Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vulgar lengua valenciana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vulgar lengua valenciana. Mostrar tots els missatges

dissabte, 9 de febrer del 2019

DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI

els furs de Valencia
els furs de Valencia



DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI
1ª Part.
Decir en primer lugar, que muchos de estos documentos han logrado salir a la luz, gracias a la investigación y estudio de personas, que en muchos casos, lo han hecho altruistamente, poniendo los medios económicos y esfuerzo humano. Porque para el estudio de la lengua valenciana, es decir, para poder aclarar de una vez su origen e identidad propia, no hay dinero, a veces, ni siquiera de las instituciones valencianas. 

En este apartado, intentaremos aclarar de que manera nuestro romance valenciano, que existía en el año 1238 a la llegada de Jaime I, con la lógica influencia de los cinco siglos de dominación musulmana, se fue imponiendo al latín oficial que trajeron los nuevos conquistadores.
Daremos pues, innumerables testimonios que sacan de toda duda sobre el idioma que utilizaban nuestros antepasados desde el siglo XIII, así como cual era su denominación por parte de los mismos usuarios, "romanç", "lengua materna", "lengua materna valenciana", "vulgar lengua valenciana", "nostra valenciana lengua", "valenciana prosa", "llengua valenciana", "valentina lingua", se le llame como se le llame, era la lengua valenciana evidentemente, nunca se le llamó catalana. Estos testimonios dejan en ridículo a todo aquel, que sin ninguna prueba, a propagado la teoría de que esto de que la lengua valenciana es distinta de la catalana es algo contemporáneo e incitado para conseguir una separación lingüística de la "lengua madre catalana", donde nunca hubo unión no puede haber separación, sin tener en cuenta, que ni tan siquiera los catalanes de la edad media tenían ninguna duda sobre esta diferencia entre ambas lenguas hermanas.
El primer testimonio son los Fori Antiqui Valentiae, Fueros otorgados a la Ciudad y Reino de Valencia por el rey Jaime I, redactados en latín entre 1239 y 1240, y que recogen numerosas palabras en valenciano, decimos en valenciano, pues las leyes se dan para el pueblo que deben regir, y no es lógico suponer que se va a emplear una lengua extranjera, más aún teniendo en cuenta que se trata de palabras de uso cotidiano y coloquial, por ejemplo: cequia, faneque, farina, carniceria, arroba, sucre, borra, pel, botes, drap, regalicia, regnes, ploma, etc.
La exigencia social de la comprensión del contenido de los Fueros, produjo la necesidad de su traducción a la lengua vulgar del pueblo al que iba destinado, a la del pueblo valenciano. Así, en un privilegio del 11 de abril de 1261 concedido por Jaime I, consta la celebración en Valencia de unas Cortes Generales que aprobaron la traducción general de los Fueros y Costumbres del latín al valenciano, traducción que, parece ser, se realizó en Valencia o Benifassà por tres sabios o Juristas letrados: Guillem, Vidal y Bernardo. Convirtiéndose los Fori Antiqui Valentiae en Els Furs, en cuya redacción, tomó parte activa el rey Jaime I: "est fur arromança lo Senyor Rey", y en ellos se reitera la utilización del romance por parte del pueblo valenciano. "Los jutges en romanç diguen les sentencies...", "Metges axi fisichs com cirurgians les receptes que ditaran hajen a dictar en romanç declarant lo nom de les herbes en lur nom comu, e vulgar". Lógicas indicaciones por parte de los Fueros hacia los médicos, jueces y cirujanos para que los pacientes y acusados entendieran las recetas y sentencias.
Durante los siglos XIII y XIV coexistieron las expresiones "romanç" y "lengua materna", en una etapa de concienciación idiomática valenciana. El latín seguía siendo el idioma oficial de la Cancillería Real, teniendo una mayor consideración que los idiomas vernáculos.
Russafi: DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI (I)
================================================== ===============================================
Fur VII-II-2
" Los jutges, en romanç, diguen les sentencies que donaran, e donen aquelles sentencies escrites a les parts que les demanaran." " Iudices romana lingua sentencias proferant, et aus partivus requirentivus donent scriptas. "
Tambe en el Fur II-VI-2 mos diu que els advocats, pleitejaven en romanç, tambe es de Jaume I:
" Aquela cosa qu-els (sc. els advocats) diran el pleit denant lo jutge e presentes les parts o-ls procuradors d'aquelea, e planament en romanç, aytant valle com si o dehien aquels dels quals seran advocats..."
" Illud quod advocati dicunt in placito coram iudice et partibus presentibus vel eorumm in lingua romana tantum valet ac si dixissent ipsi quorum sunt advocati..."
Fur IX-XIX-20 " De notaris, scrivans e de salaris" i que va ser promulgat pel rei Pere el Cerimoniós en les corts celebrades en Valencia el 20 de febrer de 1358:
"ordenam encara, e fem fur nou, que tots testaments, codicils e altre darreres voluntats e tot e sengles contractes e altres obligacions, cartes e letres judicials sien feyts, scrits, ordenats e dictats en romanç"
Com be dia A. Ubieto 1977.
"... Se puede hablar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente, no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaime I"
O Vicent Lluis Simó i Santonja " Es curios, que haja segut el valencià, entre les primeres llengües filles de Roma, casi parella en l'Italiana, la que va alcançar un sigle d'Or"
I el director de la Real Academia Espanyola des de 1925 fins a la seua mort, en 1968 Ramón Menéndez Pidal 
"Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos."

divendres, 5 d’octubre del 2018

Tirant lo Blanch, vulgar lengua valenciana

Tirant lo Blanch, vulgar lengua valenciana

Quan vos ixca un catalaner que vos aclarixca quína fon la primera novela catalana i en dialecte català. Que no cite al valencià Tirant Lo Blanch del idioma valencià perque no cola. Golden Jacob. 

https://www.tinet.cat/portal/uploads/tirant_lo_blanc_2_ed_v2_20130919155911.pdf


https://lletra.uoc.edu/es/obra/tirant-lo-blanc-1490.pdf




Tirant lo Blanch, vulgar lengua valenciana

Escrita a partir de 1460 i publicada per primera vegada el 1490, Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca que narra les aventures d'armes i d'amor del seu protagonista, Tirant, al servei d'un bell ideal: alliberar l'Imperi Grec, Constantinoble, del setge dels turcs. Qualificada encertadament com a novel·la total (alhora de cavalleria, cortesana, militar, eròtica i, en cert sentit, psicològica), la seva versemblança l'allunya de les novel·les de cavalleria de l'Edat Mitjana; i la seva trama variada i rica en registres (des del to greu fins a l'humor; des de la crueltat fins al sensualisme), la fan una lectura plaent i divertida, que ha resistit el pas del temps. És, no res menys, una de les millors novel·les europees del moment. 

El seu autor és Joanot Martorell , fou un cavaller provinent de la petita noblesa valenciana, sembla que nascut a la ciutat de València entre 1405 i 1410. La família Martorell era originària de Gandia, però consta radicada a València des de 1400. Des d'aquest any, tant els pares com els avis, paterns i materns, de Joanot Martorell estan documentats com a veïns de la ciutat. Possiblement va morir el 1465. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare, cambrer del rei Martí l'Humà

De Joanot Martorell, que era cunyat d’Ausiàs March, coneixem força elements biogràfics que ens el mostren com un cavaller bregós de vida agitada, plena d'afers cavallerescos d'armes i bon coneixedor dels usos i costums de la cavalleria; habituat al tracte cortesà (sabem que va estar a les corts França, Portugal, Nàpols i Anglaterra) i, segons es dedueix del llibre, interessat en els afers militars europeus de la seva època, i amb una visió molt humana i atrevida, desvergonyida sovint, dels assumptes amorosos