Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Valencià. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Valencià. Mostrar tots els missatges

dimecres, 26 d’agost del 2020

Regne de Valencia, país valencià no existix.

(Agarrat de alguna página de carallibre)

El "país valencià". 

Alguns “retorets” progres del seguidisme catalanero tenen l´arrogant osadia no sols d´exhibir la seua evident ignorancia historica sino també de vanagloriar-se
d'haver segut algu dels “acunyadors” de la poblerina denominacio “país valencià” per a l´inveterat i historic Regne de Valencia

Eixe apodo denominatiu podría ser entendible en aquella iletrada esquerra fusteriana dels anys ´60 i ´70 que no tenia internet i mai llegia un llibre. Pero es impensable en la voragine informativa dels anys 2010 aon el que no vol llegir archius originals i documentar-se adequadament, es perque preferix ser un terros de la historia.

Tal es el cas, pareix ser, d´eixe “modelno” retoret de Novelda, un tal Javier Muñoz-Pellin que va presumint estos dies , en prensa local, de la seua genial i poblerína contribucio a la difusio de lo que sempre va ser pura barbarie denominativa: lo de “pais valencia” (LVemv.21.10.2010) Conten les croniques que els historiadors catalans sempre van patir un agut complex d´inferioritat respecte al Regne de Valencia perque Catalunya mai va ser un regne i no ha existit mai ni un sol document historic a on es parle de la mes mínima intencio dels Reis d´Aragó de canviar la seua historica condicio de “comtats de la Marca Hispanica”.

 D´eixe inconfessable complex d´inferioritat catala, ha participat sempre la nostra iletrada esquerra deslleal. I en el seu rendit vassallage a la burgesia del nort, es va inventar el barbarisme històric "país valencia”, una denominació geografica creada per a insultar als valencians.

 La paraula "país", com be definix l´academic Antonio Capmany i de Montpalau: "A on no hi ha nacio, no hi ha patria: perque la paraula “PAYS” no es mes que terra que sustenta persones i besties al mateix temps" (“Sentinela contra els francesos”. Gómez Fuentenebreo. Madrid.1808). Pur concepte terruno. Pel qual es pot afirmar, en absoluta rotunditat, que el toponim "país valencia " MAI ha existit legalment com denominació propia d´una zona geografica ni, molt manco, com denominacio d´un ens polític per a referir-se a Valencia.

 Va ser pur invent d´aiatolàs fusterians en estat d´ebri deliri i el seu intent de colar-ho ,sense valor jurídic, en el preambul del Real Decret Llei de preautonomia de la Comunitat Valenciana 17 de març de 1978: una fechoría de l´esquerra. L´única identitat historica que se´ns pot aplicar legítimament es el de Regne de Valencia, denominacio molt anterior a la conquista de Jaume I. El "Regnum Valentiae" existia ya quan el rei de Castella, Alfons VIII, el de les Naves de Tolosa, va firmar el famos Tractat de Cazorla en Alfons II d´Aragó, (iaio del Conquistador), el 14 de desembre de 1179.

En eixe Tractat es delimitaven les terres a conquistar per cada u d´ells o dels seus successors.

A partir de la conquista del “cap i casal” en el segle XIII, el Regne de Valencia va ser jurídicament reestructurat en noves normes que li van convertir en un Estat de Dret totalment autonom, en els seus organismes legislatius, judicial i executiu, regit pels seus propis furs i privilegis i formant el seu propi "Corpus juris" fins que, quasi mig milenni després i per un acte de força, fora abolida la seua legislacio per un príncep estranger en 1707: Felip V.

 Pero ni tan sols eixe mateix príncep, que va regnar en el nom de Felip V, va suprimir el nom Regne de Valencia que va continuar existint com a demarcacio administrativa. Tant Felip V com els seus successors es van titular en la seua diplomatica "Rei de Valencia" i no es coneix cap documentacio en que el poder constituït declare taxativament extingit el Regne de Valencia.

Inclus en la divisio d´Espanya en províncies per Javier de Burgos en 1833 el Regne de Valencia va ser dividit en tres parts pero, així i tot, els seus municipis no van ser, en absolut, atribuïts a demarcacions foranes. Van permaneixer afiliats al Regne de Valencia. I replets estan les estanteries de l´Archiu Històric Nacional, de l´Archiu de la Corona d´Aragó i, en especial, els de l´Archiu delRegne de Valencia de documentacio que certifica la identitat historica del nostre territori i la seua antiga classica “denominació d´origen": REGNE de VALENCIA.

dilluns, 13 de gener del 2020

Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra

Quí escriu esta merda a valenciana.tv ?



Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra



Enric Valor com a continuador de Pompeyo Fabra, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador o Manuel Sanchís Guarner, van difondre les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.

¿”…el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que Enric Valor no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.”? ” Com bé deia  Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.” “El nom d’Enric Valor va lligat, inevitablement, al de tres intelectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Pero si cada u d’estos era el millor exponent en un camp, açò és, en la llingüística Sanchis Guarner, en l’ensaig i la crítica lliterària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el cultiu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa Catalana, els contes i la novela.
Podríem comparar-ho als famosos germans Grimm. Un es dedicava als contes, faules i llegendes alemanes i l’atre a la Gramàtica i la Filologia. Valor va fer alguna cosa semblant a soles, i la seua obra té un nivell de calitat que res té que envejar a la dels germans. L’única diferència és la llengua Catalana i el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.
Si Carles Salvador va ser el precursor de la difusió del fabrisme gramatical en Valéncia, este es consolida en l’obra d’Enric Valor”.

Enric Valor "El atre renegat".
 El dia 13 de giner es compliran 20 anys de la mort d’Enric Valor. Noveliste i gramàtic, va ser una persona fonamental en la normalisació llingüística en el País Valencià. No en va, va adoptar el còdic fabrià i, a pesar de no estar present en la firma de les Normes de Castelló -era molt jove en eixe moment-, va contribuir a la difusió del català en tot el territori Valencià cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchís Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.”


mosatros-parlem-valencià

diumenge, 6 de gener del 2019

CUANDO CATALUÑA Y CASTILLA ATACARON A ARAGÓN Y VALENCIA, 1462

¿PAÏSOS CATALANS? CUANDO CATALUÑA Y CASTILLA ATACARON A ARAGÓN Y VALENCIA, 1462  



Real Senyera valenciana

En la segunda mitad del siglo XV, el Reino de Valencia de nuevo se enfrentó a sus incómodos vecinos del norte, los catalanes. Estos se levantaron contra el monarca aragonés.
La rebelión catalana fue la principal causa de la decadencia de la Corona de Aragón. Los catalanes se aliaron con Francia y con Castilla contra los valencianos, aragoneses y mallorquines, explica el profesor Ricardo García Moya.
El capellán de Alfonso el Magnánimo, en su Dietario, escribió:
“Digous, a XXXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia foch feta crida com lo Rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gents del dit rey a foch e sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne an gran tresticia e dolor; consident los tans e tans grans mals que per causa del cathalans ha en la major part de Spanya e casi tota divisio dels reys, regnes, de terres, de senyors, discordia en mala voluntad ¡e qui pot dir ni estimar les persones que per causa de vostra llibertat son mortes! e quants son fora de sos regnes perdent, presones, bens, heretats ¡e quantes senyores dones e donzelles envergonyides, e van desolades ¡o catalans! e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes criminosos”.
Estas lamentaciones estuvieron motivadas por la guerra entre catalanes y valencianos, que en 1462 era una lucha generalizada. Los valencianos tuvieron que soportar los ataques de catalanes y castellanos.
La Real Senyera presidía la salida de las tropas desde Valencia y en algunas ocasiones fue con ellas a los combates. Iba siempre escoltada por la compañía del Centenar de la Ploma que la protegía y salvaguardaba.

dissabte, 22 de desembre del 2018

Cataluña, Marca Hispánica

Si los catalanistes li diuen a la Comunidat Valensiana "país valensiá" entonces podrém díli a Cataluña "Marca Hispánica" y en mes raó.  * D. González Ruiz: Breve historia de las leyendas medievales, 2010

Si los catalanistes li diuen a la Comunidat Valensiana "país valensiá" entonces podrém díli a Cataluña "Marca Hispánica" y en mes raó.
* D. González Ruiz: Breve historia de las leyendas medievales, 2010

La Marca Hispánica era la frontera franca con los musulmanes de Al-Andalus en la península ibérica y estaba delimitada geográficamente por los ríos Llobregat, Segre y Cardener. / Condados, conde, emperador franco (de la Francia actual, no Franco el caudillo). / Wifredo, Belónidas, nobles feudales, poder condal, Sunifredo, Bellón, Urgell (Urgel), Cerdaña, Barcelona, Girona, Carolingia, luchas, poder, imperio franco  

Cataluña, Marca Hispánica, siglo IX


dimecres, 26 de setembre del 2018

Calavera, cráneo, cap, pancatalanistes

Calavera, cráneo, cap, pancatalanistes

Calavera, cráneo, cap, pancatalanistes




El pancatalanisme és una doctrina que propugna la unió política dels Paísus Cagaláns o PPCC. També utilitzen el terme, majoritàriament de forma despectiva, alguns espanyolistes per a designar els grups que pretenen la unió política de Catalunya, el País Valencià i ses Illes Balears per la qual cosa la majoria de grups catalanistes rebutgen aquesta denominació, tant per les connotacions negatives que precisament volen imprimir-hi llurs crítics com per l'escàs ús del terme en l'actualitat. /Mol milló CATANAZI /
Des de la dècada de 1930 s'ha utilitzat el terme pancatalanisme o s'utilitzaria a aquest com un instrument per a desacreditar el conjunt del nacionalisme valencià i del mallorquinisme, que en cas valencià, i a partir de la Batalla de València s'utilitzarà també contra els partidaris de la unitat de la llengua catalana. :) :) :)



Ocsitá, 1196, rey de Aragó, Pedro II, Cathalunya no existíe
Ocsitá, 1196, rey de Aragó, Pedro II, Cathalunya no existíe


Actualment és representat políticament per la Candidatura d'Unitat Popular i per Esquerra Republicana, així com per altres partits que no es presenten normalment a les convocatòries electorals com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, Solidaritat Catalana per la Independència, el Moviment de Defensa de la Terra, Endavant, l'organització juvenil Arran, los caps a ran de coll, i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya


Per a liquidá les nassións ... Lo primé que se fa es tráurels la memória. Se destruíxen los seus llibres, la seua cultura, la seua história. Y después ve algú y los escriu uns atres llibres, los done un atra cultura y los invente un atra história. Entonses la nassió escomense lentamen a olvidá lo que es y lo que va sé. Y lo món al voltán u olvide mol abáns. Milan Kundera.


Cataluña NO va sé MAY cap regne.



Milan Kundera, Per a liquidá les nassións ... Lo primé que se fa es tráurels la memória

dilluns, 13 d’agost del 2018

Manuel de Montoliu

https://www.dolcacatalunya.com/2016/04/filoleg-de-linstitut-destudis-catalans-la-individualidad-de-la-lengua-valenciana-nadie-la-pone-en-duda/

FILÒLEG DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS: 

“LA INDIVIDUALIDAD DE LA LENGUA VALENCIANA NADIE LA PONE EN DUDA"

En Manuel de Montoliu, col.lega d’en Pompeu Fabra, no comprava la mercaderia nacionalista.

Manuel de Montoliu



//
Jaime I obtuvo el título de Conquistador al rendir Valencia en 1238 e integrarla en la Corona de Aragón, dándole el título de reino. Allí se habló siempre valenciano, no llemosi, como atestiguan Joanot Martorell o Gaspar Gil Polo. Pero desde que el falangista valenciano y después nacionalista catalán Joan Fuster anunciara la consigna pancatalanista (“de Salses a Guardamar, de Mahó a Fraga, som un poble, un sol poble”), algunos valencianos se empeñan en llamar a su tierra “País Valencià” -para integrarla en los fantasmagóricos “Països Catalans”- y aseguran que el valenciano es un dialecto catalán.

¿Cuál es la razón? Según Ferran Soldevila, Valencia “fue poblada por catalanes y nuestra lengua es la misma”. Pero resulta que la lengua valenciana es autóctona, derivado del bajo latín fertilizado por la cultura ibérica. El llemosi y el valenciano aparecen -como el mallorquín o el castellano- simultáneamente de forma autóctona aunque emparentada. En el interior de Valencia se hablaba la lengua valenciana churra, que se confundió con el castellano; en la costa se hablaba la lengua valenciana litoral, que es hoy el valenciano. Durante la invasión musulmana los mozárabes siguieron hablando sus lenguas romances derivadas del bajo latín, hasta que llegaron los cristianos en la Reconquista; no dejaron su lengua (mayoritariamente churra o romance aragonés pues fueron aragoneses la mayoría de los caballeros de Jaime I), sino que encontraron las 2 que hoy se hablan en Valencia: valenciano y castellano.

Así que en Valencia no hablan llemosí porque no fue repoblada por catalanes; hablan valenciano y churra. Algo que sabia tothom fins que va arribar el nacionalisme amb el seu característic expansionisme de la Gran Catalunya. També ho sabia en Manuel de Montoliu i de Togores. Era filòleg i treballà en les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on col·laborà en el Butlletí de Dialectologia Catalana i edità, amb Pompeyo Fabra, el Diccionari Aguiló. En 1912 se publicaron sus Estudis de literatura catalana; en 1920 fue lector de catalán y castellano en Hamburgo. Sus traducciones de Dante al catalán no han sido superadas.
Pues miren lo que dice Montoliu del valenciano:

“La individualidad de la lengua valenciana dentro de la familia de las lenguas de Oc, nadie que tenga una mediana cultura la pone en duda Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones científicas a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar la clasificación según la cual se le da el nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España”.

El valencià és català? Més enllà de la ideologia Imperial nacionalista NO, malgrat el que digui el Imperialisme. Que no ens enganyin.


Dolça i timada Catalunya

Transcrit de una revista catalana, 
Dolça Catalunya
https://www.dolcacatalunya.com/2016/04/filoleg-de-linstitut-destudis-catalans-la-individualidad-de-la-lengua-valenciana-nadie-la-pone-en-duda/

//
Menéndez Pidal

Menéndez Pidal, no Ignaciete Sorolla Amela Vidal



dilluns, 1 de gener del 2018

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Los catalanes nacen en Cataluña, los valencianos en Comunidad Valenciana, que no te engañen, catalán de Valencia no existe, autobús

Los catalanes nacen en Cataluña, los valencianos en Comunidad Valenciana, que no te engañen, catalán de Valencia no existe, autobús, 
no existe ningún País Valencià, ni Països Catalans

Los catalanes nacen en Cataluña, los valencianos en Comunidad Valenciana, que no te engañen, catalán de Valencia no existe, autobús


La realitat histórica, etnológica y llingüística valenciana per molt que mentixquen els pankes, no es pot eliminar. Tan sols obviar... (Lobivalentian)


dimarts, 5 de setembre del 2017

Jordi Pich Obach

Desmuntant mites i prejudicis davant una única realitat.

(Sabrá este inútil de quina llengua es lo dialecte catalá ?)

Sabrá este inútil de quina llengua es lo dialecte catalá ?

És un fet irrefutable que darrere tot “blavero”, chapurreadista o similar s’amaga, si gratem un poquet, un espanyolista pur i dur -en alguns casos minoritaris, i depenent de l’estat patològic del subjecte, cal reconèixer que ocorre sense autoconsciència de ser-ne-. Normalment certes exaltacions febrils i irracionals no solen ser més que la manifestació més evident del conflicte per doble lligam que pateix l’individu que les manifesta, atès que d’una banda té un interés primari per la seua “terreta”, però d’altra banda és incapaç d’anar més enllà i es troba atenallat per la seua fidelitat nacional a un ens superior, encarnat en
l´Estat, la seua simbologia i tot el que representa. Quan veu que si fa un pas més enllà posa en qüestió l’ens superior, automàticament, si no disposa d’uns recursos culturals i racionals suficients, desemboca en la histèria provincianopatriòtica que no és més que una variant de l' espanyolisme, desproveït d’arrels i d’efectes pràctis, el fruit més important del qual és la generació de tones de polèmica esteril i que irremissiblement està condemnat a diluir-se en les organitzacions i partits “nonacionalistes”- no nacionalistes pel que fa a la nostra nació, evidentment, no pel que fa a la seua…- sinó directament en la dreta unitarista més extrema. Ah, i que conste que el patriotisme “provincianopatriòtic” no és exclusiu del País Valencià o de certes poblacions de la Franja. Si preguntèssem, a Barcelona mateix, a molts seguidors del Barça que fan gala d’un barcelonisme exaltat, quina és la seua nació i si realment volen l’autodeterminació quedaríem bocabadats del seu nul nacionalisme conseqüent.



oc, hoc, òc, català, catalan, catalán

//
Car ara es temps que tot hom deuria dir hoc o no. E no mes.
//

Per a mi, qui propugna que l’únic nacionalisme vàlid per al País Valencià és el que es limita exclusivament a les tres províncies no és un veritable nacionalista, sinó, com a màxim i amb reserves, un mer regionalista -que pels seus condicionants no vol desenvolupar el seu nacionalisme embrionari fins a les darreres conseqüències-, i si algú des del Principat restringeix el seu nacionalisme a les quatre províncies li diré el mateix. I no cal ni dir que aquells que neguen la catalanitat de la llengua a l' Aragó en realitat no fan més que accentuar-ne la castellanització!

La Nació Valenciana va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar -i si volen afegir-se els de Torrevella, que ho decidisquen ells- i la Nació Catalana també; no hi ha més cera que la que crema.

Hauria de quedar ben clar que, malgrat la qüestió de noms, tots parlem la mateixa llengua i que, amb els lògics i naturals matisos locals, formem la mateixa nació, o si més no, atesa la manca de consciència d’alguns, la mateixa base nacional. Si açò es té clar, malgrat que per raons merament tàctiques hi haja formacions polítiques que, en una primera etapa, preferisquen cenyir la seua actuació solament a un àmbit territorial limitat, no té perquè haver-hi cap problema. Allà ells; sempre i quan tinguen, presents permanentment -insistisc, permanentment!- les premises anteriors. Si s’assumeixen aquestes premises deixa de tenir cap sentit, evidentment, qualsevol bel·ligerància contra tot allò que puga qualificar-se com a “català”, i apareix nítidament com el que és, com un atac als mateixos valencians ( o illencs o franjolins)-amb la satisfacció de Madrid-; i també com un esforç estèril i inútil que desvia forces en una direcció inadequada. L’ideal seria que cadascú fera la seua via sense interferències, procurant, en lloc de restar, sumar, sense deixar de tenir sempre present que l´única opressió real i persistent és la que prové i ha provingut, al menys des de fa tres-cents anys, de Madrid.

Una altra qüestió, en la que preferisc -com a tribut al realisme- no entrar a fons, és la de la forma en què hauria d’insertar-se el País Valencià ( i els altres teritoris diferents al Principat) en una estructura jurídiocoestatal nacional pròpia i compartida . Tan vàlida seria una estructura unitària com una confederació en peu d’igualtat amb els altres territoris i amb les mateixes prerrogatives. No faríem més, en aquest darrer cas, que recuperar la tradició històrica de l’antiga Corona d’Aragó. Seria, a més, un model paregut al de la Confederació Helvètica, formada per una confederació de cantons, molts dels quals amb una llengua comuna -l’alemany o el francès- que no discuteix ningú, i lligats tos pel matex símbol: la creu blanca sobre fons roig -no cal dir que el nostre símbol nacional són les quatre barres (el blau resta exclusivament, si de cas, per a València-ciutat).

// Este imbéssil no deu sabé qué se parlabe al Vaud, a Suissa, cap al 1100

La nobla leyczon.

La barca.

Lo novel sermon.

Lo novel confort.

Lo payre eternal.

Lo despreczi del mont.

L' avangeli de li quatre semencz.

//

Per a acabar en referiré a un del mites més extesos, i fomentat interessadament des del blaverisme i similars, com és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir” altres territoris catalanoparlants, qualificat en termes de “perill potencial” pels mateixos inventors del mite. Que més voldríem! Malauradament no hi ha res més lluny de la realitat, al Principat i a Barcelona la gent passa absolutament del tema. És més, l’espanyolització avança imparable, i la majoria d’habitants del Principat -amb honrosíssimes excepcions per tots conegudes- si algun cop es recorda, per exemple, dels valencians és per a referir-se als tòpics més tronats (falles, paelles, geperudeta, taronges, etc.) i poca cosa més