llepá

Llepá – llepo, llepes, llepe, llepem o llepam, llepéu o llepáu, llepen – lleparía – si yo te llepara – te lleparé – Cuan erem minuts, Ángel y yo jugáem a “te lleparé”, mos agarráem los brassos y teníem que evitá que
l´atre te llepare. - Ve de un verbo onomatopéyic *lappare, segons Meyer-Lübke REW 4905, en inglés “lap up” : beure a llengüetades.

Katalanisch-Provenzalisch

Traducsió al fransés del original alemán Grammatik der romanischen Sprachen:

"Le catalan qui n'est qu'un dialecte provenzal transporté en Espagne au VIII siècle, pénétra de plus en plus vers le Sud pendant la lutte des rois d'Aragon contre les Arabes."

Meyer-Lübke: Grammaire des langues romanes, 1890.

llépol

LLÉPOL, LLÉPOLA 

laminero 

I. || 1. Llaminer. Ja no deuria esser tan enfrú ni tan lépol per lo plaer que atroba menjant e bevent, Llull Cont. 129, 28. D'uns gats que y ha lépols me sembla que sia,Proc. olives 289. Al pedre la dolsa mel, | de la qual tan llépol fon, Llorente Versos, ii, 212. 

|| 2. Molt agradable al gust; cast. apetitoso. Vianda llépola, menjar gormant,Lacavalleria Gazoph. «Les cireres són molt llépoles». «No hi ha res més llépol per als menuts que els caramels». Raïm llépol: raïm que es destina a esser menjat i no a fer-ne vi (Gandesa). 

|| 3. Prompte per a pegar, per a escometre hostilment (Ulldecona). «Tens les mans molt llépoles»: tens les mans propenses a agredir.
II. m. Falca de ferro per a estellar soques (Binissalem).

    Loc.
—Més llépol que ses serps: es diu d'una persona molt llépola (Mallorca).
    Fon.: ʎépuɫ (or., Sóller, men., eiv.); ʎépoɫ (occ., val., mall.).
    Etim.: derivat de llepar.