, Valencia, 1921,p.7)

gazapo

De or. inc.

1. m. Conejo nuevo.

2. m. coloq. Hombre disimulado y astuto.

cachapa

1. f. Col. y Ven. Pan hecho con masa de maíz tierno molido, leche, sal, papelón o 

azúcar, que se prepara en forma de bollo envuelto en la hoja de la mazorca y hervido, o cocido y a manera de torta.

CATXAP m.

Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Benassal, Morella, Val., Altea); cast. gazapo. Es xapava totes les llebres y conills..., sense que li deixara a la raboseta ni siquiera un caxap [sic], Martínez Folkl. i,139.
    Fon.: kəʧáp (or.); kaʧáp (occ., val.).
    Intens. dim.: catxapet, catxapó.
    Etim.: incerta. S'havia assenyalat com origen d'aquest mot el llatí dasypus, ‘espècie de llebre’; però ha estat refusada aquesta explicació per raons fonètiques (cfr. REW 2483). Segons Spitzer (Neuph. Mitt. xxiv, 152), el castellà gazapo s'explicaria com a derivat amb el sufix -apo d'una arrel gaz- (que es troba en gazuza ‘fam’, gazofia ‘excés de menjar’, etc.) i que s'explicaria semànticament per la idea de ‘llepar o xuclar goludament’.