Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carrera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carrera. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de juliol del 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

divendres, 28 d’agost del 2020

Capitol LXI. Que la verge nos deu acompanyar ab mals homens.

Capitol LXI. Que la verge nos deu acompanyar ab mals homens.


Molt cara sor oges les paraules de Salamo dient fill meu si los homens peccadors te alleten nolscregues no vulles semblar al hom injust ni seguesquesla lur carrera. Separet del hom inich e hauras pau. Homens justs sien tos compayons e la tua gloria sia en la temor de Deu. Tot hom qui tu conexeras observar la temor de Deu sia conjunt ab tu en amistat. Sant Ambros diu que la vida dels sants homens deu esser norma de ben viure als altres homens. Aquell quis acompanya ab santa persona al seu acostament pendra us de ben parlar e eximpli de bona obre per ço que la sua amor sia encesa de die en die en amor. No es gran laor esser bo ab los bons masaquell deu esser ben loat qui es bo ab los mals. Aquell hom es molt loable qui en la compayia dels mals es bo. Axi com aquell es colpable qui es mal entre los bons axi aquell es loable qui es bo entre los mals. Les paraules dels homens qui temen Deu son paraules de vida e son sanitat de anima als qui les amen e les seguexen. Axi com lo sol com hix foragita les tenebres axi la doctrina dels sants homens foragita de nostres senys les tenebres dels vicis. E per ço diu lo Psalmista ab los sants seras sant ab los perversos seras pervers. Adonchs sor en Jhesu-Crist molt amada si vols ben viure esquiva la compayia de les males persones esquiva los inichs fuig als malvats menyspresa los ociosos fuig a pressura o a gran multitut de homens mesquins e de aquells qui segons la edat lurson inclinats a mal. Not acompanys ab persones males not mescles ab persones leugeres de seny conjunte ab los bons desija la compayia dels bons requir la compayia dels bons acostet alsants e no ten separs. Si es ab la lur compayia aytambelos acompayeras en la conversacio e en les virtuts. Aquell es savi qui va ab los savis aquell es follquis mescla ab los folls. Cascu se acompanya ab son semblant. Perilosa cosa es viure entre mals homens perillosa cosa es viure entre homens qui son de prava e malvada voluntat. Mes val haver oy dels mals homens que viure en lur compayia. Axi com en la comuna vida dels sants ha molt de be axi en la compayia dels mals ha molt de mal. Aquell qui tocara la cosa leya sera enlegit e aquell qui tocara la cosa sutza sera ensutzit. Adonchs sor amable si tu hous volenterosament les miesparaules e les complex per obre seras comptada entre los elets de Deu Amen.

dilluns, 24 d’agost del 2020

Capitol XXI. De virtut de virginitat.

Capitol XXI. De virtut de virginitat. 


Les verges savies e discretes reberen lo lirien lurs cetres ab lanties. Sor molt cara oges aço quet dire les persones que son vergens de cors e de pensa no son folles ansson savies e poden exir e rebre lur espos per ço car han oli en lurs cetres ço es han castedat en lurs penses. Les que son vergens de cors e no de pensa no son discretes ans son folles e no poden exir a carreraal espos car no han oli en los çetresço es no han castedaden lurs penses. E per ço diu sant Ysidre que la verge de cors e no de pensa no ha premi en sa remuneracio. E Jhesu-Crist diu en lo Evangeli de les vergensfolles dichvos de cert que nous conech. Per aquesta raho amonest a tu sor mia molt amada que siesverge de cors e de pensa en guisa que apres aquesta vida meresquesesser posada per Jhesu-Crist celestial espos teu en lo talem(el tálamo) de Paradis. La virginitat ha doble do car en lo present mon no ha ansia del present segle e en la vida esdevenidora reeb premi de castedat. Aquells qui perseveren casts hevergens no es dupte que no sien eguals als angels. Les persones vergens seran pus benaventurades que les altres en laltre segle. E de aço fa testimoni Isaies qui diu nostre Senyor Deu diu als castratsyols dare loch en la mia casa e en losmeus murs e entrels meus fills e filles hauran nom perpetual e donarlus he cosa que no perira. Tots los peccatsreben perdo e remissio per la penitencia mas si la virginitat allenegua os pert nos pot recobrar en negunamanera del mon car jatsia que reeba venia e perdo per la penitencia empero nul
temps
pot reebrela primera puritat en la qual era ço es sens corrupcio. Sapies sor molt amada que no aprofita res virginitat de la carn si noy ha integritat de la pensa. Les persones vergens quis gloriegen de lurs merits son acomparades a ypocrits car desigen haver de part de fora deuant les gents la gloria de bones obres la qual deurien possehir dins lur consciencia. Açoes la paraula ques litg en lo Evangelidient que les folles vergens no havien oli en lurslanties çoes no havien dins lur consciencia testimoni de bona obree glorieiarse defora davant los homens e no en lo cor davant Deu no val res. Paraules son de sant Augusti no aprofita res la virginitat de la carn la hon habita ira en la pensa. Gran diferencia ha entre la puritat virginal de la anima la qual null temps es stada
ensutzada per leiacogitacio e de la anima que es stada subiuguda(subiugada) a molta legea. Sor amable oges que diu sant Jeronim no aprofita res haver la carn verge si la pensa es corrumpuda no aprofita conservar la virginitat e integritat del cors sino refrenam lo cor de mala cobeiansa no aprofita la virginitat en lo cors si la caritat e humilitat se lunyenes pertexen del cor. Adonchs honesta verge prechte que sies verge de cors e de pensa prechte que rebes en tu oli de bones obres e que ençenesla tua lantea ab bones custumes e la illuminsab santes virtuts en guisa que com la veu cridara e dira veus lespos qui ve exitsli a carrerapusques exir a reebre lo teu esposcelestial per ço quet pos dins lo seu talem supernal Amen.

dimecres, 26 de setembre del 2018

Aragonés, Luesia

Zapo encara se diu en z a La Codoñera, Torrevelilla, etc, Mezquín, Teruel, zaguera (radera), zurda (esquerra), carrera (carré). Ejemple: José Miguel Quinagrássia y Tomasico Bosque viuen a La Codoñera, a la zaguera carrera a la zurda, a una casa en finestróns. Són mes pancatalanistes que Arturico Quintanilla, lo que s´amorre a la Fon en la barretina ficada. Pep Miquel hasta es sóssio de Òmnium Cultural, tan cultural que pague les fianses dels secessionistes. Al net li han ficat Damià, no podíe sé Damián com lo patró del poble aon va náixe perque sinó Arturico s´haguere enfurruñat.

Chelá a Valjunquera. Chelada. Yo me chelo, cheles, chele, chelém o chelám, cheléu o cheláu, chélen, Dalla a mols puestos (guadaña). Ensenall (enséndre, encendallo) a Beseit per ejemple. Desfulliná la enchumenera. Fartallá, fartallada, fartanera, sé un fart, fullarasca, forca, lo forcó es una rama en dos rametes bifurcades, yo lo fea aná per a tallá en corbella o fals romigueres del regué o del caixé de la séquia a l'hort de l´horta majó, la parada de la Creu, prop del sementeri. pixá, tea de melis, teó amela roñosa o garrapiñada (zocorrón).

Festes de La Codoñera, Mezquín, Teruel, Aragó :




Zapo aún se dice con z en La Codoñera, Torrevelilla, etc, Mezquín, Teruel, zaguera, zurda, carrera. Chelá en Valjunquera. Dalla en muchos sitios. Ensenall (encendallo) en Beceite por ejemplo. Desfulliná la enchumenera. Fartallá, fartallada, fullarasca, forca, pixá, tea, amela roñosa (zocorrón).

Aragonés, Luesia

Luesia, Zaragoza, Aragón, Fayanás, la carracla